Entre l’activisme i la marca

Quan a El Elefante Blanco sonava El reloj (no marques las horas...), els assistents sabien que la vetllada arribava a la fi. El bar del carrer Escudellers, en ple barri Gòtic, es desocupava amb la veu de Lucho Gatica. El mateix passava amb els veïns Sant Germain i La Macarena. “Odiàvem la cançó”, recorda un veterà periodista, assidu del lloc. Era la Barcelona gai dels anys setanta, la dels teatrets d’Ocaña i dels dibuixos de Nazario, però també la de les corredisses per fugir de les lecheras i la repressió franquista. I la del germen de la lluita per la igualtat de drets. “Tots estàvem molt polititzats”, recorda Armand de Fluvià,un dels primers activistes catalans, fundador del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC, 1975) i abans del Moviment Espanyol d’Alliberament (1970). Dues lluites que es recordaran aquest dissabte en la marxa amb motiu del Dia de l’Orgull Gai.

La part baixa de la ciutat i el barri Xino acollien els llocs freqüentats pels homosexuals. Un espai compartit pels marines, les prostitutes, els viatgers, els artistes, els nouvinguts i els de tota la vida. Una barreja que explica per què, malgrat tot, Barcelona era una ciutat més tolerant que la resta de l’Espanya nacionalcatòlica.

Els llocs eren llavors bars amagats, bars Pepe, decorats de bar Pepe, amb gent de bar Pepe, i on la subtil particularitat era el públic gairebé exclusivament masculí, recorda De Fluvià. També hi havia llocs més transgressors, sempre a porta tancada, que oferien presentacions de transformistes com La Concha o el Villarosa (l’actual Moog). Allà Lola Flores i Sara Montiel dominaven el que reproduïen els equips de so. També hi era El Cangrejo, al carrer Montserrat, que encara sobreviu i que va obrir el 1902 com a tablao flamenc. Allà va debutar Carmen Amaya i hi ha evidència que el freqüentava Federico García Lorca, explica el seu propietari, Eugenio Bergés.

Una tarda tipus de cap de setmana de Bergés, que va arribar a la ciutat el 1968, començava a la llibreria Drugstore, a Mallorca amb passeig de Gràcia, i acabava al Jazz Colón, una discoteca situada al soterrani de l’actual Frontó Colón. Allà l’olor del popper es barrejava amb els porros. “Sempre baixàvem per la vorera del costat Llobregat, aquest era el senyal per lligar”, recorda. Les zones de cruising, com El Palacio del Cinema, eren un altre món.

Entre les estacions obligades hi havia el Cafè de l’Òpera, a la Rambla, una tribuna privilegiada per veure el pintor sevillà José Pérez Ocaña i els seus teatrets, com en deia ell de les seves performances. El Bocaccio, a Muntaner amb la ronda, era potser la quinta essència de l’ambigüitat obligada. el seu pijerío no era un problema perquè la clientela estigués barrejada. Això sí, amb ordre. “Dins del que professaves, havies de tenir cert respecte cap a la societat. Nazario i Ocaña provocaven, però eren simpàtics”, reflexiona Josep Maria Coll, propietari de la discoteca Metro i històric empresari de la nit de fa més de 35 anys.

Ocaña, de fet, va ser detingut el 1978 quan realitzava un dels seus espectacles. Encara estava vigent la llei de perillositat i rehabilitació social, que entre altres coses imposava la reeducació —amb electroxocs— en centres, d’acord amb la “naturalesa del malalt”. Un a Badajoz, per als “gais de naixement” o passius, i un altre a Huelva per als qui agradaven els homes “per vici o actius”, explica De Fluvià.

Gaudir del carrer era un ensurt constant. Bergés explica que un dia la policia va confinar unes 200 persones a l’Arc del Teatre. “Em va salvar que en una butxaca hi tenia una nòmina del Majestic. Amb això vaig provar que no era un gandul”, recorda. Sense coartada, el destí podia ser ignominiós. “Si et trobaven una agenda podien trucar a la família i dir que t’havien trobat en un bar gai”, denuncia De Fluvià, que també va ser la primera persona a revelar la seva identitat sexual en un programa de televisió a Espanya, juntament amb Jordi Lozano, més conegut com Jordi Petit.

La manifestació gai del 26 de juny de 1977, que va comptar amb el suport de grups feministes i dels partits d’esquerres, va ser la primera de l’Estat espanyol. Aquest any també es van realitzar les jornades llibertàries de la CNT al parc Güell. El FAGC va crear l’Institut Lambda, que buscava crear un espai apolític, un punt de trobada cultural per congregar els homosexuals. L’activisme no va anar sempre alhora. “Davant la possibilitat d’un cert veto en la marxa de 1977, en una reunió Ocaña va dir que hi anàvem tots o no hi anava ningú”, recorda Bergés. L’artista va guanyar el pols, però això no va salvar que les diferents faccions polítiques i de l’activisme tinguessin divisions internes. “Els gais del PSUC eren més de la Rambla, els de la CNT eren més del saló Diana”, resumeix Bergés. El 1976 l’homosexualitat va sortir de la llei de perillositat. El moviment gai, però, no va ser legalitzat fins al 1981.

Cap a Gràcia.

Els aires de més llibertat, però també la degradació del Raval i el Gòtic, sobretot per l’impacte de l’heroïna, van fer que l’ambient es mudés a Gràcia. Per un temps els dos pols van conviure. Al principi de la dècada es va obrir el primer sex shop d’Espanya, el Sestienda, al carrer del Rauric. La bandera arc de Sant Martí encara delata el seu origen.

El degà de la festa Diagonal amunt va ser el bar Espartacus, que es va instal·lar al carrer Madrazo a final dels setanta. Tenia doble altura i dos pisos. Era un espai difícil de concebre a la part baixa de la Rambla. El folklore espanyol seguia sent la música que dominava. “Va ser com passar del bar Pepe al Bocaccio”, fa broma Coll. A la llista aviat es van sumar El Ciervo, a Diagonal amb Pau Claris —orientat a un públic més pijo— i La Lluna, al passeig de Sant Joan, el primer bar amb una marcada influència gai nord-americana. “El públic semblaven còpies de Freddy Mercury, tots amb el seu bigotet fi”, relata el periodista.

Als vuitanta, Gràcia també va veure com obria les seves portes la primera discoteca obertament gai, El Ramsés. Coll, que venia del món del teatre, va buscar socis per obrir la sala al passeig de Sant Joan amb Indústria. Era un tercer pis i hi cabien unes 200 persones, una multitud respecte al d’abans. “Calia pujar amb un ascensor o per una miniescala”, recorda l’empresari. Eren temps de Donna Summer, de la música disco. L’incendi de la madrilenya Alcalá 20, que va deixar 82 morts, va fer que el 1983 s’endurissin les normes de seguretat. El Ramsés va haver de tancar.

Aquest mateix any, però, Coll va obrir Martins, porta a porta amb la Casa Fuster. Es tractava d’un cabaret poc reeixit que es va acabar convertint en una discoteca mítica. Va ser la primera que va tenir un cambra fosca, que ocupava la tercera planta. Al visitant el rebia un gran rètol lluminós que deia: “Vigila la cartera”. Martins també va importar jocs per integrar els assistents i codis com el dels mocadors, on el color i la butxaca on se’l posaven representava el rotllo de què s’anava. “Era l’època en què si un tio posava les claus sobre la barra significava que tenia lloc”, recorda Coll.

L’èxit del Martins va fer que carrers propers com Riera de Sant Miquel, la travessera de Gràcia i Martinez de la Rosa obrissin bars, com Horòscop, Bronx, Gris, 5 y 7, El Telégrafo o Men. Kiss, més orientat a joves, va obrir a Joanic. Els xous de transformisme també van buscar un niu en el nou enclavament: Topsy va obrir al passeig de Sant Joan. Coll situa en aquest temps, a final dels vuitanta, l’arrencada en ferm del turisme gai a la ciutat, en detriment de Sitges. “Ja hi havia platges, hi havia llocs com a la resta d’Europa”, explica. Barcelona ja era candidata olímpica i començava a posar-se al mapa. Però va arribar la sida, que va posar fre a la llibertat sexual sense límits del període anterior.

“Hi ha estadístiques que diuen que el 30% dels qui es van infectar a la mateixa època que jo (els vuitanta) són vius. Això vol dir que el 70% restant ha anant morint”, diu l’activista antisida Ferran Pujol a Homonots (Angle Editorial). “Van ser moments molt durs. La gent es moria i no sabies per què”, recorda Coll. “Cada dia t’arribaven notícies de morts”, afegeix De Fluvià, que afirma que l’activisme es va desmobilitzar molt i es van bolcar els esforços a intentar contenir l’avenç del virus. En un principi el lliurament de preservatius en llocs de festa va generar un cert rebuig. Molta gent va desvincular el seu estil de vida de la nit, en aquell moment potser l’únic lloc de trobada relativament normalitzat.

Neix el Gaixample.

Tres llocs van apuntalar l’oferta d’oci gai a l’Eixample esquerre. La discoteca Metro (va obrir el 1989 al carrer Sepúveda); l’EsteBar, a la cantonada de Consell de Cent amb Muntaner (ara anomenat Átame), i el Satanassa, a Aribau amb Diputació. “A Barcelona no hi ha un Chueca perquè és una ciutat oberta, no hi ha hagut necessitat d’estar en una zona específica”, explica Bergés. “Sempre m’ha fet la sensació que els gais de Madrid no van escollir ser-hi, la resta de la ciutat ho va decidir per ells”, explica José, un home del sud, exgogó que va viure de prop la nit a Barcelona als noranta. Poc després va arribar El Punto, també a Muntaner, i per aquesta mateixa època va obrir la sauna Casanovas. La vida gai a Gràcia va quedar ferida de mort.

La Barcelona del disseny, atraient tots els focus, també va voler donar una idea de modernitat en l’oferta nocturna. Distrito Distinto, a l’avinguda Meridiana, era en aquells dies el temple del món de la moda. Va ser potser un dels precursors dels after hours.

A diferència d’altres ciutats europees i nord-americanes, on el village naixia com una materialització geogràfica d’una reivindicació social, a Barcelona va ser un assumpte més artificiós. El pas del temps, però, li va donar cert contingut de comunitat, com ara l’arribada del Col·lectiu Gai de Barcelona o del CheckPoint, el servei promogut per Pujol per al diagnòstic de malalties de transmissió sexual. O la creació, fa vuit anys, de l’Associació Catalana d’empreses per a gais i lesbianes, l’Acegal. “Dels 100 associats, 60 estan ubicats al Gaixample”, explica Joan Igual, president de l’associació. La llista inclou restaurants, botigues de roba i serveis estètics. Definir territorialment el Gaixample és complicat, però es podria dir que s’estén entre Balmes, Urgell, la Diagonal i la plaça Universitat.

A final dels vuitanta, l’oferta gai es va fragmentar. Tal com feia temps havien fet els anomenats óssos, o els amants del cuir, l’oferta va començar a diferenciar-se. A la llarga, va quedar Metro com un dels pocs llocs ecumènics. També va obrir les seves portes Arena, una discoteca adreçada a homosexuals però amb gran èxit entre certa població heterosexual jove, i la sala Aire, per a lesbianes. També va agafar fort el culte al cos, cosa que, en certa manera, buscava contrarestar l’imaginari de les conseqüències físiques del VIH.

Marca gai.

A mitjans dels noranta van començar a sorgir altres sales, com Salvation, a Urquinaona. Després ho faria l’Space, al carrer Tarragona. Aquestes acabarien monopolitzant l’escena de la primera dècada del mil·lenni. L’arribada el 2003 de l’hotel Axel al carrer Aribau, el primer amb una aposta directa per al col·lectiu, va marcar el punt àlgid del Gaixample. Entremig, els col·lectius reivindicatius acusaven els empresaris de discriminació en l’accés als bars.

Les noves sales tenien al darrere promotors que van acabar per crear veritables imperis internacionals de l’entreteniment, com el Matinée Group, organitzadora del Circuit Festival, una multitudinària festa estival que enguany arriba a la setena edició. Abans, el Loveball també va intentar apostar per aquest nou producte. Els autòctons critiquen que es tracti d’entreteniment per a estrangers —el 80% dels 70.000 participants ho són—, amb preus gairebé prohibitius per als autòctons.

“És veritat que el Gaixample està estancat des de fa uns deu anys”, accepta Igual. Però reivindica la capacitat del barri de ser motor econòmic. Segons els seus estudis, hi passen “uns 700.000 turistes gais que fan vida gai”. “Crear una marca a l’Eixample és difícil, per això ens agradaria posar un distintiu físic. No seria fer un gueto, seria crear una marca”, assegura el president de Acegal.

“L’arribada de les pàgines web de contactes i de les aplicacions dels smartphones ha canviat la forma de relacionar-se. Abans en l’ambient et diverties i buscaves parella o un polvo. Ara no ho necessites”, creu José. El format de la festa eivissenca que va imperar en la primera dècada dels anys 2000 també ha entrat en una mica de crisi. “Posar-se una perruca ja no és transgressor. No han sabut entendre els temps”, diu José. És per això que l’oferta ha passat de les sales a una sèrie de festes itinerants com Bitch, Que Trabaje Rita, Chocolate con Churros, Pop Air o Saturgays, que fins a cert punt intenten fer propostes diferents, més flexibles.

L’arribada de drogues com el GHB, que barrejada amb alcohol és molt perillosa, ha modificat la festa. També certa banalització del VIH. Des de l’activisme critiquen la mercantilització, per exemple, de la celebració del Dia de l’Orgull Gai. Uns acusen els altres de voler fer diners i d’haver-se oblidat de les reividnciaciones després de l’acceptació del matrimoni homosexual. “La lluita contra l’homofòbia encara està pendent”, diu De Fluvià. “No ens hem oblidat dels problemes. Quants gais han follat amb un condó que repartim a les discoteques?”, respon Coll. Un cop més, el debat està servit.