Un crit d’alarma amb xifres

Dimarts passat, aquest diari ens informava que, segons un estudi de fi de grau d’una alumna de la Universitat de València, Clara Miralles, el percentatge de valencianoparlants haurà davallat a menys del 10% l’any 2050, si tot va com fins ara. Per a arribar a aquesta conclusió, l’autora ha utilitzat les dades recopilades pel Servici d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i hi ha aplicat i refinat models matemàtics que ja s’han usat en altres casos semblants. Amb aquest treball, l’autora no pretén dir-nos que les coses hagen d’anar necessàriament així, però sí que estableix un acostament quantitativament precís al que pot passar si no s’alteren les condicions actuals. Com ella mateixa diu, el que intenta és “predir situacions futures a les quals es pot arribar si no es canvien els patrons vigents i es prenen mesures polítiques i socials adequades per a reconduir la situació.” El fet és que, de moment, ni les mesures ni els patrons fan traça de canviar. Al contrari, amb la desaparició de Canal 9 i, sobretot, amb la creixent marginació de l’escola en valencià, diria que el panorama no ha fet més que agreujar-se i que les possibilitats d’arribar, l’any 2050, a un minúscul 10% de valencianoparlants, en tot cas s’han reduït. Per molt boniques declaracions amb què ho adornen, l’esforç polític real va en aquesta direcció.

Siga com vulga, és d’agrair que algú haja intentat quantificar aquesta situació seriosament, amb xifres i mètodes científics, sense incórrer en manipulacions ideològiques o en benintencionats pedaços atenuants. Si les conclusions són alarmants, deu ser perquè la realitat també ho és, i val més saber-ho. Sens dubte, els meus coneixements sociolingüístics no passen de discrets, i els matemàtics són nuls, i no puc ni certificar ni objectar la validesa tècnica del treball. El que sí que puc dir és que proposa un escenari altament verosímil.

Conéixer amb precisió l’estadi actual, el ritme i el probable futur d’un procés de substitució lingüística és difícil perquè les dades no sempre són fiables i perquè tota societat és complexa i els seus patrons i les seues polítiques poden variar, però tota la informació de què disposem ens aasegura que l’ús del valencià no para de recular. Ja ho feia abans que tinguérem xifres més o menys precises. A començament del segle XX, en l’àrea catalanoparlant del nostre país, l’ús del valencià era molt majoritari en les grans ciutats i tot. No cal més que saber quina era la llengua habitual del teatre popular a València i Alacant, o quina llengua s’usà en els primers experiments locals de cinema sonor. Si la cultura oral de masses s’expressava en valencià era, evidentment, perquè les masses de les urbs locals també ho feien. En canvi, als anys 60, a València i Alacant, el valencià ja havia deixat de ser la parla dominant, i unes dècades després començava a no ser-ho a les ciutats mitjanes, sobretot entre els grups d’edat més joves. S’han donat moltes explicacions a un canvi tan ràpid. Al meu modest entendre, el factor més determinant ha sigut la interrupció de la transmissió de la llengua entre pares i fills. Quan aquest és un fet aïllat, no sol tindre conseqüències, perquè el xiquet aprén la llengua de tots al carrer, amb els companys o els adults que la parlen, i pot acabar fent-la seua, com va passar amb molta gent de la meua generació i la immediata anterior. Però quan són majoria els pares que decideixen parlar als seus fills en una altra llengua, per a tota una generació la llengua usual passa a ser-ne aquesta altra, i la probabilitat que el canvi es consolide augmenta exponencialment. Llavors, el bilingüisme es converteix en una etapa de trànsit dins un procés de substitució amb moltes possibilitats d’èxit.

Poc dubte hi ha que el valencià ha patit entre nosaltres una estigmatització brutal

Ara bé, que milers de pares es posen implícitament d’acord a dirigir-se als fills en una llengua diferent a la que parlen ells no és un fet gens normal. En realitat és estranyíssim, i només el poden provocar pressions descomunals o una desconfiança absoluta respecte a la llengua pròpia. Poc dubte hi ha que el valencià ha patit entre nosaltres una estigmatització brutal, i que encara la pateix, perquè el procés continua. Aquest ha sigut i és el patró i aquesta ha sigut i és la política. No és cap qüestió banal, sinó una bateria d’atacs i menyspreus molt consolidada i amb pocs equivalents. Ja el 1992, en España plurilingüe, un excel·lent estudi comparatiu de les diverses polítiques lingüístiques aplicades en les autonomies amb llengua pròpia de l’Estat, Miquel Siguan advertí que la Comunitat Valenciana era l’única autonomia en què l’ús de la llengua pròpia continuava retrocedint. No érem una excepció. Érem l’excepció. Això no passava ni a Navarra, territori amb una política lingüística a favor de l’euscar menys que vacil·lant. Però és que l’estigmatització del valencià era molt pitjor, i, a més, la batalla de la llengua ens havia fet molt de mal. La moderada però amable política lingüística del PSPV-PSOE, llavors en el poder, havia aconseguit ralentir la substitució pel castellà, però no l’havia frenada.

Quant a la situació actual, amb l’actitud en aquesta qüestió del partit que ara ens governa, no pot estranyar a ningú que la substitució s’haja accelerat i que el prestigi social i la utilitat real del valencià hagen tornat a situar-se per davall de terra. En uns 30 anys, el valencià ha passat de ser molt lleugerament majoritari a ser la llengua habitual de només un terç de la població. Per tant, no és inconcebible suposar que, d’ací a 30 anys, tot just el parlarà un 10%. Que es fa, sinó, per a impedir-ho? És clar que cal canviar les pautes socials amb polítiques públiques útils si volem que la llengua dels valencians tinga més futur que el residual, però dubte molt que puguem esperar res d’això dels qui ara n’administren la desaparició, amb molta més eficàcia i sense tant de soroll com a Mallorca, per exemple.