Noms que no troben carrer

A la posteritat li agrada el marbre. Cada cop que una gran figura de les arts, la política o la ciència traspassa, reneix el debat sobre com retre-li homenatge en forma de placa en el saturadíssim traçat urbà. El cas de Gabriel García Márquez, mort fa tres mesos, ha estat l’enèsima demostració que Barcelona, amb un nomenclàtor que s’eleva a 4.500 noms, té un problema d’espai. Per ara l’Ajuntament li concedirà a títol pòstum la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, però encara no ha decidit quin lloc de la ciutat recordarà Gabo.

El tinent d’alcalde Jaume Ciurana, responsable de Cultura i president de la Ponència del Nomenclàtor, confirma “la idea de col·locar alguna placa commemorativa a Sarrià”, probablement a l’entorn del carrer Caponata, on va viure durant sis anys. La nova Biblioteca de Sant Martí, restaurada i modernitzada, també durà el nom de l’escriptor, però en canvi el procés per ingressar a l’índex oficial de carrers és una mica més llarg. Per batejar un espai urbà en memòria d’un personatge la normativa municipal exigeix que hagin passat un mínim de cinc anys des de la seva mort, amb dues excepcions egrègies: els caps d’Estat i els propietaris de la Medalla d’Or de la Ciutat.

García Márquez, doncs, no sortirà als GPS de Barcelona fins com a mínim el 2019. En teoria, fer propostes de nous candidats és a l’abast de tothom (interessats: nomenclator@bcn.cat): grups polítics, Ajuntament, veïns, entitats públiques o privades, mitjans de comunicació i particulars. A partir d’aquí, la Ponència estudia la idea, l’aprova i l’envia al districte corresponent, que és qui té de facto l’última paraula a l’hora de nominar. Però fins i tot en el cas dels noms que prosperen, la competència és dilatada i el terreny, escassíssim. “Hi ha pocs espais —subratlla Jesús Portavella, arquitecte i investigador que ha compilat les més de 500 pàgines del Diccionari Nomenclàtor de Barcelona—, totes les propostes s’ho mereixen i no es pot col·locar un nom important en un lloc poc significatiu”. L’ecosistema urbanístic, però, és ric en exemples contraris.

Els jardins de la cultura. Quan acabi tenint un lloc, García Márquez no serà l’únic Nobel de Literatura present al nomenclàtor de Barcelona, però no precisament perquè n’abundin. Només cinc autors amb la màxima distinció de les lletres hi són representats. L’occità Frederic Mistral és el més afortunat, amb tota una avinguda que porta el seu cognom des del 1930. L’espanyol Jacinto Benavente té un carrer a Sant Gervasi i Juan Ramón Jiménez comparteix barri a Roquetes amb noms com Lorca, Machado i Hernández (en canvi, la seva dona, Zenòbia Camprubí, viu allunyada, al districte de Sant Martí). La plaça Pablo Neruda, amb poc aspecte de plaça i amagada a la Diagonal amb el carrer Marina, il·lustra la dificultat de trobar una ubicació pertinent per a tothom, com ho fa el desangelat i poc urbanitzat carrer de Mercè Rodoreda, a Sarrià-Sant Gervasi. Portavella insisteix que és “molt difícil distribuir adequadament els noms, i quan no hi ha més remei s’acaben assignant espais menors, encara que no sigui el més just”. Guillem-Jordi Graells, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, és del mateix parer: “No hi ha prou espais per honorar figures i s’han hagut d’inventar places i solars, per això és tan difícil tenir un nomenclàtor racional i equilibrat”. El cinquè premi Nobel amb adreça a Barcelona és Winston Churchill, amb uns jardins a la zona de les Tres Torres que són un bon exemple d’una tendència habitual a l’hora de resoldre l’absència de carrers. Però no tothom té tanta sort com William Shakespeare, amb uns jardins ben dignes a Pedralbes, o Salvador Espriu, nom oficial dels famosos Jardinets de Gràcia que des d’ahir mateix ja té placa on va viure. El poeta Jaime Gil de Biedma, autor del vers “dejar huella quería”, compta amb uns jardins més aviat recòndits a Sant Martí, a tocar de la ronda Litoral i molt a prop dels jardins d’un altre company de viatge: Carlos Barral. I qui passegi per sobre de la Meridiana potser ensopegarà amb els jardins de Virginia Woolf, camuflats per l’espessor del trànsit.

De vegades s’imposa la justícia històrica: Joan Maria Soler, vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), es declara “molt content” per la inauguració ara fa un any de la plaça Josep Maria Huertas Claveria, en el terreny de l’antiga Can Felipa, “una reivindicació veïnal des del 2009” per recordar el gran periodista i autor, amb Jaume Fabre, de la “summa theologica dels barris” de Barcelona. De fet, des de la FAVB, Soler reclama per als veïns “el dret de decidir el nom del lloc on viuen, perquè és una manera de fer-se seu el barri i de crear comunitat”.

Un dels problemes, com recorda Portavella, rau en el “trasbals que suposa per a tothom canviar el nom d’un carrer”, sumat als costos tècnics i administratius de tot el procés. Actualment Sancho de Ávila és un dels casos en vies de transformació. Una “polèmica doble”, segons Jaume Ciurana, “perquè és el nom d’un carrer i també d’un tanatori, i pel currículum del personatge”, militar castellà que al XVI va participar en el saqueig d’Anvers. La proposta, “ja molt avançada”, és que a curt termini el carrer passi a dir-se Miquel Martí i Pol “per fer-lo coincidir amb els jardins del mateix nom que es van inaugurar el 2013 pel desè aniversari de la seva mort”. D’aquesta manera quedarà descartada la iniciativa veïnal, nascuda el 2010, de rebatejar Sancho de Ávila amb el nom del cooperant Vicenç Ferrer. Una altra incorporació imminent al nomenclàtor és la de Pepe Rubianes —defensada des de la seva mort el 2009 per l’aleshores alcalde Jordi Hereu—, que finalment serà una de les places sorgides de la reforma del nou Paral·lel.

Lluny de la ciència exacta, la distribució de noms i de referències culturals al llarg d’una ciutat que s’ha anat expandint ofereix resultats singulars. Ningú no sap del cert, per exemple, què ho fa que el barri de Montbau sigui el que concentra més denominacions artístiques per metre quadrat, amb carrers disposats en paral·lel que homenatgen el Ritme, la Dansa, la Cançó, la Pantomima, la Lírica, les Muses, la Mímica i el llarguíssim carrer de l’Harmonia. Més a l’oest, on la ciutat s’enfila per damunt de Vallvidrera, una iniciativa veïnal va convertir la barriada del Rectoret en un veritable festival operístic, amb carrers que porten el nom de La Traviata, Parsifal, Lohengrin i Madame Butterfly. En el cas dels compositors, però, només Verdi (carrer) i Wagner (plaça) tenen representació a Barcelona. Puccini s’haurà d’esperar. Si obrim el focus geogràfic i contemplem el conjunt de Catalunya, la cultura reflectida en les adreces té nom i accent patris.

En el rànquing de les denominacions de vials urbans més posades, segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya, el primer artista que figura és Pau Casals, en el número 9, amb 237 carrers (o places o jardins) a tot el país, un més que Jacint Verdaguer, que en té 236. Molt per sota queden Pompeu Fabra (166), Joan Maragall (163) i Jaume Balmes (153). I quin és, de llarg, el nom més usual a Catalunya? El carrer Major, amb 735 aparicions.

La suplència sine die. Abans d’alçar la veu contra les absències flagrants del nomenclàtor, convé recordar que hi ha més de 200 noms aprovats per la Ponència a l’espera de tenir assignat un espai a la via pública. En aquesta llista de suplents sense data de debut hi ha des de topònims com Àsia, el Tibet, Luxemburg, Xàtiva i Sant Petersburg, fins a personalitats d’àmbits diversos: Antoni Gutiérrez Díaz, Carlemany, Ernesto Che Guevara, Graham Greene (proposat per Pasqual Maragall), Heribert Barrera, Joan Pau II (que té en “possible reserva” una rotonda a les Corts), Vicente Aleixandre (un altre literat amb premi Nobel), Voltaire, Borges, Cortázar, els cantants Freddie Mercury i Carles Sabater i el professor i director teatral Ricard Salvat, entre molts altres antropònims que cohabiten a la recambra amb propostes tan variades com La Barretina, Shoah, Víctimes del Terrorisme, Pesseta i Homilies d’Organyà. Noms sense emplaçament definitiu que, en el futur, estan cridats a designar places, carrers i jardins sempre que l’espai ho permeti. “La Ponència —matisa Ciurana— no es limita a donar el sí o el no a un carrer determinat, sinó que suggereix altres fórmules de reconeixement, plaques, cicles, monuments honorífics, per tal d’homenatjar els candidats”. Això en part explica que el nom de Floquet de Neu, que va ser objecte d’una iniciativa popular per fer-li un forat al nomenclàtor, no hagi prosperat com a denominació oficial, però en canvi s’estigui estudiant “amb el Zoo de Barcelona la possibilitat de trobar-li algun tipus de recordança”. El cas de Dalí, una de les mancances més destacades, apunta a un dels barris amb més oferta d’allotjament nominal en el futur: “Segurament s’ubicarà en algun lloc de la nova urbanització de la Sagrera”, explica Ciurana, que parla d’aquesta zona com “la gran reserva d’espais lliures per urbanitzar i generar carrers”. Una altra possibilitat que recull la Ponència és que els carrers de la Zona Franca que ara porten números siguin substituïts per noms; un d’aquests vials, per exemple, ja està pensat per a Antoni Ruiz Villalba, treballador de la Seat assassinat per la policia franquista durant una vaga el 1971.

Un dels errors històrics que la Ponència treballa per reduir és la desproporció entre noms masculins i femenins. Les dones representen únicament un 14% del nomenclàtor, d’aquí que, des de tots els àmbits, es procuri fomentar-ne la presència quan es puguin crear nous espais. En la reserva hi ha al voltant d’un centenar de noms femenins aprovats, més o menys la meitat del total. Entre altres personalitats figuren la pianista i pedagoga Maria Canals, l’escriptora Gertrude Stein, l’aviadora Amelia Earhart, la pintora Lluïsa Vidal, Dolores Ibárruri Pasionaria, les Dones de Ravensbrück (que s’ubicaran al parc de Cervantes) i noms tan lligats a la història de la ciutat com Dolors Vega i Massana, coneguda per tots els ramblers de l’època com La Monyos.

Les places de la política. La depuració postfranquista de noms i símbols lligats al règim no va acabar amb la controvèrsia política que sempre genera la terminologia urbana. La darrera revifalla del debat monarquia-república, arran de la successió reial, convida a revisar la presència d’uns i altres al nomenclàtor. Gairebé una vintena de vies mantenen a Barcelona l’empremta monàrquica, des del passeig Joan de Borbó —que Ciutat Vella ha aprovat rebatejar com passeig Nacional, el seu nom original des del segle XIX—, l’avinguda de Borbó, el carrer Duquessa d’Orleans, el carrer de la Princesa (Elisabet de Borbó), l’avinguda de la Reina Maria Cristina, la Gran Via de Carles III, l’avinguda Príncep d’Astúries... En canvi, les referències republicanes són més aviat testimonials, amb homenatges com la plaça de les Dones del 36 —nom inaugurat el 2006 coincidint amb el 75è aniversari de la República— i el carrer de Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola, mentre que el primer president de la Segona, Alcalá-Zamora, va donar nom entre el 1932 i el 1936 a l’actual plaça Francesc Macià. I el nom de República, així, despullat? El passeig de Sant Joan el va portar l’any 1931, però actualment la seva absència també és motiu de polèmica per associacions com la Coordinadora d’Entitats i Associacions de Veïns de Nou Barris, que fa sis anys que reclamen canviar el nom de la plaça Llucmajor pel de plaça de la República. Pep Ortiz, membre de la FAVB, explica que la Ponència ho va desestimar “pels costos relacionats amb el canvi, per la parada de metro i perquè deien que és un referent per als navegadors”, però no hi estan d’acord i no consideren que els jardins de la Segona República, inaugurats amb aquest nom davant de la plaça, siguin una bona alternativa: “La República es mereix un espai més important”, defensa Ortiz. A la plaça Llucmajor viu, de fet, un dels conjunts republicans més nòmades de Barcelona: el monument a Pi i Margall amb l’escultura de Viladomat, la dona del braç aixecat que simbolitza la República i que va ser situada, en la seva inauguració el 1936, al famós obelisc del Cinc d’Oros, a Diagonal-passeig de Gràcia, l’actual plaça Joan Carles I. “Ningú la coneix amb aquest nom”, admet Ciurana, que recorda que la nomenclatura borbònica va ser aprovada per l’Ajuntament de l’època “només quatre dies després del 23-F”.

De la plaça del Dubte al carrer de Ja-hi-som. Tot i que minoritària, hi ha una part del nomenclàtor que ha anat més enllà de l’oficialisme per donar entrada al folklore, la religió i la cultura popular. El carrer del Sospir, a Sant Martí, evoca el darrer alè de Jesús a la creu. El de la Mare Eterna, però, és més modernista que catòlic, perquè homenatja a Sant Andreu l’obra homònima del dramaturg Ignasi Iglésias, que de fet té un altre drama situat al carrer del Foc Follet. El de l’Oblit, a Horta, rememora des del XIX una mancança en els plànols de la urbanització, quan es van descuidar aquell carrer. En canvi, el de l’Eterna Memòria, a Camp de l’Arpa, el va demanar la vídua del terratinent Joan de Peguera (el carrer del costat) per parcel·lar uns camps. A Ciutat Vella la plaça del Dubte recull, segons Joan Amades, una disputa entre tres terrassans per la propietat d’una font. El passatge de CLIP és una anomalia en les adreces de l’Eixample: són les inicials dels carrers que limiten l’illa: Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla. Als veïns que hagin tingut problemes d’hipoteca segurament no els entusiasmarà el passatge de la Caixa d’Estalvis, al Guinardó, inaugurat en terrenys d’aquesta entitat amb motiu d’una construcció d’habitatges. I a la drecera de Vallvidrera, muntanya amunt, hi ha un dels espais més emfàtics de la ciutat: el carrer de Ja-hi-som, l’exclamació que tothom proferia després de superar la pujada