NÚRIA BOSCH I MARTA ESPASA Professores d’Hisenda Pública

“Una separació pactada no té per què suposar inestabilitat empresarial”

“El problema del finançament és que mai no es va voler trencar l’‘status quo’”

Les professores Marta Espasa i Núria Bosch, a la Universitat de Barcelona.
Les professores Marta Espasa i Núria Bosch, a la Universitat de Barcelona.CONSUELO BAUTISTA

El debat sobiranista ha posat sobre la taula diverses preguntes sobre el dia després. La butxaca és, sobretot ara, una de les preocupacions dels ciutadans. En els darrers dos anys han sortit diversos documents —des de papers acadèmics a llibres divulgatius— que intenten fer un pronòstic de les conseqüències que tindria la independència de Catalunya. Núria Bosch, catedràtica d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona (UB) i vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, i Marta Espasa, professora de la mateixa matèria també a la UB i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, acaben de fer-hi la seva aportació a 12 arguments econòmics per a la independència (Pòrtic).

Pregunta. Llegint el llibre, la conclusió és clara: Catalunya estaria millor fora d’Espanya.

Marta Espasa. Sí

Núria Bosch. Ho tenim clar.

I la resta d’Espanya?

LL.P.

Les dues professores no dubten ni un segon quan se'ls planteja si una Catalunya independent estaria millor. Ara bé, la qüestió sobre si això vol dir que una Espanya sense Catalunya estaria pitjor suscita un breu silenci. "Tindria entre un 18% i un 19% de PIB menys, però això no vol dir que no fos viable. Potser la solució per a Espanya és aquesta, que hagi d'utilitzar tota la seva potencialitat", raona Núria Bosch. A més, continua, es podria "fixar una certa solidaritat durant un temps". Al seu costat, Marta Espasa assenteix. "Potser haurà de reorientar les seves polítiques en algunes zones. Té comunitats amb una activitat i riquesa importants, però no a tot arreu. Potser hi ha hagut un excés de redistribució que no incentiva prou l'activitat productiva de la zona".

El que tenen clar les professores és que "Espanya no ens roba", com fa una setmana va voler deixar clar el conseller d'Economia Andreu Mas-Colell. "No m'ha agradat mai dir-ho. No és la terminologia adequada. La redistribució no és correcta, és excessiva. Però no només és Catalunya la maltractada. També les Balears, la Comunitat Valenciana, Múrcia...", diu Bosch. Espasa hi està d'acord i adverteix que s'està frenant la Mediterrània, l'eix amb més "potencial de creixement".

P. I les grans empreses també ho tenen tan clar?

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

M. E. El que volen les empreses és estabilitat, però nosaltres partim del fet que una separació pactada no té per què portar inestabilitat. La inestabilitat pot venir del conflicte, però no veiem que sigui un escenari gaire realista perquè tots hi sortiríem perdent.

N. B. Hi ha una gran diferència entre el que pensen les grans empreses i les percepcions de les petites i mitjanes, que són més partidàries de la independència. Potser el motiu és que les polítiques que es fan s’adeqüen més a la realitat de les grans que no pas a la seva.

“S’hauria pogut optar

M. E. Sempre veiem la imatge del president del Govern, Mariano Rajoy, i d els grans empresaris. Però el teixit productiu català és de petites i mitjanes empreses, que se senten allunyades de les demandes de les grans.

P. Però és possible l’acord?

N. B. Sí, per què no.

M. E. Políticament potser ara som en el moment del no, però si hi ha una consulta i es produeix la independència per la via democràtica, per què no? Si no seiem, hi perdem tots.

P. Al llibre critiqueu que no s’hagi apostat per la doble capitalitat: Madrid com a pol polític i administratiu i Barcelona com a ciutat econòmica. Vol dir això, per tant, que és pitjor el centralisme que el dèficit fiscal?

N. B. És la combinació de les dues coses. El dèficit fiscal és una rèmora per a l’economia.

M. E. S’hauria pogut optar per fer de Barcelona la capital econòmica del sud d’Europa, tal com passa amb Nova York i Washington o Roma i Milà. Però aquí s’ha optat per un model afrancesat, com diu Germà Bel.

P. Al llibre tracteu el dèficit fiscal, que les dues heu estudiat a fons. Per què els models de finançament no han estat capaços de resoldre’l?

N. B. El problema ha estat sempre que no s’ha volgut trencar l’statu quo.

M. E. Hi ha comunitats que tenen un 20% més de recursos per càpita amb població ajustada que Catalunya. Perquè ningú no hi perdés amb el sistema, els beneficiats van quedar perpètuament beneficiats.

N. B. Els fons complementaris desvirtuen el model. La proposta que va fer la Generalitat mantenia el principi d’ordinalitat i suposava una aplicació gradual del model, de manera que en termes absoluts ningú no hi perdia, però les posicions relatives anaven canviant. Tot i això, es van imposar les pressions polítiques i territorials.

P. El model de finançament està distorsionat pel règim foral del País Basc i Navarra?

N. B. Sí, però les comunitats de règim comú podrien estar ben anivellades malgrat la foralitat.

P. Fan un càlcul sobre els costos i els beneficis de la independència. En el terreny fiscal, estimen un guany d’entre 12.000 i 16.000 milions entre 2006 i 2010. ¿No tenen com a referència anys amb pressupostos inflats per la bombolla o amb un dèficit elevat?

M. E. No, el 2010 ja hi va haver plans d’ajust.

N. B. Els plans E, per exemple, els vam excloure del càlcul.

M. E. Exacte, perquè va ser una punta de despesa.

P. També estimeu el guany d’acord amb la despesa de l’Estat a Catalunya. Però no era insuficient, aquesta despesa?

N. B. Depèn. Nosaltres vam analitzar programa per programa i vam veure quina despesa hauria d’haver fet la Generalitat si hagués volgut mantenir el mateix servei.

P. Calculeu el cost de crear noves estructures d’Estat?

N. B. Fins al 2010 ens surt un guany d’una mitjana de 12.000 milions d’euros. Si la mitjana del dèficit fiscal era de 16.000 milions, això vol dir que les estructures d’Estat costarien uns 4.000 milions. D’acord, necessitarem una Administració de la Seguretat Social, però aquesta també tindrà uns ingressos, les cotitzacions socials.

M. E. I també hi ha moltes duplicitats: gairebé tots els organismes autònoms.

P. Tot això, diuen, tindria un efecte multiplicador. Quin?

M. E. La creació d’estructures d’Estat suposaria crear ocupació i activitat econòmica. I amb el guany fiscal es poden donar millors serveis públics o abaixar impostos. És l’efecte capitalitat.

P. Això compensa la caiguda de vendes per un possible boicot?

M. E. Creiem que la baixada no seria tan dràstica. Pot venir per l’efecte frontera i l’efecte boicot. El primer té a veure amb la cultura, la llengua, la tradició... Encara que assolim la independència, compartim espai i parlem la mateixa llengua. No té per què haver-hi daltabaix.

N. B. La davallada del PIB es donaria en un període de temps, no anualment i, en canvi, el guany fiscal seria anual; per tant, més que es compensaria encara que prenguéssim les previsions de la Cambra, que preveien una baixada de fins al 5% del PIB en cas de conflicte molt gran.

P. La principal incertesa és la permanència a la Unió Europea?

N. B. A la pràctica no es notarà. Una altra cosa és que legalment estiguem dins la Unió però haguem de passar un període transitori per ser a les institucions. Si cal negociació, no es notarà, perquè en aquest període es mantindrà la lliure circulació de persones, béns i capitals, perquè Catalunya té molts lligams econòmics amb la UE i la UE amb Catalunya. I les multinacionals seran les primeres a demanar un acord bilateral. Des d’un punt de vista jurídic o polític és diferent.

 

Sobre la firma

Lluís Pellicer

Es jefe de sección de Economía de EL PAÍS, donde ha desarrollado la mayor parte de su carrera. Ha sido corresponsal en Bruselas entre 2018 y 2021 y redactor de Economía en Barcelona, donde cubrió la crisis inmobiliaria de 2008. Licenciado en Periodismo por la Universitat Autònoma de Barcelona, ha cursado el programa de desarrollo directivo de IESE.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS