Metaliteratura

Després que Cervantes imaginés, a la segona part d’El Quijote, que un personatge de novel·la pot adquirir més endavant —pel sol fet d’haver estat un personatge de novel·la—, entitat de persona real, quedava oberta en la història de la novel·lística europea —i de la literatura en general, com queda demostrat en l’obra mig assagística mig narrativa de Jorge Luis Borges— el panorama d’una metaliteratura que no ha parat de créixer fins als nostres dies. Afegim-hi, a això, el fet que El Quijote mateix és una obra escrita sobre la base de moltes menes de vària literatura, igual com Shakespeare, el seu contemporani, és producte de la lectura i el transvestiment de cròniques històriques de la tradició anglosaxona, o de la història de Roma. Després d’aquestes dues aportacions cabdals en la història de la narrativa i el drama, sovintejaran per sempre les aventures literàries escrites sobre el rerefons no solament de la vida, sinó també d’altres literatures. Això, lluny de dibuixar cap plagi, delinea un dels grans corrents de tota la creació artística dels temps moderns i part dels contemporanis: per això Picasso, segons una citació que agrada molt a Javier Cercas, deia que el geni no és aquell que no s’assembla a ningú, sinó aquell que s’assembla a molta gent.

Això escrivim arran de la publicació d’un llibre d’enorme categoria que agradarà, això sí, solament als happy few que s’encanten amb el fabulós Tristram Shandy, de Laurence Sterne, en certes narracions metaliteràries de Borges, o amb Bartleby y compañía, d’Enrique Vila-Matas, tots tres mestres en l’art de fer literatura sobre la base del teixit historicoliterari, ell mateix.

És el cas que una editorial de llibres selectes i lectors exquisits, Días Contados, acaba de portar a les llibreries la rara obreta de Michel Lafon, enormement preuada a França al seu moment, Una vida de Pierre Menard, traducció de César Aira (oh, garantia!), amb un estudi introductori d’Alberto Manguel: “Menard inventa a Borges”, i el text de referència de tot plegat, “Pierre Menard, autor del Quijote”, de Jorge Luis Borges (Barcelona, 2014).

El text de Borges, que és massa conegut perquè en donem notícia literal en aquesta pàgina, parla d’un suposat Pierre Menard —també era suposat l’autor (un tal Doctor Ralph) del Càndid de Voltaire, no ho oblidem, ara reeditat en traducció d’un qualsevol servidor per Blackie Books, Barcelona—, autor d’uns quants capítols d’El Quijote sobre la base d’una informació fidedigna i exhaustiva de tots els referents literaris de què va disposar Cervantes mateix per escriure el seu llibre prodigiós. Borges cita en el seu text un paràgraf d’El Quijote de Menard que resulta ser idèntic, aparentment, al paràgraf corresponent d’El Quijote del segle XVII. Amb una diferència: qui escrigués, al segle XX, les mateixes paraules que Cervantes al seu temps, no diria la mateixa cosa, pel sol fet que la història literària, i tota l’altra, acumulen damunt un text, encara que sembli idèntic a un altre del passat, lectures que resulten molt diverses.

Per reblar aquest clau metaliterari i acabar de complicar (o de simplificar?) les coses, ve ara Michel Lafon i inventa una biografia d’aquest suposat Pierre Menard, que pot ser entesa com una nova filigrana, un apèndix al seu llibre Borges ou la réecriture, publicat a Seuil l’any 1990, que aquí va passar desapercebut. Hi figura que Pierre Menard va néixer l’any 1862 i va morir l’any 1937; que Menard i Borges es van conèixer l’any 1919 al Jardin des Plantes de Montpeller, i que aquell va ser amic, en diferents etapes de la seva vida, d’autors amb gran simpatia pel joc metaliterari o pels grans atzucacs de la literatura al segle XX: Gide —l’autor de Paludes, un altre símptoma simpàtic—, Pierre Louÿs o Paul Valéry —l’autor de Monsieur Teste, l’home que és intel·ligència pura i, a causa d’això, tan mal novel·lista com Borges mateix, que ni va intentar ser-ho.

En suma: un enorme, un gran llibret que complica, en un altre turn of the screw, els camins de la metaliteratura dels últims segles, indispensable en especial, com ja s’ha dit, per als lletraferits borgians i vila-matians.