Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Una gran novel·la

'Incerta glòria' de Joan Sales, se situa entre els millors llibres de ficció per al públic anglés

Dimarts de la setmana passada, el diari Ara i, en una noteta diminuta, també l’Avui, informaven que el setmanari The Economist ha situat l’excel·lent traducció anglesa d’Incerta glòria de Joan Sales, a càrrec de Peter Bush, entre els deu millors llibres de ficció publicats l’any 2014. Que aquesta novel·la és un gran llibre, els admiradors de Sales ja ho sabíem, encara que la seua valoració en la nostra borsa literària ha patit oscil·lacions greus, en part pel caràcter un pèl brusc, rondinaire i perpètuament insatisfet que, pel que diuen els qui el van conéixer, Sales es gastava, i sobretot perquè la seua obra major es referia a un assumpte molt espinós, la guerra civil espanyola, sense repetir consignes ni dissimular una ràbia ecumènica, on ningú eixia ben parat.

Pitjor encara, el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema. En realitat, parlava de la guerra per a parlar de la vida; de l’amor i de l’odi, de l’angoixa i l’absurd, de la desoladora manca d’agafalls d’una generació sacrificada en altars d’ídols falsos i, a més a més, vençuda. La recerca desesperada d’alguna classe de sentit a què es lliuren els seus joves personatges en el fred sideral de les trinxeres d’Aragó o en la desolació de la ciutat cremada i famolenca, enmig de la carnisseria general, és ben comprensible i ben patètica, però no és en absolut edificant. Incerta glòria no és un pamflet a l’ús ni pretén convéncer-nos de res, o només del que experimenten els seus protagonistes: que el món humà no és més que una immensa olla de grills exasperada que fa vergonya i fàstic, i del dolor per haver hagut d’aprendre-ho. La de la guerra és, en tot cas, una feroç pedagogia. És clar que aquestes no eren conclusions adequades per a la rabera de comissaris de les lletres que ens va tocar patir durant la Transició; amb tot, qui era capaç de llegir sense tapaülls ideològics o escolars havia de reconéixer de seguida que Incerta glòria era i és una gran novel·la, i cal celebrar que els lectors anglosaxons puguen disfrutar-la en condicions. Més val tard que mai.

Joan Sales era un escriptor peculiar. Va escriure un llibre de poemes intens i una mica desguitarrat, Viatge d’un moribund, i una enorme quantitat de cartes, moltes de les quals recollides en volums de bones dimensions, com la seua correspondència amb Joan Coromines o amb Mercè Rodoreda. El millor, de llarg, és el seu epistolari amb el poeta Màrius Torres, d’una vivacitat extraordinària. Com a document sobre la guerra i l’exili és impagable, i, com a literatura, és de primera. Per cert, Sales passà uns mesos de guerra aquarterat a Xàtiva, i les seues impressions sobre el lloc i la gent són tan cordials que no poden més que despertar simpatia. Parlem de qui, amb tota probabilitat, és el millor escriptor de cartes que ha conegut la nostra literatura.

La novel·la respira amb la parla viva i va pel món amb roba de diari

A banda d’això, quan tornà de l’exili, Sales es dedicà a fer d’editor, per a gran sort dels lectors. Va ser un editor perfeccionista i irritable, encabotat a desembarassar la llengua escrita de les rígides cotilles noucentistes. Sabia que no es pot escriure novel·les en una llengua impoluta, liofilitzada i cristal·lina de filòlegs, ni en un idioma eixit de les provetes d’estetes puntillosos. La novel·la respira amb la parla viva i va pel món amb roba de diari. La bellesa narrativa havia de sorgir d’aquest magma plebeu, i no de les destil·lacions mirífiques d’un laboratori asèptic. No eren uns punts de vista massa compartits, llavors, i intentar estendre’ls li va costar disgustos, però ens va fer un gran favor. Quasi totes les novel·les d’aquells anys que s’aguanten dretes i fan goig de llegir, les va publicar ell.

Incerta glòria és la primera, i potser la principal. De fet, és l’única novel·la que va escriure Joan Sales. L’altra que se li adjudica, El vent de la nit, és en realitat una versió ampliada de l’última part d’aquesta. Incerta glòria el va ocupar durant bona part de la seua vida. La primera edició, molt censurada, és de 1956, i la definitiva –la quarta, si no m’erre- és de 1971. El contingut del llibre és tan complex com la seua escriptura i té tanta substància que no acabaríem mai. En resum, es tracta de la vida de tres amics i la companya d’un d’ells, tots engolfats pel remolí de la guerra en l’ensulsiada gradual de les seues il·lusions, amb tènues besllums d’esperança, amerada d’un catolicisme dubitatiu molt peculiar, cap al final. Les dues primeres parts són epistolars (l’especialitat de Sales) i les altres són les memòries d’un seminarista supervivent, vacil·lant i compungit. Tothom escriu ací menys el personatge principal, el Soleràs, a qui coneixem pel que ens en diuen els altres, i que és un gran heroi romàntic, rebel, inquiet, apassionat, sardònic, descregut i alhora impàvidament fidel a ell mateix fins a la mort. En fi, un personatge pròxim als joves irats i amargs que poblaren les pantalles dels anys 50, els grans rebels americans, però també gent com Zbigniew Cybulski i Oskar Werner, intrèpids i desvalguts. Té molta força.

La crítica ha assenyalat amb encert les connexions d’Incerta glòria amb la narrativa de Dostoievski i de Bernanos i un servidor, un dia jovial, va escriure que era la gran novel·la russa de la literatura catalana. La boutade no ho és tant. Com les seues il·lustres predecessores, Incerta glòria construeix un microcosmos en plena ebullició des del qual tempteja les grans preguntes. Aquesta novel·la viu en una constant interrogació metafísica, social i psicològica, del món al cor humà, mentre el temps corre i ho extermina tot. L’angoixat existencialisme del seu temps també palpita en les seues pàgines. Tot això, i molt més que se’n podria dir, és important, sens dubte. Però el que a mi més m’admira d’aquest llibre és la prosa de Sales, el ritme mil·limètric, la respiració profunda de les frases i el foc tot just sofrenat que les anima. No hi ha ningú que escriga la llengua dels meus pares amb el nítid vigor i l’esborronadora capacitat d’evocació que té Joan Sales. És tota una lliçó. Si els lectors anglesos també poden disfrutar-la, no dubte que n’estaran agraïts.