La revolta del Cifu

Si la mínima normalitat funcionara en una ciutat com València, no seria excepció, sinó normal, anar a concerts a Ca Revolta, però no és així. Ca Revolta ho té ben difícil. Excepció va ser el 26 de desembre passat. Una actuació sorprenent per a qui no coneixia "el Cifu". Si és necessari aportar cap etiqueta, direm que podria ser una barreja d’Albert Pla i de Manu Chao, entre altres. Apa, ja està l’etiqueta, no perdrem ni una línia més amb això. Una barreja, però passada pel tamís inetiquetable de "valenciana", perquè difícilment Albert Pla o Manu Chao podrien imprimir la particularitat del Cifu.

D’entrada, té una capacitat admirable de contagiar el públic. Això ja el diferencia dels esmentats, perquè ho fa amb alegria natural, com si res. L’estil també és difícil d’etiquetar: aflamencat, en la línia dels cantants que l’empren per a condimentar els temes que mai no seran flamenc; aquest punt que podem trobar en Manolo García, Estopa. Aquest fet de caminar pel llindar dels estils li permet unir unes alegries amb qualsevol cant d’estil valencià. No sé si els ortodoxos en resultaran contents, però crec que cal provar-ho tot i ja veurem què passa.

Però el més atractiu és la capacitat de condensació de les seues lletres. Per exemple —i aquesta la comparteix amb (sic) Fausto el de Silla—, que comença: " Dime cuando vienes y te diré para qué me quieres". Un resum de l’imaginari disparat en trobar-se dues persones. Però ho explica: "Si vienes entre semana es porque quieres rasca y gana. / Si vienes en verano y es por mi cuerpo serrano. / Si vienes por Navidad, ay, a tu mare me quieres presentar. / Si vienes en Semana Santa es porque quieres carretera y manta. / Si vienes con tus colegas te marchas hecho una pena. / Si dices que vienes y no vienes entonces es que no me quieres". Cançons provocadores que encenen la passió del públic (calia veure’n les reaccions aquella nit), com ara Princesa: Mamá, yo no quiero ser princesa de las que se quieren casar. / Mamá, yo quiero ser alguien y combatir el temporal. / (...) Yo no quiero ser cajera de esta última ciudad". O la de Calle Caballeros: " Muchachito que de novia tú te vistes / en la oscura soledad de mi ropero. / Cuando dos están dispuestos a la lluvia / no hacen grano pero ayudan en granero. (...) En la blanca condición de mi presente / y el soleado balcón de mis inviernos / yo te quiero porque estás en cada esquina, / comandante de la calle Caballeros". No és genial? També la cançó Que llegue la primavera —i anomenar la primavera a la ciutat de València té connotacions—, que comença amb un: "Te preguntan si eres chica o chico", i repeteix: "Aunque escondáis todos los rincones no impediréis que vuelva a crecer la hierba. / Aunque borréis todos los colores no impediréis que salga la luna llena. / Aunque cortéis de cuajo las flores no impediréis que llegue la primavera". Hi ha una frescor en les composicions que ens cal entre el panorama, massa redundant, repetit, "transcendental", si no directament pamfletari, d’alguns dels anomenats cantautors. No és estrany que a aquest senzill personatge s’acosten noms com els de Miquel Gil o Ricardo Esteve. Si la cançó popular, en sentit estricte, s’ajusta al temps que li toca viure, aquest n’és un bon exemple. Sense pretensions. De fiera en fiera, que és el títol del disc que el Cifu ens va presentar.