Turisme en els temps dels viatgers il·lustres

Les protestes veïnals que s’han viscut aquest estiu al barri de la Barceloneta han posat sobre la taula el model de turisme pel qual sembla haver optat Barcelona; un model que hauria apostat per la quantitat i per buscar preus baixos, festa nocturna i platja, no tan diferent, doncs, del que fa anys que es pot trobar a Lloret, Salou o Calella. El fenomen de l’arribada de gent de fora per motius d’oci no és d’ara: Barcelona ha estat destinació turística des que es va inventar el concepte mateix...

 A l’antiguitat hi havia desplaçaments i migracions, gent que es traslladava per obligacions diplomàtiques o comercials, geògrafs i historiadors que van deixar testimoni dels seus viatges (el geògraf romà Ruf Fest Aviè, el també geògraf àrab Al-Idrisi, el baró de Rosmithal de Blatna o el viatger Hyeronimus Münzer...), però no existien els turistes. Els primers van sorgir entre l’aristocràcia europea a finals del XVII, a les portes del romanticisme, quan es va generalitzar l’anomenat Gran Tour. El concepte venia del francès tour, literalment, viatjar amb la idea de tornar a casa. Consistia a enviar els nois de les millors famílies a fer un recorregut de sis mesos a tres anys per Itàlia, França, Grècia i Alemanya. El tourista era empès a conèixer la cultura clàssica i a tenir certa curiositat científica i etnogràfica.

Catalunya no va entrar en aquesta ruta fins que la modernització de Barcelona va atraure personatges com Étienne de Silhouette, ministre de Lluís XV, que el 1730 assenyalava: “Els carrers són nets, cosa no gaire freqüent a Espanya”. Són aquests primers visitants els que fixen una ruta que passava per Girona, Barcelona i València, per després girar cap a Madrid. D’aquesta mena de recorreguts hi ha descripcions en llibres com España vista por los extranjeros, de José García Mercadal, o Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle XVIIIè, de Geoffrey W. Ribbans.

Molt afinades són —per exemple— les observacions que fa el 1787 l’aristòcrata britànic Henry Swinburne, que va viure uns mesos a Barcelona: “És curiosa la manera que tenen de beure en aquest país. Amb el braç ben estirat, alcen una ampolla de vidre de cul ample, i el vi passa pel llarg galet i cau un rajolí sobre la llengua (…). Els catalans beuen sovint i beuen molt, però fins ara no he vist cap d’embriac”.

El Gran Tour del geòleg Joseph Townsend també va passar per latituds catalanes, i va notar que “encara es pot distingir la vella ciutat romana, situada en una petita prominència en el centre de l’actual, amb una de les seves portes i alguna torre”. Per les mateixes dates de 1787 va venir l’economista Arthur Young, autor de Viatge a Catalunya, que va arribar quan la gran atracció de la ciutat era l’activitat del port i el barri de la Barceloneta: “Enterament nou i regular (…), però com que només l’habiten mariners, botiguers humils i artesans, les cases són petites i baixes”. Young també va observar que els catalans estaven carregats d’impostos, i continuaven “tenint prohibit dur armes”.

Les narracions dels primers turistes il·lustrats van conèixer un gran èxit, però qui va popularitzar el turisme van ser el poetes romàntics, que buscaven l’exotisme i el llegat medieval. Aquests van conèixer l’aparició del ferrocarril i de les companyies de viatges, i van ser pioners a demanar la preservació del patrimoni. A Barcelona van coincidir amb l’obertura dels primers hotels i restaurants. L’escriptor i bibliotecari Charles Nodier es va allotjar el 1832 al Quatre Nacions de la Rambla, on segurament va imaginar l’argument d’El llibreter assassí de Barcelona.

La ciutat va entrar al circuit del ‘Gran Tour’ de finals del XVII dels aristòcrates

Els que es van allotjar al mateix hotel, però nou anys després, van ser l’escriptora Georges Sand i el músic Frédéric Chopin, de camí a Mallorca. Llavors, el 1841, la ciutat estava encerclada per muralles, fet que no va passar desapercebut. Henri Beyle Stendhal ja el 1837 va escriure a les seves Memòries d’un turista: “Des de Barcelona no es veu el mar (…) queda amagat per les fortificacions que hi ha al capdavall de la Rambla”. Sand també va parlar dels murs que encerclaven la ciutat, per entrar a la qual s’havien de traspassar: “No sé pas quantes portes, ponts llevadissos, poternes i muralles”.

El poeta francès Prosper Mérimée, per la seva banda, va escriure en una carta de 1835 a Stendhal: “Si voleu persones intel·ligents haureu d’anar a Barcelona”, malgrat que uns anys més tard va deixar dit també: “Els catalans són la gent més avorrida del món”. Més moguda va ser l’estada a l’hotel Oriente de l’escriptor danès Hans Christian Andersen, que va ser testimoni el 1862 d’una gran riuada i, a més, va posar en negre sobre blanc: “Barcelona és el París d’Espanya”.

Théophile Gautier va comparar la ciutat, com a bon francès, amb Marsella, i va fer encesos elogis el 1840 de l’interior de la catedral, que va qualificar “d’ombrívola i misteriosa”. Però també es va fixar en l’aire: “Afectat i encarcarat, com totes les ciutats encerclades molt estretament per fortificacions”.

Amb l’enrunament de les muralles, un procés que va durar, en diverses etapes, des de 1854 a 1881, la ciutat va experimentar un gran canvi, i va sorgir l’Eixample. L’escriptor anglès Richard Ford fins i tot va fer una guia de Barcelona, Manual per a viatgers per Espanya (1845), en què recomanava les mosquiteres locals. Deia que si algú volia viatjar a Espanya, se’n comprés una a Amigó i Sauri del carrer Corders.

Davant els indicis

El primer turisme organitzat com a tal apareix a la ciutat en el darrer terç del XIX en forma de balnearis, grups excursionistes i exposicions universals com la que es va celebrar a Barcelona al 1888. Aquell va ser el punt d’inflexió, quan es conjuminen les xarxes de transport, la industrialització dels viatges i la implicació de les administracions públiques.

En aquest context, va ser una iniciativa municipal el nou barri Gòtic, un espai ennoblit amb edificis rescatats primer de la Via Laietana i després dels bombardejos de la Guerra Civil, amb resultats com la façana de la catedral de 1912, el pont flamíger del carrer del Bisbe, de 1928, o la plaça Sant Felip Neri, de 1962. Aquest moviment de restauració —fins i tot de reinvenció— s’havia concretat el 1908 en l’aparició de la Sociedad de Atracción de Forasteros, que va publicar els primers cartells i guies promocionals de Barcelona, així com la primera oficina d’informació turística, tot just un any després.

La Gran Guerra (1914-1918) va atraure un turisme bèl·lic, format per gent que, o bé fugia dels combats, o bé en volia fer negoci. Tots aquests van ser els que van donar a conèixer internacionalment el Barri Xino i el Paral·lel, en un ambient que buscava ja la bohèmia i la diversió. Artistes com Anaïs Nin, Arthur Cravan, Francis Picabia, Marie Laurencin o Albert Gleizes són membres d’una generació que va posar, alhora, la ciutat en el mapa de l’art. Al llibre 1.000 testimonis sobre Barcelona, de Lluís Permanyer, es pot llegir que, per a l’escriptor francès Jean Genet, el Barri Xino era “una mena de cau poblat amb menys espanyols que estrangers”.

El també francès —eren dels assidus— Henry de Montherland va escriure a La petite infante de Castille (1929): “Els barris populars del Paral·lel tenen un aire de festa contínua”. Federico García Lorca va fer grans elogis de la Rambla, la qual concentrava “tota l’essència de la gran Barcelona, la perenne, la insubornable, la gran”, va dir en la seva sentida conferència A las floristas de la Rambla, que va dictar el 1935. Georges Bataille, francès, per aquells anys va apuntar fins i tot un primer recorregut turístic que incloïa la Rambla i la plaça de toros, dinar a Los Caracoles o al Sótano, anar al Bataclan, fer tapes a Los Cuernos i al Pay-Pay, flamenc al bar del Manquet i al Cafè Sevilla, i de nit una escapada canalla a La Criolla i a Can Sagristà.

Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, poc abans, el 1931, també havien parlat del Barri Xino, ella provant de captar la personalitat del lloc mitjançant els sentits: “Prendre una xocolata a l’espanyola és tenir a la boca Espanya sencera, deia Gide a Prétextes; cada dia m’obligava a empassar-me tasses d’aquella salsa negra, ben carregada de canyella”. D’aquells anys són les declaracions de Le Corbusier (1928) —“Barcelona és una de les ciutats més belles del món”—, les del dramaturg italià Luigi Pirandello (1924) —“M’agrada perquè em sembla trobar-me a la meva estimada Sicília”— o l’estada el 1923 del savi científic alemany nacionalitzat nord-americà Albert Einstein, que va aprofitar per conèixer Poblet, les esglésies romàniques de Terrassa i el desaparegut cafè de la Rambla El Refectorium.

Evidentment, també hi havia a qui no agradava la ciutat. Pierre Mac Orlan, pseudònim del polifacètic escriptor francès Pierre Dumarchais, el 1930 deia del Barri Xino: “Es vivia de no res, de sobralles infames”. L’escriptor soviètic Ilya Ehremburg afirmava dos anys després, conscienciat, que a La Criolla només hi anaven escriptors francesos i burgesos barcelonins “a admirar-hi l’espectacle de la misèria”. Jorge Luis Borges escrivia a Cartas del fervor, el 1920: “És una ciutat desagradable (...) lletja, vulgar, cridanera”. I René Crevel, una dècada exacta després, reblava: “A Barcelona no hi ha turistes, sinó misèria”.

En 1928 es va crear el Patronato Nacional de Turismo. En aquesta època Barcelona va organitzar l’Exposició Internacional de 1929, que va significar un gran impuls en la construcció de nous hotels. No obstant això, la Guerra Civil va estroncar aquella eufòria, i en la postguerra es va convertir en una ciutat de pas. El polèmic i descarat escriptor nord-americà Henry Miller, al seu llibre Reunió a Barcelona (1954), va deixar escrit ben clarament: “Tret de la Rambla i els carrers estrets i tortuosos que hi desembocaven, Barcelona em va produir la impressió de ser una estranya barreja de Brooklyn i Brussel·les”...

I llavors va arribar la Sisena Flota dels EUA, capaç —entre 1951 i fins fa relativament poc, el 1987— de desembarcar de cop milers de joves assedegats de diversió, amb el jornal acabat de cobrar a la butxaca, que deixaven un o dos milions de pessetes diaris —una fortuna—, en el que va ser el primer experiment de turisme de masses.

La raó que començava a atraure una nova generació de turistes la va plantejar el 1969 l’escriptor mexicà Sergio Pitol al llibre Diario de Escudellers: “Tot és extraordinàriament barat”. Sí, el turisme va salvar econòmicament el franquisme, va fer possible el denominat “milagro español” en les dècades de 1960 i 1970, i va portar les sueques a les catòliques platges catalanes. Barcelona va esdevenir la “Ciudad de Ferias y Congresos” de l’alcalde Porcioles, model que es va perpetuar en la política de grans esdeveniments dels consistoris socialistes i que s’ha modernitzat en l’actual destinació de creuers i vols low cost.

Els turistes visiten Barcelona des de fa més de 200 anys. Falta saber per què i quan van deixar de ser viatges distingits per convertir-se en les molestes visites que ben sovint se’ns pixen al portal.