“En el feixisme, la violència és un acte d’afirmació de la consciència”

Ferran Gallego (Barcelona, 1953) és professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha investigat les ideologies de l’extrema dreta, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina. La seva última obra (Crítica) es titula El evangelio fascista. La formación de la cultura política del franquismo (1930-1950). Són gairebé mil pàgines en les quals analitza el naixement del feixisme espanyol, com Falange es va convertir en el nucli que va aglutinar la resta de la dreta i com el règim va poder evitar ser arrossegat per la desaparició dels feixismes europeus. Descriu el magma intel·lectual subjacent a Falange i els seus valors. Gallego no creu que sigui possible un rebrot dels feixismes.

Primo de Rivera

Per Gallego, l’any 1936 les dretes trien el feixisme com a proposta molt ben adaptada a la situació europea. Es produeix “una convergència social i doctrinal que qualla el 18 de juliol com a projecte feixista”. El punt de partida és la idea d’Espanya. “El feixisme espanyol arrenca de la legitimació de la funció històrica d’Espanya i suposa la defensa d’una universalitat que va quedar fragmentada per la Reforma protestant. Es reivindica l’imperi vinculat al catolicisme, a la universalitat. La fragmentació nacional és el resultat d’una modernitat que s’oposa a la via espanyola, la de la defensa de la unitat espiritual catòlica d’Europa. I de l’evangelització del món, que no deixa de ser l’exportació d’Europa a través d’Espanya”. Perquè el catolicisme de Falange està, per a ell, fora de dubte.

“José Antonio Primo de Rivera afirma que no és nacionalista perquè la nació és un acord entre ciutadans i no creu que Espanya sigui fruit d’un contracte. Espanya és irrevocable. Espanya no és una nació en el sentit il·lustrat. L’eterna metafísica d’Espanya s’escapa al concepte de nació. No admet parangó amb les nacions nascudes als segles XVIII o XIX. El feixisme és nacionalista, però es nega a reconèixer-ho i atribueix aquest adjectiu a catalans i bascos. Els feixistes són només espanyols”, sentencia.

Gallego sosté que la confrontació entre el nacionalisme espanyol i el català es viu intensament durant la República: “El feixisme espanyol va tenir el seu gran enemic en el nacionalisme català. No, en canvi, en el basc. Bona part dels seus quadres fundadors són bascos: Sánchez Mazas, Jacinto Miquelarena... Les seves publicacions les financen bascos, i monàrquics bascos intercedeixen entre José Antonio i Ramiro Ledesma. No dubten a parlar del fusilable Macià. Ledesma pensava que la crisi de 1934, quan coincideixen la insurrecció d’Astúries (la revolta social) i el desafiament català, era l’oportunitat de Falange. De fet, els falangistes es manifesten a Madrid sota la bandera republicana, en defensa de la unitat d’Espanya. Creuen que a Espanya, precisament perquè hi va haver una revolució social, la d’Astúries, la integritat nacional va poder ser posada en dubte pel nacionalisme català. El perill no és la revolució social, sinó la desintegració territorial. Ho diu Calvo Sotelo: abans una Espanya roja que una Espanya trencada”.

Hi ha una excepció: l’escriptor Ernesto Giménez Caballero, un dels intel·lectuals feixistes que s’entusiasma amb Macià. “Buscava un líder i va pensar en Azaña. Després, a Barcelona veu la multitud aclamant Macià i queda extasiat. Veu el populisme del líder, el carisma. Li encanta que la gent no cridi ‘Visca la República’, sinó ‘Macià, Macià’. No victoregen la institució, sinó la persona”.

Per Gallego, la Guerra Civil és una de les diferències entre el feixisme espanyol i l’alemany i l’italià. “La guerra és un procés de conquesta del poder i de creació d’un Estat nou partint de zero. El feixisme no és un projecte polític més, com ho podrien ser el comunisme, el liberalisme, el pensament llibertari. De fet, el feixisme és l’únic projecte polític que sorgeix al segle XX, els altres procedeixen del XIX. Mai no es diu a si mateix continuador de res, sinó que es presenta com a trencador. Però en el que el feixisme és ontològicament diferent és en el paper de la violència. L’exercici de la violència és un acte d’afirmació de la consciència feixista”. I l’extermini de l’enemic és natural: “El feixisme designa la condició per pertànyer a una comunitat. Quan els nazis construeixen els camps, els d’extermini i els de reclusió, el que fan és una arquitectura de l’exclusió. Els camps són per a les persones que no formen part de la comunitat. La seva condició els exclou. El feixisme és un sistema de depuració permanent de la comunitat. Com deien els nazis, amb la sífilis no es negocia. La anti-Espanya ha de ser liquidada, destruïda”.

Hi ha un mite que és arrasat en el llibre: la idea que els feixistes eren una banda de brètols. Segons l’opinió de Gallego, “els seus intel·lectuals no són de segona fila. Legaz Lacambra és un expert en Filosofia del Dret que obté la càtedra durant la República, i amb ell hi són Ridruejo, Tovar, Laín Entralgo. El feixisme espanyol va tenir una elit cultural que va ser capaç de definir el projecte amb gran subtilesa. Es veuen en la disjuntiva de buscar una solució que opti entre l’Estat liberal ja inservible i el de classe que rebutgen. I la troben en l’Estat corporatiu que nega la democràcia representativa”.