Vies

Si no podem demanar un discurs intel·ligible als polítics, seria utòpic demanar-los un toc poètic mínim quan pretenen utilitzar comparacions (que creuen metàfores). Darrerament abusen dels ferrocarrils i parlen de xocs de trens, de qui va per quina via, o si hi ha una tercera via, etc. Molt de ferrocarril; ara bé, això sí, amb una coincidència ineludible: tot, siga el que siga, encarrilat. Si els ha anat tant bé amb la lapidació dels diners públics dedicats a l'AVE, per què no harien de derivar-ho a la comparació poètica?

Però heus ací que es troben amb un descarrilament no previst. No es tracta de l'AVE per Galícia, ni del metro de València, que tant els costa encarrilar. Es tracta del resultat electoral de "Podemos". Més d'un milió de vots han sortit de les vies. Què ha passat? Què els ha passat? Els representants de la Llei no poden abusar-ne infinitament. Poden fer molt de mal, sí, però no eternament. Ho saben fins i tot el psicoanalistes: un pare excedit en les seues atribucions, més enllà de marcar les pautes, acaba convertint-se en un pare castrador. Pot fer molt de mal, sí, pot deixar els fills en un estat de desànim, en una sensació d'impotència, i cal que un dia diguen no, un no rotund, per començar a descobrir la pròpia vida. També pot passar quelcom de pitjor: que es dedique a desafiar el pare, a fer tot allò contra el pare. Una lluita estèril i una faceta més de la submissió. És a dir, davant d'una aparent rebel·lia s'amaga una rara obediència. És a dir: tot continua encarrilat. Poden xocar, còrrer en paral·lel, anar un darrer l'altre, però sempre en les mateixes vies. "Podemos" ha abandonat, de moment, el recte camí i, el més important, ha tornat la il·lusió de la potència en cada persona víctima de l'arraconament, del catecisme del "esto es lo que hay". Sentiment que feia molta falta. Ja veurem què passa més endavant perquè els interessos de classe continuen vigents, així com la inevitable disposició humana cap a les conseqüències derivades dels grups socials. Però han encertat: han ofert un lloc simbòlic al "ja n'hi ha prou", a la dignitat arrasada durant els darrers anys.

Una altra "via": Can Vies. Una casa ocupada des de fa 17 anys sense cap problema o amb problemes no més greus que el soroll del trànsit o de la capsa infame construida per a l'AVE des de l'estació de Sants fins a Hospitalet. Funcionava, per tant calia clavar mà. Encarrilar-la. Una ignorància obscena envers la història del barri de Sants, en què el moviment obrer i el cooperativisme són signes irrenunciables d'identitat. Irrenunciable seria la paraula exacta per a entendre quina va ser la reacció veïnal recolzant els xavals i escradissant la policia, convertida en força d'ocupació (aquesta ocupació, sí). Han encarrilat el tema? No, Can Vies ha negat qualsevol via preparada per a descarrilar: no negocia amb aquest alcalde, ni accepta "remeis". Han mostrat l'estil del qual parlàvem abans: el problema el tenen vostés. No entrem a la lluita en contra. Continuem al mateix lloc de sempre: fent la nostra marxa. Tenim arquitectes i gent com per a reconstruir allò que han intentat desfer. Cada dia més la gent va fent-se càrrec de la seua vida. Tenim exemples pertot arreu.