Una biblioteca a Sant Gervasi

Quatre cossos irregulars clavats al terreny aprofitant el desnivell, que contenen escales, sala d’actes i les sales de lectura. Aquest és l’aspecte de la nova biblioteca de Sant Gervasi Joan Maragall, al carrer Sant Gervasi de Cassoles. Una volumetria a mig camí entre una fortificació i un jardí. La lògica de la distribució arrenca de la disposició dels quatre cossos de l’edifici, com els quatre dits plegats i separats d’una mà. Entre els cossos expressament separats, apareixen accessos i patis de llum que arriben fins a la planta soterrada, que donen al conjunt llum i una cosa molt important: separen les diferents sales de lectura, físicament però no visualment, i resulta del tot un encert poder veure les altres sales a través dels finestrals dels patis.

A l’interior, dos materials, més aviat dos colors o dues textures: el sostre, el paviment, les prestatgeries i el mobiliari bàsic són de color blanc, i els murs de color terrós, revestits amb peces de termoargila col·locades a la vista, un material pobre que contrasta amb la resta per les estries i el color. En tot l’edifici hi ha una voluntat rotunda de certa fortalesa quasi contrària a la mania contemporània per la fragilitat i la lleugeresa. Aquesta rotunditat s’expressa mitjançant els gruixos d’una manera molt eloqüent. Per exemple, les prestatgeries estan encastades als murs de termoargila, no estan col·locades sobre els murs, sinó dins. Aquest és el vell recurs del nínxol en l’arquitectura romana, la que sense ser-ne conscient va inventar l’espai arquitectònic. El nínxol tensa l’espai al qual pertany, el fa ressonar i prendre consciència de la seva intencionalitat. Aquí els murs, amb els nínxols blancs dels llibres, són un encert. De la mateixa manera que són un encert els petits espais que separen les sales dels extrems dels cossos de la part comuna vertebral de la biblioteca. Aquests espais, no gaire més grans que una habitació i d’una altura domèstica, contenen el gruix dels llibres i un hi pot entrar i també sortir-ne per dues portes que, com que no estan enfrontades, accentuen la idea de tractar-se d’espais per estar-s’hi i no pas per passar-hi. En aquesta, com en d’altres noves biblioteques publiques, el mobiliari que les completa (butaques i llums) confereix una atmosfera i una escala semblant a una casa, allunyada de les antigues biblioteques del XIX. L’interior tan sols té una nota dissonant, els rètols, que són barroers i vulgaritzen l’espai.

Aquesta compacta, lluminosa i rica impressió espacial de l’interior contrasta amb la seva fesomia exterior especialment des del carrer Sant Gervasi de Cassoles. És un vell problema, el de la no-coincidència entre la planta de distribució i la percepció de l’espai. Però en aquest cas el vell desacord pren un significat concret en observar els desajustos entre la percepció de l’interior i la percepció urbana; fins i tot la finor amb què les finestres estan col·locades des de l’interior es torna estranya i encarcarada des de fora, especialment la de la cantonada amb Bisbe Sivilla. Per l’exterior l’edifici sembla prendre la seva raó de ser a partir d’una reinterpretació de l’antic mur de la finca, altíssim, cec, rugós i lleugerament peraltat per aguantar el jardí que contenia. Bisbe Sivilla era un d’aquests rars carrers amb un mur a un costat enlloc d’una façana, una rara avis del paisatge urbà. Els murs cecs de la nova biblioteca prenen alguna cosa d’aquells, però en trenquen la continuïtat, tot infringint-los entrades similars a la dels baluards militars. L’espai urbà del tram del carrer Sant Gervasi queda al meu entendre afectat per aquests volums, i resulta almenys curiós que, tot volent millorar els murs, no s’aconsegueixi avui aquella bona mala qualitat dels vells murs de contenció, i la perfecció de les superfícies noves i dels seus acabats no es poden comparar amb aquells, fets sense tanta intencionalitat; eren la imperfecció perfecta. La geometria dels nous murs, tant de la seva traça com del seu perfil, és desequilibrant; el fet que un dels volums estigui desplomat cap al carrer sembla un senyal de la moda dels temps que l’edifici no necessitava, i no l’ajuda gaire. L’espai públic que es conforma té massa càrrega d’intencions i el resultat és que, quan veiem que el mateix criteri que fa disposar els bancs públics de manera que sembli casual l’emprem també per desendreçar els volums de l’edifici, percebem immediatament que alguna cosa sobra. Tan sols amb la meitat de les habilitats desplegades a l’interior s’hauria arribat a un resultat molt millor de la seva fesomia exterior.