Divagacions en vers

Raymond Roussel (París, 1877 - Palerm, 1933) és un esglaó perdut entre el decadentisme de finals del segle XIX i les avantguardes d'entreguerres; un radical lliure la influència del qual es pot constatar en la literatura experimental dels anys seixanta i setanta: del nouveau roman , que posa en qüestió les convencions de la narrativa tradicional, a l' Ouvroir de Littérature Potentielle(OuLiPo), que inventa constriccions arbitràries o aleatòries a l'hora de compondre textos en què tot sentit és deixat de banda.

Una exposició recent, que es va poder veure en el Reina Sofía a finals del 2011, resumia la importància del seu llegat en l'obra de molts i diversos artistes, de Picabia o Dalí a Julio Cortázar o John Ashbery. Però l'últim que Roussel volia era ser un autor de culte. Hereu d'una gran fortuna que va dilapidar viatjant pel món sense fer mai res de profit, aspirava a un reconeixement com a creador que mai no li va arribar. Els seus llibres no es venien i les seves obres teatrals acabaven en bullangues -cal dir que les despeses sempre anaven a compte d'ell: hi ha un joc de paraules típicament rousselià en el títol Impressions d'Afrique , que sona quasi com "à fric", és a dir pagades per l'autor. Les seves investigacions literàries, així com altres de pretesament científiques, eren una manera d'entretenir les hores d'un ric ociós i solitari, ja que, com va dir Cocteau: "Roussel extreu d'ell mateix. Inventa fins les anècdotes històriques. Organitza els seus autòmats sense el més mínim suport exterior".

A part el que ens ocupa, els seus llibres més reeixits són dues -és un dir- novel·les: Impressions d'Afrique (1909), que va sortir en català el 1991 a la col·lecció MOLU, d'Edicions 62, i Locus Solus (1914), publicada l'any passat en traducció de Joaquim Sala-Sanahuja a Lleonard Muntaner Editor. Les Nouvelles impressions d'Afrique (1932), l'últim llibre que va publicar en vida -un cop mort, han anat apareixent inèdites-, no tenen res a veure amb l'altra obra quasi homònima: es tracta de quatres poemes d'extensió variable escrits en alexandrins apariats (en total, 1.276 versos), una forma d'allò més clàssica en la poesia francesa. La mètrica és perfecta; la sintaxi també, però bastant enrevessada, i l'argument, incommensurable.

La característica més rellevant d'aquestes quatre divagacions en vers, més que poemes, és que s'obren incisos i més incisos, l'un dins l'altre, fins a arribar a sis nivells, als quals, de tant en tant, s'afegeixen notes a peu de plana que, al seu torn, també poden contenir incisos. Es veu aviat que no hi ha un relat que vagi enlloc, i que el discurs, aparentment travat, es desenvolupa com una planta enfiladissa en múltiples direccions. A més, conté, per amenitzar la lectura, unes il·lustracions intercalades que l'autor va encarregar en secret al pintor Henri-Achille Zo, sense que aquest sabés a què es destinarien; a cada plana de text segueix un dibuix, a la manera dels llibres per a joves de l'editorial Bruguera.

Jordi Vintró ha fet una feina ingent per oferir en català un equivalent al laberint verbal de Roussel, igualment en vers rimat, més una àgil presentació de l'obra i un centenar de planes de notes -a consultar pel lector, diu, "només si arriba a perdre l'oremus"; però això és inevitable. Roussel volia que els diferents nivells parentètics es visualitzessin mitjançant la impressió a diferents colors, cosa que no va poder ser per raons tècniques, i es va recórrer al molt poc pràctic sistema de dobles, triples... parèntesis; un altre aspecte que fa d'aquesta una edició modèlica és que compleix el desig original de l'autor.

Vila-Casas ha escrit que ningú gosa parlar de Roussel sense posar-se pesat; val més, doncs, deixar simplement que la seva barroca gratuïtat ens transporti als cims, si no de la saviesa, sí del divertiment verbal.