Anomalies

De tant en tant, alguns (pocs) intel·lectuals catalans es pregunten per les causes de les trajectòries polítiques, sobretot, però també socials i culturals tan divergents que hi ha hagut a Catalunya, el País Valencià i les Illes. Molt de tant en tant, ja dic, perquè en realitat al coriaci meliquisme català aquest assumpte li interessa ben poc. En tot cas, l’auge del sobiranisme polític ha fet que se’n parlara una mica més, tampoc no massa. I sobretot n’han parlat els valencians i els mallorquins residents a Catalunya, que són els únics que coneixen un poc el tema. De fet, als qui sí que ha preocupat de veritat aquesta divergència ha sigut als intel·lectuals valencians (i mallorquins) compromesos amb el seu país. ¿Per què una gent que parla el mateix idioma manté unes actituds tan diferents, respecte a l’idioma i respecte a tot?

Les explicacions habituals parteixen de la detecció d’una anomalia en la història valenciana: pel fet de ser un territori demogràficament migpartit, amb zones històriques castellanoparlants i catalanoparlants, per la falta de vertebració interna o bé per la inexistència d’una burgesia potent i segura d’ella mateixa quan tocava. No dubte gens que tot això, i més coses, haja contribuït a fer que el nostre país siga com és. Però també podem examinar el problema d’una altra manera. No costaria gens de dir que, en realitat, la trajectòria regional valenciana ha sigut prou normal en aquesta part del món (i no cal més que atendre els casos de les Illes, Galícia, Gascunya, Occitània i la Provença) i que en tot cas les anomalies que caldria explicar són les de Catalunya i Euskadi. I l’explicació és relativament senzilla: tots dos territoris van participar de la revolució industrial europea al segle XIX amb un impuls que contrastava exageradament amb la resta de l’estat, secularment endarrerida. A Catalunya es va formar un teixit molt dens de burgesia i de classe mitjana amb orgull propi, per al qual la burocràcia de l’estat solia ser, més que res, un obstacle, o una sangonera. Cap al 1920, la meitat de l’electricitat que es gastava a tot Espanya la consumien les fàbriques catalanes. La resta era un semidesert, i això saltava a la vista. El segle XIX va ser el del triomf dels nacionalismes, i el fet de parlar una llengua i de mantindre uns hàbits culturals diferents dels oficials a l’estat es va convertir en un valor positiu per a unes societats emergents i molt dinàmiques enmig d’un erm ensopit.

Per descomptat, al País Valencià també hi va haver burgesia i classes mitjanes, però molt més exigües i amb menys to. Les classes dirigents valencianes van apostar, com a màxim, per un regionalisme moderat i clarament sucursalista perquè ni tan sols van concebre la possibilitat de plantar cara al poder central. Era inimaginable. I acceptaren sense dubtar el discurs oficial que feia de la llengua pròpia un dialecte rural inepte, vergonyós i, a fi de comptes, extingible. I és llavors quan el valencià –el català que parlem els valencians- es convertí en una font constant d’autoodi i en una anomalia que convenia extirpar com més prompte millor per a convertir-se en espanyols com cal, sense adherències inútils i humiliants. Per això, l’aposta catalana per la defensa de la llengua i pel repte polític a l’estat (que són coses distintes, però que van anar en paral·lel) sempre s’ha vist des de València amb un recel profundíssim, o amb animadversió.

Bona part de l’electorat nacionalista té el castellà com a primera llengua a Catalunya

És obvi que, a partir d’ací, els discursos socialment dominants han de ser diferents. Ara mateix, a Catalunya, una àmplia majoria de la població vota partits que es defineixen com a nacionalistes i, segons les enquestes, també la majoria està a favor d’una consulta que posaria en qüestió l’actual disseny de l’estat. L’impacte d’això sobre els usos lingüístics i culturals no és tan evident. Per descomptat, el català disfruta ara mateix d’una salut de ferro, però el castellà és la llengua més usada en el tracte quotidià, i la de la major part de la premsa i els llibres que es compren i es llegeixen a Catalunya. Això vol dir que bona part de l’electorat nacionalista té el castellà com a primera llengua o com a llengua de vinculació cultural preferent. No hi ha cap altra explicació possible. La política, la cultura i la llengua tenen relació, però no van a l’uníson, ni ací ni enlloc.

Al País Valencià la situació és molt distinta, com vostés saben. El nacionalisme polític sempre ha sigut marginal, mentre que el regionalisme cosmètic -més cosmètic que regionalisme- ha tingut la paella pel mànec, i el recel davant el repte català ha arribat a cotes d’obsessió histèrica. El nacionalisme cultural ha tingut una miqueta més d’èxit i la reivindicació de la llengua pròpia ha obtingut un cert ressò. No prou, en tot cas, per a frenar la campanya d’estigmatització i el procés de substitució lingüística que ha convertit el valencià en una llengua extinta en àrees molt àmplies del país i pot acabar per exterminar-lo del tot. Com que la política i la llengua no van ni tenen per què anar a l’uníson, el PP valencià podria haver tractat més bé la llengua dels valencians sense cap perill (com ha fet a Galícia i durant molt de temps a les Balears, i com s’ha fet en moltes altres parts del món). No ha fet això en absolut, ni a l’escola, ni en els mitjans, ni etcètera. Al contrari, impulsa una política que a la llarga porta a l’extinció del valencià, la mateixa llengua que a Catalunya té la supervivència assegurada. Així, que el senyor Fabra critique les suposades ingerències catalanes contra una llengua que ell no ha parlat mai i contra una cultura que no pot sentir de cap manera com a pròpia no pot ser més que un exercici de cinisme grotesc, vergonyós per a ell i ultratjant per a tots nosaltres, els que sí que ens estimem aquest país. Un altre més, i esperem que un dels últims. Al cap i a la fi, i en qualsevol idioma, ell i els seus representen la principal anomalia (als tribunals i tot) que pateix ara el nostre país.