Sónar, un laboratori escènic

Fa 21 anys, quan el Sónar estrenava la seva proposta, es podia pensar que la revolució suggerida per la música electrònica seria una qüestió imminent. Dues dècades més tard sabem que aquesta revolució, innegable, és lenta i genera canvis de manera gradual. Fins i tot el concepte de música avançada, a l’epígraf del festival, és una etiqueta que no se sap ben bé què significa, ja que les músiques avançades, com a tals, són gairebé inexistents atesa l’aturada creativa de la música després de l’aparició de l’mp3 a finals dels anys noranta. Des de llavors, la música, tota ella, no ha fet sinó repetir esquemes, idees i preceptes previs. Quin sentit té llavors un festival com el Sónar? Què pot oferir aquesta cita anual amb la música més enllà de les pernoctacions d’estrangers, els litres de cervesa beguts i el nombre de visites rebudes? Què fa encara atractiu un festival amb 21 anys a l’esquena?

L’art del directe

La resposta és, des de fa dos anys, Sónar+D, la recerca fora dels escenaris de tot allò que marca el futur i que d’aquí un temps es veurà com a part de l’oferta dels artistes. Si bé la realitat no canvia en excés als escenaris, el Sónar ha creat un espai on debatre l’endemà amb experts en tecnologia, artistes, pensadors i empreses que ja fan negocis en l’entorn digital. Això és Sónar+D, espai d’encontre on reflexionar sobre com serà el nou concepte de directe d’aquí un temps.

És aquest un tema molt sensible a l’electrònica, que en el seu enlairament popular als noranta ja plantejava una solució radical: l’absència d’espectacle. Només cal recordar el concert d’uns novells Daft Punk a la Mar Bella el 1997 quan l’escenari només oferia un parell de figures anònimes irreconeixibles que tocaven uns instruments amb la gestualitat d’un empleat de banca quadrant un balanç. Des de llavors, el directe de l’electrònica s’ha acostat al del rock en espectacularitat, llums i recursos per deixar l’espectador bocabadat. Aquest any el Sónar es planteja quin és el futur del directe, cóm serà i quins factors ha de posar en joc davant de generacions que han vist canviar el seu entorn molt més que la forma en què els seus artistes favorits —siguin Depeche Mode, Jeff Mills o Bisbal— han variat el seu concepte d’espectacle.

Donant així aixopluc a aquest i a altres debats, el Sónar+D es converteix en una mena d’ampliació del famós congrés de telefonia mòbil, però obert a qualsevol camp en un moment en el qual no se sap on acaba una instal·lació i on comença una escenografia de directe, on és la frontera (si és que ha d’existir) entre tecnologia i art.

Amb possibilitats de convertir-se en un espai del festival amb vida pròpia i que pot créixer més enllà dels tres dies de Sónar, el Sónar+D es divideix en quatre apartats —congressual, expositiu, treball en xarxa i escenaris— on veure documentals amb ulleres de realitat virtual, com ara Clouds, o plantejar-se el present i el futur del micromecenatge, o sentir les sempre il·lustratives opinions del periodista i teòric Simon Reynolds.

Concert o performance?

Part de les troballes de Sónar+D es podran veure i sentir en directe. Per exemple, amb Plastikman, àlies de Richie Hawtin quan esprem el cantó més fosc de la seva música (Dissabte. Village, 21.50 hores). El músic anglès crescut al Canadà ja ha estrenat al Guggenheim de Nova York l’espectacle que a Europa només es veurà al Sónar i que, atenent al lloc on va ser estrenat, ja ens parla de les difuses fronteres entre obra d’art, instal·lació i escenografia.

Un altre artista electrònic, Daito Manabe, oferirà un concert amb drones sobrevolant les ballarines que coreografien la seva música (Dijous. Complex, 17 hores). L’escenificació incorporarà el mapping, la tècnica de projecció d’imatges sobre una superfície per transformar-la mitjançant efectes especials i 3D.

Un altre exemple del trencament de fronteres que recull el Sónar és la instal·lació al pavelló Mies van der Rohe de l’obra Spectral difractations, 40 altaveus situats al sostre que garanteixen una experiència auditiva que no s’aconsegueix amb un iPhone (Cada dia, a partir 10 hores). Carsten Nicolai, un altre assidu al Sónar, presenta Unidisplay, instal·lació fidel a dos elements de la música de l’artista alemany: un cert minimalisme recolzat en la puresa i la netedat del so. Si existeix la poesia visual digital, Nicolai és un poeta digital (Cada dia. Sónar Planta. A partir 12 hores).

Per la seva banda, Matthew Dear, aquesta vegada sota l’àlies d’Audion, presenta un nou xou estructurat al voltant de la lletra A, en el qual la il·luminació hi té un paper destacat (Dissabte. Hall, 18.45 hores). Alhora, James Murphy i 2manydjs proposen una epopeia analògica amb sessions de sis hores punxant nomes vinil i amb un equip de so Macintosh, Rolls Royce de l’àudio (Cada dia. P2, 15.30 hores).

Són només respostes sobre com construir un directe que reculli els avenços tecnològics. Que el resultat sigui una còpia tecnològica en un muntatge banal dels U2 o un pas endavant ja no serà responsabilitat d’un festival que se situa d’aquesta manera en una posició idònia: oferir un espai per al debat i la posada en escena de les inquietuds dels artistes contemporanis.

En aquest context hi ha 10 noms en aquest Sónar que no es poden deixar de sentir.

Bonobo. Elegant i sofisticat, sons analògics i digitals, ritmes reposats i veus de soul convidades en el disc que presenta aquest músic anglès al Sónar: The North Borders (Divendres. Village, 19.30 hores).

Four Tet. Una de les figures del cartell. Productor i compositor anglès, el seu gust barreja melodia i ritmes variats que poden anar del house al techno (Divendres. Lab, 04.15 hores, en directe. Dissabte. Club, 21.30 hores).

Jon Hopkins. Techno sofisticat que en directe s’endureix. El seu Immunity és un disc tan detallista com ballable. Per destacar el particular xou que munta aquest anglès (Divendres. Hall, 20.30 hores).

Lykke Li. Una de les moltes representants d’Escandinàvia. Veu melodramàtica per a un pop sofisticat. Actriu de David Lynch (Dissabte. Pub, 23.15 hores). Cal no oblidar altres artistes similars, com Mo o WhoMadeWho (Dissabte. Village, 19.30 hores).

Massive Attack. Un rellotge aturat dóna l’hora exacta dos cops al dia. Els anglesos de Massive Attack són un rellotge que dóna la seva pròpia hora. Estrenen espectacle social i políticament explícit (Dissabte. Club, 22.30 hores).

Neneh Cherry. Una artista al marge de convencions. D’entrada és sueca i negra. Va al seu aire i ara treballa amb Four Tet —productor del seu recent Blank project— i amb el grup experimental RocketNumberNine (Dissabte. Hall, 17 hores).

Neil Rodgers Feat Chic. El nord-americà és la llagrimeta funk festiva. Exemple que el Sónar ja és autoreferencial (Dissabte. Pub, 01.30 hores).

Röyksopp & Robin. Duet noruec col·laborant amb la destacada cantant sueca al servei d’un pop electrònic agradable i sofisticat (Divendres. Club, 22.30 hores).

Rudimental. Anglesos de Londres i addictes al drum&bass. El seu directe té fama de contundent: fins a 12 persones en escena (Dissabte. Club, 22 hores). En àmbits similars, no perdre de vista Flux Pavilion —dubstep— (Divendres. Club, 00.35 hores), Visionist —grime— (Divendres. Car, 01.30 hores), UZ (Dissabte. Lab, 00.35 hores) i Hucci —trap, barreja de hip-hop i dubstep— (Divendres. Village. 18.30 hores).

Spoek Mathambo. Barreja sud-africana de ritmes d’arrel i variada tradició electrònica (Dissabte. Village, 15.30 hores). Representen l’electrònica mundialista amb Dengue Dengue Dengue —cúmbia electrònica— (Divendres. Dôme, 18.30 hores), Buraka Som Sistema —kuduro— (Divendres. Dôme, 21 hores) i Débruit & Alsarah —electrònica i música sudanesa— (Avui. Dôme, 14.55 hores).