Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

1934-2014

Un malestar col·lectiu per raons econòmiques i el jugar-s’ho al tot o res del catalanisme coincideixen amb la situació actual

Polítics empresonats el 7 d’octubre, a la coberta del vaixell Ciudad de Cádiz. Ampliar foto
Polítics empresonats el 7 d’octubre, a la coberta del vaixell Ciudad de Cádiz.

El Sis d’Octubre de 1934 representa el major daltabaix autoinfligit pel catalanisme polític. Com un mal que no vol soroll, els seus hereus van preferir obviar aquells fets, deixant així el camí lliure per als que l’han brandat com una amenaça. Avui, aquell paral·lelisme ha reviscolat. La comparativa, però, neix d’una mistificació històrica que ho redueix tot a un sainet, on el president Lluís Companys s’hauria volgut fer perdonar el seu escàs pedigrí catalanista impulsant un cop separatista, i on mai falta la referència al conseller Josep Dencàs fugint per les clavegueres. Aquesta versió sempre recorda la posterior suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern català, tot anunciant la seva probable repetició arran del proper 9 de novembre.

En realitat, però, la proclama de Companys no buscava desentendre’s d’Espanya —objectiu que es reduïa a uns pocs radicals—, sinó sumar-se al compromís adquirit amb les esquerres i el republicanisme espanyol per defensar la República davant la incorporació de la CEDA al govern i l’expansió del feixisme a Europa. Amb tot, només allà on existia una força sindical unida com a Astúries, o un poder polític propi com Catalunya, el moviment va quallar mínimament, però amb unes conseqüències devastadores. Avui, en canvi, el pas es fa en solitari, amb uns suports externs anecdòtics.

El 1934, a més, l’impuls i la direcció efectives corresponien a la classe política, amb una participació popular limitada. Així, quan Companys surt al balcó el 6 d’octubre, la plaça era plena. Hores després, no hi quedava ningú. Fora del cercle més proper, el president es trobava sol. Res comparable, per tant, a la mobilització promoguda per l’ANC i Òmnium Cultural en Diades successives. L’escàs ressò ciutadà no significava que la situació fos una bassa d’oli. De fet, aquí trobem un primer element comú: l’existència d’un estès malestar col·lectiu fruit de la crisi mundial (el crac de 1929 i la crisi financera actual, respectivament), amb derivades pròpies, com ara l’enfrontament per la Llei de Contractes d’aleshores i la bombolla immobiliària dels nostres dies.

Per tant, les similituds existeixen, però són més de fons que no factuals i atenyen l’essència mateixa del catalanisme. En aquest sentit, no és casual la coincidència en el temps de la recuperació de l’obra d’Amadeu Hurtado i Agustí Calvet amb el procés polític iniciat amb l’aprovació de l’Estatut del 2006. Tots dos s’havien destacat per la seva dura crítica a l’actuació del catalanisme polític arran dels Fets d’Octubre, entesa com a simptomàtica d’uns dèficits inherents. Era una crítica feta des de dins, no per amenaçar com les anteriors, sinó per advertir dels perills de reincidència.

Ambdós coincidien a retreure la tendència al tot o res per part d’un catalanisme no prou conscient ni d’allò assolit, ni de les seves pròpies limitacions, ni del risc assumit. Per a l’afilada ploma de Gaziel, calia evitar l’enfrontament directe amb l’Estat, ja que la Generalitat “es la parte más débil, la más tierna y quebradiza”. I seguia: “O triunfamos por la inteligencia, o perderemos”, perquè no n’hi ha prou amb el miratge del voluntarisme (Las armas de la Generalitat, a La Vanguardia, 5 d’octubre de 1934). Per Hurtado, aquesta rauxa era fruit d’un catalanisme més còmode en l’agitació permanent que no en la governació responsable (Abans del 6 d’octubre, Quaderns Crema). Algunes de les seves severes reflexions contra una política retòrica, sentimental, populista i feta només a base de declaracions resulten encara avui d’una sobtant actualitat.

Jaume Claret és historiador i professor de la Universitat Oberta de Catalunya.