Paradisos artificials

Europa va conèixer dos segles prodigiosos de producció intel·lectual i científica —els segles XVII i XVIII, entre Descartes o Newton i els últims il·lustrats— que, no solament a causa del terrabastall causat per la revolució de 1789, sinó també, potser, per pur esgotament de les fórmules racionalistes, van desembocar en el període que coneixem com Romanticisme, escenari de les més desaforades especulacions filosòfiques (Hegel, Schelling), científiques (la superproducció d’autòmats, origen dels actuals robots, ben reflectits en el Frankenstein de Mary Shelley) i literàries (des de William Blake o els poetes llaquistes fins a les més estrambòtiques figuracions de Victor Hugo o de Balzac).

Enmig d’aquest panorama, mig ancorat en els ideals estètics del romanticisme, la figura de Charles Baudelaire (1821-1867) apareix en el gran teatre de la literatura francesa com un home de geni, capaç de recollir el llegat fantasiós d’una o dues generacions abans i ajornar la poesia francesa dins els paràmetres del que, més endavant, anomenaríem “la modernitat”. És cert que no va caldre que Walter Benjamin publiqués els seus assaigs fonamentals sobre Baudelaire i el París del Segon Imperi (Les flors del mal es van publicar l’any 1857, en aquest període de la història de França), però a ell, especialment, li devem la inequívoca relació entre la nova poesia i les formes culturals de la gran metròpolis. Abans que Benjamin, el diagnòstic el van fer i el van reblar tots els maudits de la literatura francesa posterior, de Verlaine, Rimbaud i Lautréamont als surrealistes.

Doncs bé, no solament el llarg poemari que hem citat és escenari d’aquesta modernitat insubornable; també ho és, i potser més encara, la suma de textos i articles sobre l’opi, l’haixix i l’alcohol que Baudelaire va publicar, junts, el 1861 (ja no faria gran cosa més, justament a causa d’aquests tres elements esvalotadors que hem esmentat), anomenada, amb criteri de poeta mig romàntic, Els paradisos artificials, ara en traducció magnífica i amb pròleg intel·ligent i notes exemplars d’Andreu Subirats, a Barcelona (Días Contados, 2014). El llibre ja havia estat traduït al català en dues o tres ocasions anteriors, com l’editor d’aquesta nova versió anota amb gran respecte, però aquesta traducció —totes les generacions en volen una, diuen— les supera i les ajorna quant a l’aparat crític i documental.

Allò que el lector trobarà en aquest llibre —quinta essència del nou esperit tardoromàntic, que és alba del modern— és la conseqüència del que hem explicat al primer paràgraf de l’article: l’esperit romàntic hi és present —per exemple, en l’herència del llibre de Thomas de Quincey, Confessions d’un consumidor d’opi; també en el títol del segon article del llibre: Del vi i de l’haixix comparats com a multiplicació de la individualitat, que remet a la disgregació del Jo tan pròpia d’aquell moviment estètic—, però sembla com si s’hagués elevat un punt fins a superar el caràcter “metafísicament visionari” del romanticisme pròpiament dit. Aquí, la qüestió ja és una altra: ja no es tracta de figuracions, légendes du siècle, misteris de catedrals o visions celestes, sinó del caràcter material, quasi científicament estudiat, de certes matèries, capaces d’elevar les sensacions elementals fins al lloc de la creació literària. Diguem que els romàntics van fer-se moltes il·lusions, però que Baudelaire va parlar d’aquelles coses que, inhalades, begudes o fumades, significaven un alçaprem —no gaire més que això— per a una creació literària que no havia de tractar, per força, de fantasmes, ruïnes, tempestes i emboiraments, sinó de la vida quotidiana al París de mitjan segle.

Per fi, i no és cosa menor, mai cap escriptor no havia abordat aquesta matèria —ni De Quincey al llibre ja esmentat, ni Balzac al Traité des excitants modernes— amb l’elegància i la bella prosòdia, amb una prosa poètica tan esplèndida, com Baudelaire en aquest llibre.