Viatges amb la tieta

Ja feia temps que volia retre homenatge a Maria Dolors Pomar, germana de la meva mare, parlant clar una tia meva, que va morir centenària —jo hauria dit bicentenària, de tan vella com va arribar a ser— farà cosa de tres anys, després d’haver dedicat la seva vida a l’ensenyament de criatures impertinents i unes quantes d’educades a l’Institut Tècnic Eulàlia, lloc en què va exercir de professora de llatí i altres matèries de desenes i desenes de promocions. El marit l’havia deixada amb tres criatures petites, i es va haver d’espavilar com no he vist mai ningú que s’espavilés en aquesta vida. Va estudiar amb Pompeu Fabra, Carles Riba i Joan Petit, i va ser amiga de grans pedagogs del segle, com ara Francesc Gomà, el matrimoni García López o Ramon Fuster, tots difunts. Al cap dels anys, quan un servidor va veure que els estudis de medicina no eren el seu fort —encara em desmaio quan em treuen sang del braç al CAP—, va ser la persona que em va dictar aquesta sentència: “Has nascut per a les lletres”, com ella mateixa; i li vaig fer cas amb els ulls tancats.

L’estiu de 1969 un servidor i les dues dones que he esmentat vam decidir fer un viatge plegats, elles acompanyant-me camí de Bad Reichenhall, Alemanya —lloc d’estiueig de Thomas Mann i Theodor Adorno—, on jo havia de cursar un trimestre d’intensiu d’alemany. El recorregut va ser aquest: viatge en vaixell, amb cotxe i tot, entre Barcelona i Gènova; pas dels Apenins; dies a Pàdua i Venècia; estada a Ravenna; uns quants dies a Viena; més dies a Praga; estada a Salzburg, i final de trajecte a Munic, a prop de la localitat de destí. Allà les dones, no precisament exhaustes, em van deixar i van agafar un autobús fins a Barcelona. El viatge va ser gloriós en tots els sentits, incloent-hi un bull del dipòsit de l’aigua als Apenins, un trencament de la junta de culata a Praga i un dinar indigest a base del pernil ibèric que uns espanyols es van veure obligats a deixar a la frontera entre Àustria i Txecoslovàquia per disposició de les autoritats sanitàries. Però allò que més recordaré d’aquella llarga excursió va ser el fet que la tia, que era maniàtica de la higiene, adduint que no hi ha bidets a tots els hotels d’Europa, va insistir que havíem de portar una palangana de cert embalum per a les ablucions de rigor. Com que el maleter i els seients ja eren plens de gent, d’equipatge i de llibres, la palangana va anar sempre damunt una baca, al cim del cotxe, i així ens degué veure mig continent, perquè era d’un color roig molt viu.

Quan érem a Viena, la tia i jo, que ens aturàvem a totes les llibreries, vam descobrir l’última novel·la, llavors, de Graham Greene, Travels With My Aunt, i ens vam adelitar en aquella coincidència. No el vam comprar, però em vaig quedar amb ganes de llegir-lo des d’aquell moment. Ara ho he pogut fer perquè Dolors Udina l’ha traduït amb mestria per a una editorial de pocs llibres, però bons: Graham Greene, Viatges amb la tieta (Barcelona, Viena Editorial, 2014). Els viatges que hi fa un nebot amb la seva tia, Augusta, són tan sensacionals com el que jo vaig fer aquell remot estiu del segle XX; amb la diferència que els personatges d’aquest llibre van a Istanbul, amb l’Orient Express, després a Bologne (França), i, finalment, a l’Argentina i el Paraguai. Com era d’esperar en un novel·lista com Greene, no hi falta un fil conductor, secundari de fet, de caire policíac, a l’entorn de l’amistat eterna entre la tieta —que comença a vellejar— i un tal Visconti, antic col·laborador dels nazis i propietari d’un dibuix fals de Leonardo, que ven com a original per un preu astronòmic.

Se sumen, doncs, en aquesta novel·la àgil i gràcil, aquella saviesa narrativa que Greene va exhibir a El nostre home a l’Havana o a El tercer home —les dues amb un rerefons policíac també—, amb aquell humorisme tan propi de la literatura anglesa: la cosa no arriba als extrems de Woodehouse i menys als de Tom Sharpe, però sí que s’acosta al sentit de la gràcia —i de la Gràcia— propis de Dickens i de Chesterton. Com les llambordes mal cimentades de Proust, el llibre m’ha portat a la memòria —la dolça, no la insidiosa— el viatge fenomenal, extravagant, estrambòtic, que un dia vaig fer amb la meva tia, de digna memòria.