Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ARQUITECTURA

De pessebres

El CoAC dóna suport a un concurs de naixements per reinterpretar-los

L’adoració dels pastors,de Tintoretto, un pessebre amb mirada d’arquitecte. Ampliar foto
L’adoració dels pastors,de Tintoretto, un pessebre amb mirada d’arquitecte.

Encara que no s’ho creguin, algú ha convocat un concurs alternatiu... de pessebres! El concurs Altres pessebres té la col·laboració del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Està dirigit a arquitectes, dissenyadors i creadors, amb el propòsit d’“expandir i reinterpretar la idea del pessebre”. Fa uns anys va ser als llums de Nadal al carrer que els va tocar reinterpretar-se, i també hi va haver comentaris crítics d’alguns dissenyadors locals cap a la Fira de Santa Llúcia. El resultat és que ara gairebé no tenim fira i els llums no són pas millors que els que van voler substituir. No sóc ni creient ni em mou defensar indiscriminadament les tradicions, però idees com aquesta del concurs Altres pessebres em semblen perfectament prescindibles, i vull apuntar dues qüestions en aquest sentit.

Una fa referència pròpiament a la casa; el pessebre com a idea bàsica d’ocupació de l’espai, com a demostració que n’hi ha prou que ens hi instal·lem, encara que sigui de la manera més precària possible, per fer que alguna cosa esdevingui una casa. La recreació de la història del naixement té tots els components d’un esdeveniment, entre els quals l’ocupació d’un lloc és un dels elements essencials, i avui dia, imagino, en temps de desnonaments, pren un realisme incontestable.

La pintura ens ha donat exemples esplèndids per veure aquest esdeveniment de maneres diferents: Van der Weyden, Botticelli, Lippi o els germans Le Nain. Tots mostren la idea central d’una casa a partir de la gent que s’hi ha instal·lat i d’aquells que, en visitar-los, els legitimen. Alguna d’aquestes escenes és veritat que atrau especialment l’atenció dels arquitectes, com per exemple la versió de Tintoretto, en col·locar l’escena en un espai amb antosta, com una premonició dels moderns apartaments dúplex, de manera que si hagués conegut Le Corbusier potser hauria fet servir com a exemple la Unité de Marsella. Però tots són un magnífic exemple del que representa la tradició, i la ingent quantitat de versions no fa més que mostrar l’estímul que representa per a la invenció. Les persones interpreten l’escena de la mateixa manera que interpreten la casa. No hi ha cosa més antipàtica que el fet que els arquitectes prenguem també aquest esdeveniment que té lloc a casa i traiem la iniciativa dels que, sense saber-ne de creativitat, el construeixen lliurement. ¿No ens adonem que hi ha camps en els quals per un pacte tàcit de la intel·ligència més elemental no s’hi ha d’entrar? Si volem ser considerats de manera respectuosa, hauríem de deixar espais d’expressió lliures, acceptant fins i tot cert mal gust. No és aquí on els arquitectes hem de fer valer el nostre talent.

I aquesta és justament la segona consideració: allò que un concurs com aquest suposa envers el col·lectiu professional dels arquitectes. Una institució com el CoAC hauria de pensar si aquest exemple il·lustra adequadament la idea de cercar noves sortides professionals. La més gran habilitat dels arquitectes, una intuïció innata vers l’espai en totes les seves escales, que podríem qualificar de “sentit de l’espai”, fa dels arquitectes uns professionals que tenen en compte moltes variables davant un problema. La seva resposta intuïtiva no és fruit de la casualitat, sinó de la interpretació d’allò que envolta un problema, sigui quin sigui. Poden ser útils tant en el disseny com en la programació —ja sigui de festivals o d’edificis en desús, la logística o la presa de decisions al més alt nivell. Els arquitectes arribem abans a donar solucions perquè sabem que moltes coses no són fruit exclusivament d’un procés racional i objectiu, i aquí la intuïció és una eina essencial que hi juga un paper central. Coincidim amb allò que afirmava Octavio Paz quan deia que l’home no és un ésser racional, sinó un ésser que desitja, i perquè desitja, imagina. Imaginar és molt important i no és pas una activitat decorativa. Si per imaginació s’entén crear nous pessebres, és que no l’aprofitem bé.

Cal pensar si això

il·lustra bé la idea

de cercar noves

sortides professionals