“La Mancomunitat va fer més feina que partidisme”

El cartell, al·lucinant, convoca a un concurs de raça bovina. “I en van fer també per millorar la cavallar i l’aviar…”, diu entusiasta Albert Balcells (Barcelona, 1940), con si encara hi hagués alguna cosa que el sorprengués de la força de la Mancomunitat, ell que l’ha estudiat del dret i del revés (La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia; Puig i Cadafalch, president de Catalunya, i la seva època…) i com torna a demostrar ara al seu darrer llibre: Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925. El primer pas vers l’autogovern, que farà les funcions de catàleg de l’exposició Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya, que el dia 15 s’inaugura a la Diputació de Barcelona. Fent treball de recerca als arxius d’aquesta entitat, ha trobat de tot, com l’esmentat cartell, reforçant la creença en la magnitud d’una petja tal que encara avui es deixa notar; per a bé i per a mal, com s’entreveu de les seves respostes.

Pregunta. S’ha elogiat molt la ingent tasca benefactora de la Mancomunitat, però en el fons ¿no buscava només satisfer els interessos de la burgesia dirigent, necessitada de territori vertebrat i mà d’obra qualificada?

Resposta. El que la Mancomunitat busca és vertebrar una nació. I aquesta no es podia constituir si no es vertebrava primer materialment. La possibilitat de mancomunar-se la tenien totes les regions espanyoles, però només Catalunya ho va executar, i això s’explica gràcies a la força de la seva identitat cultural. Vertebrar aquest territori passava per una àrea metropolitana potent com Barcelona, que s’entén com a producte de tots els catalans i que, per tant, ha de revertir en tots. Pensi que a Lleida és on invertirà més la Mancomunitat i que Balaguer serà la primera localitat que tindrà centraleta automàtica de telèfons. I això que la Diputació de Lleida era l’única de les quatre que no era catalanista...

P. Si Madrid hagués estat capaç de construir un estat modern, hauria existit mai la Mancomunitat?

R. És impossible contestar avui aquesta pregunta. Però no tota explicació és material. L’Estat modern francès havia acabat amb la llengua occitana. Al segle XIX, l’Estat espanyol ja havia aconseguit la diglòssia, pròleg a la desaparició del català com a llengua materna per a molts. Això es capgira. Miri: la Mancomunitat és important no tant per la seva obra, que ho és, i molt, com pel fet de superar l’esquarterament de Catalunya imposat el 1833, per donar una visió global de tot Catalunya, per ajudar a desenvolupar moltíssim una consciència nacional catalana. S’ha valorat més la Generalitat republicana que la Mancomunitat, i és injust. I tot és perquè no va tenir l’Estatut. Aquella va durar, descomptant suspensions, poc més de dos anys i mig; la Mancomunitat, gairebé 10. Pensi que a les 16 escoles que creà hi anaven més alumnes que a les cinc facultats que tenia la Universitat de Barcelona. I molt del que es va crear encara avui perdura: l’Escola del Treball…

P. I això que pressupostàriament estava molt limitada, com per exemple en transferències. Com s’explica que amb tan poc es fes tant?

R. És fruit d’un plantejament gairebé filosòfic: millor començar modestament, però començar; plantar l’arbre i ja creixerà. L’equip de Prat de la Riba el que fa és dibuixar les necessitats, creen sobre el paper, i sí, és clar, triguen a funcionar per problemes pressupostaris i retards en les competències que vénen des de Madrid, però les grans línies ja estan dibuixades. És justament el contrari d’avui, que no es fa res ni es belluga res si no hi ha abans el pressupost.

P. La dictadura de Primo de Rivera, el primer que diu és que la Mancomunitat era un desastre financer i un malbaratament infinit que estava a les portes de la suspensió de pagaments…

R. Sí, va ser una de les línies de desprestigi que va encetar la dictadura… La Mancomunitat es va veure obligada a emetre deute públic, però estava molt més ben gestionat que l’Estat mateix. Entre 1920 i 1924, les amortitzacions del deute significaven el 14% del seu pressupost; a l’Estat espanyol eren el 22%. La Mancomunitat arrossegava un doble ròssec: en tots els concursos d’obra pública, avalava els ajuntaments dels pobles, que endarrerien el pagament, com també feia l’Estat. A més a més, hi havia la inflació provocada per la Primera Guerra Mundial, que disparava els costos…. No era un desastre, però només va faltar l’estroncament del crèdit cap al 1923 davant el dubte raonable que la institució desapareixeria amb la dictadura. Els inversors ho sabien: no es va poder emetre més deute públic i es va estroncar el crèdit. Sí, la Mancomunitat va caure de la bicicleta, però perquè li van donar una empenta.

P. Tot plegat, amb molts pocs mitjans humans, també.

R. Sí, sense sistemes informàtics com avui, és clar, i només amb els funcionaris de la Diputació de Barcelona, que amb prou feines ocupaven el que avui és la sala d’actes de baix del Palau de la Generalitat. Ara els funcionaris de la Diputació ocupen l’edifici del Rellotge de l’Escola Industrial, tot l’edifici de Can Serra i la meitat de la Maternitat. La Mancomunitat va treballar amb una sobrietat espartana.

P. I amb la sensació que, a diferència de la imatge d’avui, es feia més feina que ideologia…

R. Més feina que partidisme, diria. Tothom tenia la qüestió nacional molt clara per sobre de gairebé tot. A més, la Mancomunitat es va recolzar moltíssim en la societat civil anterior a ella, no la va suplir, va reforçar el procés nacional i cultural que ja hi havia, fins a l’extrem que a vegades no sabies gairebé qui feia què, com en el cas de la seva tasca amb el català i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. La Mancomunitat va saber crear un clima, i sense l’ús, com avui, dels grans mitjans de comunicació. Van fer-ho des de la base, amb una llista de conferències que proposaven per donar als poblets d’arreu. De la llista, que he estudiat, només n’hi havia tres sobre la Mancomunitat, la resta eren de temes tècnics o socials que interessaven la gent: venir al teu poble a parlar-te de les malalties de la vinya i en català era d’una eficàcia de propaganda política enorme. Apropar-se a la població era inseparable de fer carreteres, de la idea de fer una Catalunya moderna i de la voluntat d’autogovern. Tota anava lligat.

P. Sorprèn que a la Mancomunitat hi hagués gent de tots els colors polítics. Com va aconseguir desmarcar-se del debat purament ideològic?

R. Perquè la seva proposta era tan bàsica i evident que qui s’hi oposava sabia que quedava eliminat políticament, perdia tota credibilitat. Un polític paradigmàtic d’esquerra catalana com Pere Coromines sap que una Mancomunitat possibilista afavoreix i fa créixer la Lliga Regionalista, el partit de Prat de la Riba, però sap que la seva tesi d’esperar el marc de la República espanyola no es donarà, que encara són quatre gats i que no tots són amics de Catalunya; no té alternativa possible, els pesa més ser catalanistes…

P. També és cert que la Lliga, si bé va ser hegemònica, no era majoritària…

R. La Lliga pot reclutar alts funcionaris d’altres partits per a la Mancomunitat perquè l’esquerra catalana llavors està en descomposició, i no li suposa cap perill per a la seva hegemonia; també la necessitaven per no haver de tenir només el suport dels monàrquics i altres grups de la dreta liberal abans que es fessin anti-Lliga i anticatalanistes. En qualsevol cas, l’estratègia és coherent en el marc de la idea que cohesionar Catalunya i modernitzar-la, europeïtzar-la, estava per sobre de les ideologies dels partits polítics.

P. Com casa la modernitat que destil·la Prat de la Riba amb el seu conservadorisme polític?

R. Prat de la Riba és més de dretes de jove que de gran; el nacionalisme el portà a buscar majories amb forces menys conservadores. El catalanisme el va fer més demòcrata.

P. En els seus estudis reivindica Josep Puig i Cadafalch com a president oblidat de la Mancomunitat, però va donar suport al cop d’Estat i mantingué lligams amb Primo de Rivera...

R. És una burrada saltar de Prat de la Riba a Macià quan es parla de presidents de Catalunya; Prat ho va ser tres anys i Puig i Cadafalch, gairebé set... Sí, concedí una adhesió condicional de la Mancomunitat al directori militar... Va ser un il·lús: pensar que un dictador donaria a Catalunya el que no li havia donat un Estat de dret... Però la seva relliscada s’ha de contextualitzar. Es troba en un carreró sense sortida: si no rebia més traspassos i no podia emetre deute públic, la Mancomunitat es paralitzava i perdia la popularitat i la força. D’altra banda, la crisi que patia la Lliga amb l’escissió d’Acció Catalana era una constatació que la via possibilista, en intentar pactar amb Madrid, havia fracassat. El que passa després no l’exonera, però Puig i Cadafalch va haver d’exiliar-se un temps a París i va ser dels tres únics dirigents de la Lliga que no va donar suport a Franco: mai s’apuntà a la línia col·laboracionista de Cambó i Ventosa i Clavell.

P. És sorprenent que la Mancomunitat pogués fer la seva tasca en plena convulsió social del pistolerisme. Com ho resistí?

R. Buscant una equidistància inviable, amb accions desfavorables als sindicats, com quan decideixen assegurar el proveïment de mercats després de la vaga de La Canadenca o participant en la recollida d’escombraries. O emetent un missatge contrari al lock-out empresarial. Tampoc es va donar suport al governador militar Martínez Anido, ni a la temible Ley de Fugas, ni a la brutal repressió a la CNT... La Mancomunitat no tenia competències en arbitratge laboral, ni en ordre públic; s’ho va haver de mirar tot força passivament. El resultat és que la institució es va devaluar i la Lliga es va dretanitzar, tibada alhora pels carlistes i la Unión Monárquica Nacional...

P. La institució va tenir mai temptacions separatistes?

R. El projecte de la Mancomunitat no era separatista per definició; tampoc els dos presidents eren independentistes: la seva opció era la via gradual, la de la mateixa Mancomunitat.

P. Què es podia haver recuperat de la institució el 1977, o ara mateix, que no s’hagi fet?

R. L’exemple moral: la claredat i la tenacitat per portar un projecte nacional que no ofegava els diferents partits polítics sinó que els transcendia.

P. Si es compara la Mancomunitat amb la Generalitat moderna, sembla que hi ha una Catalunya seriosa que construeix i és eficaç i una que fa volar coloms més que una altra cosa...

R. Ens falta potser perspectiva. Avui pesa més el que no s’ha aconseguit que el que sí, que és un estat d’opinió molt semblant, curiosament, al del 1923. La Mancomunitat i la seva força correspon a l’estat de consciència nacional del moment. Ara potser la ciutadania ha desenvolupat un nivell d’exigència més gran. Acabi com acabi el procés sobiranista, Catalunya no desapareixerà; tampoc és realista ni és convenient plantejar-se les coses del tipus: “Independència o res” o “O ara o mai”. La història convida a la serenitat.

P. Catalunya és avui més filla de 1714 o de 1914?

R. El 1714 és la demostració que no es vol renunciar a l’autogovern ni per la força de les armes. El 1914 és l’inici del redreçament, tot és més possibilista; clarament som més fills d’aquesta segona.

P. Llavors, per què se celebra més enguany el 1714, doncs?

R. No ho sé; el centenari de la Mancomunitat hauria d’haver tingut més relleu, amb una gran exposició itinerant, i una efemèride així la Generalitat no l’hauria d’haver deixat a mans de la Diputació de Barcelona... Potser és perquè la Mancomunitat té més a veure amb el model a seguir que s’ha tingut fins ara que el que es projecta cap al futur.