Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

“Les meues cançons són un diari de bord”

Julio Bustamante publica un nou àlbum, gravat al Penedés i amb músics catalans

El cantautor Julio Bustamante. Ampliar foto
El cantautor Julio Bustamante.

No s’ajusta al perfil de bohemi pel que fa al vessant noctàmbul. “M’alce molt enjorn”, comenta per explicar que no vol prendre res, que ha arribat abans de l’hora prevista a la cafeteria de la cita, en el centre de València, i que ha tingut temps d’esmorzar. Es tracta de l’edifici Rialto, seu del teatre del mateix nom i de la Filmoteca. Li recorde que abans, en el soterrani de l’immoble, hi havia una saleta de concerts que es deia Music-Hall, on ell va actuar. “Sí, moltes voltes”, corrobora, “i és una llàstima, una meravella de local com no n’hi ha enlloc; podrien reobrir-la”.

Escoltant el seu últim àlbum (En el nombre del gato) en un matí fred i sobtadament plujós, en una discografia de quatre dècades, en alguna cançó m’ha evocat, per primera volta, Leonard Cohen. “Hi ha de tot, és un disc molt variat”, contesta un poc escèptic. “Potser perquè aquesta volta els xics, els productors, m’han fet cantar amb la veu més greu que he pogut traure”. D’altra banda, “jo tinc moltíssimes influències, com més millor”, afig, i remata amb un somriure: “Supose que la meua pròpia influència també hi compta”.

Pregunta. Després dels homenatges dels últims anys i de la repercussió del documental Bustamante Perkins (premi del públic en el Beefeater In-Edit 2013), considera que s’ha instal·lat en una etapa de reconeixement?

Resposta. Des de l’homenatge de Barcelona, i el de València, i el disc de RockdeLux, començà una altra època, sí. Però el que més valore és poder treballar amb tanta gent de llocs diferents. En realitat és una aparença, perquè l’únic lloc és la música i en la música desapareixen totes les fronteres, edats i nacionalitats, i tot consisteix a lluitar per a fer alguna cosa que ens sorprenga. Mai no hauria pensat que poguera arribar a col·laborar amb tants grups.

P. El nou disc té al darrere músics nous i un toc més pop. S’hi nota còmode.

R. Jo pense més com un compositor que com un intèrpret i a cada lletra procure donar-li el decorat i la personalitat que tinga per si mateixa. Estic molt content, perquè hem fet un disc amb cançons molt variades, molt satisfet del resultat. M’he trobat molt lliure i em sembla que tots n’hem gaudit moltíssim. Ha anat tot molt rodat, amb alegria. La producció és perfecta, tal com havíem parlat de fer de cada cançó una producció diferent.

P. Parle’m dels acompanyants.

R. Ferran (Resines) el vaig conéixer durant la gravació; és el soci de Cristian (Pallejà) en l’estudi de Barcelona, Caballo Grande. Amb Cristian fa tres anys que hi col·labora, en les actuacions de Fred i Son que m’acompanyen amb el repertori, diguem-ne, històric. I Hans Laguna, que ha tocat molt amb mi i jo he participat també en alguna actuació seua. Ens hem fet molt amics, però també està Montse (Azorín), com sempre, amb les veus.

P. Diria que el disc és tant d’ells com seu?

R. És el disc d’un compositor, d’un cantant, però la resta és un treball de grup i em sembla que sona a grup, i això m’encanta.

"Jo vaig créixer amb les dues llengües, en valencià i en castellà", diu Julio Bustamante. ampliar foto
"Jo vaig créixer amb les dues llengües, en valencià i en castellà", diu Julio Bustamante.

P. En realitat fa un quant temps que té una geometria de grups variable: amb Maderita a València, amb Fred i Son i Hans Laguna a Barcelona…

R. Sí, i ara tinc també el meu grup nou a València. L’estrenàrem per a la presentació del disc en La Edad de Oro, tot ple. Era la primera volta que tocàvem, però va anar rodat. El meu fill, Lucas, amb el baix, i el teclista i trompetista del grup Lauda, Luis Alcober, a més d’un bateria que prové del jazz, amic seu també, Santi Bernal. I amb Montse pel que fa a les veus.

P. Podria dir-se que té un grup a Barcelona i un a València?

R. Sí, encara que a voltes són intercanviables, el meu fill toca allí també de vegades. M’encanta haver unit les dues ciutats amb les meues cançons, en una carambola.

P. Per què gravaren al Penedés?

R. Encara que Cristian i Ferran tenen un estudi molt bo a Barcelona, anàrem a una finca rural que té un amic seu al Penedés. Suposava una oportunitat, perquè pensava que a Barcelona no aprofitaríem tant el temps com lluny del soroll urbà.

P. I funcionà?

R. Sí, va ser una setmana de no parar, de “picar pedra”, com diuen a Catalunya, hi havia dies que ens gitàvem a les quatre de la matinada, sense tallar, només per a dinar. Però ho dúiem tot molt definit, no hi vam anar a improvisar: a més, teníem molta faena avançada, la meitat dels arranjaments ja estaven fets, les veus i les guitarres que portàvem mesclades...

P. És un treball fet entre València i Barcelona, però destil·la, sobretot, una aroma de la ciutat de València, com altres discos seus. Li ho han dit?

R. Sí, m’ho diuen; però en aquest disc hi ha també coses inspirades a Barcelona, i la primera cançó s’inspira a Madrid. Parla de la Cuesta de San Vicente, que baixa de La Latina fins al riu. És una mena d’homenatge indirecte a Madrid. També hi ha cançons que estan fetes de viatges, com Pobles al costat del riu, que vaig fer entre Barcelona i Sant Sebastià, que parla d’una història que havia escoltat una nit a Barcelona i em va semblar molt interessant.

P. Aprofita els viatges per a escriure?

R. Sí, sobretot els viatges llargs.

P. I en la platja?

ampliar foto
"Ma casa és la ciutat, més que el meu domicili".

R. Moltíssim. La platja és un lloc de molta inspiració per a mi, per a escriure o dibuixar. La cançó Somriure astut, que cante amb Clara Viñals, de Renaldo i Clara, la vaig imaginar a la Malva-rosa, sense guitarra ni res amb què poder-la gravar. Després me’n vaig anar sense parar de cantar-la, perquè no se m’oblidara, fins que vaig a arribar a casa.

P. L’àlbum té quatre cançons en català i huit en castellà. Té cap criteri per a fer-ho en un idioma o en un altre?

R. En quasi tots els discos hi ha, com a mínim, una cançó en català. És normal, jo vaig créixer amb les dues llengües, en valencià i en castellà, i això és una riquesa impressionant. Per això m’agrada que hi haja tant cançons en castellà com en català, o valencià. En el pròxim disc n’hi haurà més en català, vull que tinga un cinquanta per cent de cada, perquè, de fet, ara parle més en aquesta llengua, perquè tinc més relació amb Barcelona.

P. La cançó que dóna títol al disc és una declaració de principis?

R. Sí, és una reivindicació de l’animalitat que portem tots dins, i que moltes voltes segrestem o ignorem.

P. Diu que hi ha moltes ciutats que poden inspirar-lo, però de discos sencers dedicats a una ciutat, només n’ha dedicat a València: Cambrers, Ciutat magnètica.

R. Les meues cançons són una manera de dur un diari de bord. La major part del temps passa a València, i és natural que isca València en aqueix diari. De passada, tracte de contribuir al fet que la gent conega aquesta ciutat per les coses bones que hi ha, i no sols per la part escandalosa que més es coneix ara.

P. Quina és ara la seua relació íntima amb la ciutat?

R. Ma casa és la ciutat, més que el meu domicili, on només passe el temps imprescindible. Estic acostumat a escriure i dibuixar al carrer, a la platja, als parcs, a la muntanya. Ma casa és València. És una ciutat amable, habitable i equidistant de les illes, de Barcelona i de Madrid. Això la fa única.

P. Sí, però quins sentiments li provoca?

R. Estic molt orgullós de la ciutat, de tant de talent i de creativitat com hi ha, més enllà de les modes i les tendències. Em considere un producte més d’aquesta ciutat tan anàrquica i, per això mateix, tan interessant.

P. Per què hi ha una adaptació de Walt Whitman en el disc?

R. Era una assignatura que sempre s’havia quedat pendent, des que tenia vint anys. Per això vaig decidir fer una cançó amb les primeres pàgines d’Hojas de hierba. També perquè d’alguna manera li ho devíem tots, perquè sense Nietzsche i Whitman no hi haguera hagut ni cultura beatnik, ni hippies, ni quasi jazz ni rock & roll.

P. Continua escrivint novel·les?

R. Tinc dos novel·les que no he parat de refer des de fa molts anys. I vull continuar escrivint, però no per a publicar, sinó per a fer cada volta millors cançons.