El teuladí obstinat

Al jardí de casa (que és un jardí secular, crepuscular i una mica romàntic), hi ha ocells residents tots els mesos de l’any, o potser visitants, que canten a la seua manera, regularment, cada dia i gairebé cada hora. Canten en els dos cedres enormes, en els tres ametlers massa frondosos i mig abandonats, en els xiprers de la tanca exterior, o simplement volant d’un lloc a un altre. De manera que un servidor, resident sedentari en un estudi o biblioteca, té en tota estació companyia canora variable, música de fons en les llargues sessions més o menys laborals de lectura i escriptura. Si no fóra pel parrupeig monòton de dos parelles de tórtores, que és una interferència ben poc agradable, el concert dels ocells seria una pura delícia, portadora d’evocacions bucòliques i de subtils sensacions eventualment convertibles en literatura. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera. Les primeres hores del matí, i les últimes de la vesprada, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els “meus” rossinyols repeteixen, cada primavera, un repertori meravellós i etern. Enguany, però, un simple teuladí, delicat i petit, ha vingut a alterar el programa. Això és que, un dia i un altre dia, al llarg de més dos setmanes (i continua), el pobre teuladí s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa i es llança una vegada i una altra contra els vidres. Òbviament, l’ocellet no comprén que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així hora rere hora, tot el matí, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible. El rossinyol amagat, mentrestant, acompanya l’escena amb melodies sublims, i de tot plegat se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina.