El cicle de la vida

La vella parra de l’hort ja ha perdut totes les fulles. Enguany ha estat un mal any per a ella, el fong de la cendra l’ha anat corsecant a poc a poc, assecant-li les fulles abans d’hora. A més a més, la sequera extrema tot ho pronuncia, i les plagues són més intenses que mai. Alguns xiprers tampoc no han pogut superar l’estrés ocasionat pel fong Phytophthora i han quedat eixuts: primerament, fou el capciró, penell al vent; després, tot l’arbre el va seguir, i es va marcir a poc a poc. Alguns pins també groguegen i semblen afectats per aquest escarabat barrinador tan temible, que porta el nom de Tomicus destruens, i que va fent desaparéixer les nostres pinedes. Tot sembla relacionat, la sequera, el canvi climàtic, l’augment impassible de les plagues. I així i tot, la tardor arriba per fi, i amb ella l’estació de la dolça abundància, que deia John Keats. Les pluges deixondeixen els arbres, els tarongers semblen més ufanosos i els seus fruits prenen una mica més de cos. Després de tants mesos sense ploure de veres, aquestes pluges de llevant són un bàlsam. Als peus de la parra hi ha una catifa de fulles seques, caigudes per aquesta llevantada, i camine per sobre d’elles, fent-les cruixir. En un racó ha crescut un rodal de bolets, mòrbids i gòtics, diria Josep Pla, que es nodreixen de qualsevol excrescència. I és llavors que la descobrisc: sobre una de les columnes de l’emparrat hi ha una papallona nocturna, el que habitualment es coneix com un borinot o un bufaforats. Pertany a l’espècie Hippotion celerio, i les seues erugues s’alimenten de les fulles de la parra. La papallona acaba d’eixir del capoll i encara té les ales dèbils i fràgils. Durant els mesos d’estiu, les erugues han passat desapercebudes, críptiques en les fulles de la parra, i quan han sentit una amenaça han encongit el cos en un curiós moviment defensiu i han projectat els seus dos ocels distals, simulant ser una petita serp. Pense que es tracta d’una estratègia defensiva una mica innocent, però que ha de ser per força adaptativa, i que, comptat i debatut, els ocels aquells han de resultar més útils que no tindre res amb què espantar el depredador. Mire de nou el borinot, inerme i confiat. A la nit alçarà per primera vegada el vol i, guiat pel seu instint, es dirigirà fulgurant cap al sud. En unes setmanes, arribarà a l’Àfrica equatorial (celerio, li posà de nom Linné, amb raó), on passarà l’hivern i es reproduirà. A la primavera regressaran els seus descendents, i potser alguns d’ells a aquesta parra, on la descendència passarà l’estiu. I s’iniciarà de nou el cicle, un cicle de la vida que vés tu a saber quant de temps dura ja en aquella vella parra de l’hort.