...I 4 Z

Lluís Miquel Campos, cantant, productor audiovisual, animador cultural, ha rebut el premi Vicent Ventura 2014. També membre del grup Els 4 Z, que es va crear a l’inici dels anys seixanta i es va dissoldre cap al final d’aquella dècada. La formació va reaparéixer l’any 1976 amb el nom Lluís Miquel i 4 Z. El reconeixement de Lluís Miquel va lligat ineludiblement a tota una època en què cantar en català suposava vivere pericolosamente. Per a Lluís Miquel... i Els 4 Z.

A banda de la persecució constant de la censura, de les prohibicions d’actuar, podem situar una data com a exemple: el dilluns 28 de febrer de l’any 1966. Funcionaris de la tristament famosa Brigada Político-Social van detindre durant 72 hores —incomunicats i posteriorment multats— els components d’Els 4 Z i l’organitzador d’un concert, el dia anterior, en l’antic cine Artis de la ciutat de València. Un concert que vam compartir amb Raimon. A partir de llavors les dificultats van créixer de tal manera que obligaren a la dissolució del grup.

Aquestes coses també s’han de reconéixer. A Lluís Miquel i a Els 4Z. Com podia sobreviure durant els anys 60 un grup que no feia el pop de moda. Com es podia trobar un bateria disposat a renunciar al rock més estrident? Ángel Arbizu ho va aconseguir i, a més, feia unes segones veus que semblaven de Billie Holiday. Si gairebé tothom girava entorn dels Beatles, com es podia cantar temes francesos o italians, fins i tot, propis? Un altre grup, també perseguit per unes altres raons, Els Bodgies, gosava fer versions de The Rolling Stones als barris de Russafa i de Velluters i, curiosament, va establir una amistat ferma amb Els 4 Z. Coses de València. Units en una certa segregació. Tornem-hi: Miguel Benet, als teclats, somiava un orgue Hammond i havia de conformar-se amb un estrident Farfisa. Si pensem que uns anys després Bruno Lomas y Los Rockeros van comprar-se les guitarres Fender a França, podem imaginar el preu i l’escassetat dels instruments a València. Com podien pagar-los? Els 4 Z havíem d’actuar, gairebé d’amagat, en àmbits no políticament correctes des dels criteris de la fauna política d’aleshores. Era pràcticament impossible cobrar els concerts "dedicats a la causa". Un dels membres, José Luis Berenguer, compensava la falta d’instruments de marca amb els seus invents. Per exemple, una reverberació dins d’una capsa de fusta amb un parell de molls que calia no moure perquè feia un soroll semblant a una tempesta, cosa que aprofitaven per a ambientar terroríficament la interpretació de "Dràcula" a la Fira de Juliol de València. El problema era que a voltes no podíem aturar aquests trons —fins i tot arribava a sortir-ne fum. La gent no entenia les cares de preocupació mentre intentàvem calmar la capsa, coses dels nyaps domèstics. També va inventar un aparell d’eco amb la modificació d’un magnetòfon: una cinta sense fi passava per davant d’uns quants capçals que anaven reproduint el so enregistrat en el primer fins que el darrer l’esborrava. En una actuació de ball en un poble, part del públic va sospitar que no estaven cantant en directe en veure aquell magnetòfon. Hem dit vivere pericolosamente i anècdotes com aquesta ho reforçaven, van estar a punt de ser linxats. També era costum fer gires per les facultats o per cineclubs que solien comportar, al final, un col·loqui amb el públic. Ara sona esperpèntic, però era així. Si utilitzàrem l’estadística, diríem que la pregunta més repetida era: "Per què us anomeneu 4 Z i en sou 5?". Tal era el nivell d’aquells debats. Va haver-hi un temps en què realment el grup es componia de quatre elements, cosa que va alleugerar els col·loquis. Ara bé, les estrangeres del boom turístic no tenien manies i Els 4 Z van gaudir-ne més que la resta. No tot era qüestió de patir. Celebrem, doncs, penes i glòries d’un temps que encara no és el nostre.