XAVI SARRIÀ / MÚSIC I ESCRIPTOR

“Cada vegada menys gent ens diu ingenus”

Després del seu primer volum de narracions, ara arriba amb 'Totes les cançons parlen de tu', la primera novel·la de l'autor

La novel·la de Xavi Sarrià és una història d’uns anys noranta de barris, ànsies i música, sobretot música.
La novel·la de Xavi Sarrià és una història d’uns anys noranta de barris, ànsies i música, sobretot música.Jesús Císcar

Hi ha personatges que resumeixen una època. Per a molts joves d’aquest racó del món, la figura de Xavi Sarrià ho és, sens dubte, amb aquella mescla entre música i rebel·lia indígena que el portà, amb els companys d’Obrint Pas, a ser una esmena a la totalitat a les frustracions passades d’un país acostumat a perdre. Nascut a Barcelona el 1977, però criat a València, va fer cançons fins el dia que optà per escriure, potser perquè mai no ho havia deixat de fer. Fou Històries del paradís (2008), un primer intent, un indici, un conjunt de narracions curtes que anticipaven una decisió. El temps s’ha encarregat de confirmar-la. Ara arriba amb Totes les cançons parlen de tu, la seua primera novel·la, una història d’uns anys noranta de barris, ànsies i música, sobretot música. No podia ser d’una altra manera.

Pregunta. Què pesa més, la ploma o la guitarra?

Resposta. La veritat és que són dos mons molt interrelacionats, amb els mateixos mecanismes profunds. El fet d’haver estat tant de temps fent cançons m’ha ajudat molt a escriure. Ho he fet des dels tretze anys. Ara, una novel·la t’imposa l’aprenentatge d’una tècnica, d’una arquitectura, que per a mi ha sigut apassionant. I espere continuar aprenent.

P. Ara et presentes amb Totes les cançons parlen de tu, una novel·la que es proposa clarament retratar un món, el del 1992.

R. Una època de la qual, per cert, no hi ha moltes pel·lícules ni llibres encara, tot i que és clau: la caiguda del mur i la consolidació d’un neoliberalisme d’escala global imposen la idea que la història s’acaba. Paral·lelament, es crea tot un món que comença a contradir l’anterior. L’exemple és el zapatisme, que lluita d’una manera que no es coneixia. Al País Valencià, vivim el reflex de tot això amb l’arribada al poder del PP. Crec que és important contar aquell temps.

P. Neoliberalisme triomfant, l’idealisme dels 70 a la desbandada… i uns joves enmig de tot allò.

R. És clar, ells estan en conflicte amb un món que els ha estat imposat amb totes les frustracions de la Transició, i la desmobilització que això provocà. Són els primers que han nascut amb una certa consciència lingüística al País Valencià i tenen ganes de canviar-ho tot. Amb tota la ingenuïtat, és cert, però amb totes les ganes de construir.

P. Què se n’ha fet, de tota aquella efervescència?

R. Aquell moviment ha donat molts bons fruits. L’altre model de país que es proposava cada vegada té més força, és més normal i més viu. Ara no som tan ingenus, però continuem fidels a allò que créiem. Aquelles ganes ingovernables de canviar-ho tot continuen ben vives. I ara encara més, al cap de vint anys d’un model neoliberal, de destrucció del patrimoni, veiem que el seu únic futur és negre, i que aquelles utopies, aquelles ganes de transformar-ho tot, són l’esperança. El que abans era idealista i utòpic ara és necessari. De fet, cada vegada menys gent ens diu ingenus.

P. Alguns d’aquells joves eren rebels, però tots buscaven un grup.

"Aquelles ganes ingovernables de canviar-ho tot continuen ben vives", diu Sarrià.
"Aquelles ganes ingovernables de canviar-ho tot continuen ben vives", diu Sarrià.Jesús Císcar

R. Sí, hi havia la necessitat de crear-se una identitat pròpia, sobretot amb la música. Es refugiaven en els seus col·lectius: skins, punks, heavys…, per protegir-se dels conflictes que vivien a casa o al carrer.

P. Perquè en el fons creixien.

R. Efectivament, el llibre utilitza l’embolcall polític per a parlar de sentiments, d’aquella vida que comencem a descobrir a l’adolescència, de les ferides que arrosseguem més tard.

P. També hi ha una certa enyorança de l’autenticitat perduda.

R. No sé si és autenticitat, però el cert és que era una altra època. El capitalisme encara no s’havia apoderat de totes les estètiques. T’havies de buscar una mica més la vida, fer bricolatge amb la roba o la música, perquè no tot estava tan a l’abast. Per això els grups eren més tancats, no tan híbrids com ara.

P. Retrates un temps, però també un espai: València.

R. És la València que vam viure molta gent com jo, la dels barris entre l’horta i una ciutat que li girava l’esquena. I entremig, els joves que anaven descobrint una llengua i una cultura. M’interessava el joc entre aquests dos mons: els pares del protagonista, llauradors de tota la vida, i els amics, fills d’immigrants nouvinguts. Dos cultures en contacte.

P. I la música que ho abraça tot.

R. La música és un dels elements més potents amb què construïm la nostra manera de veure el món, especialment quan som joves, com alguns dels personatges. Amb la música no només s’evadeixen i es refugien, també aprenen a viure. Volia que les cançons parlaren de la història —la de tots, no només la d’aquells adolescents, sinó també la dels seus pares.

P. Entre tots els grups que s’hi esmenten, potser Negu Gorriak és el més simbòlic.

R. Sí, van ser uns referents, els que van començar a barrejar la música tradicional amb altres estils, una fusió que representa la nova època que viuen els protagonistes, el despertament de tota una generació.

P. Deus ser conscient que, de la mateixa manera que ells suposaren un referent per a molts joves, un grup com Obrint Pas ha sigut el posterior profeta laic per a uns altres.

R. [Riu] Home, profetes laics… La veritat és que fa molta il·lusió que les cançons que hem fet tanta gent hagen impregnat molts altres, que prenguen significats nous.

P. El panorama musical en què es desenvolupa la novel·la, i on es va forjar Obrint Pas, no és el que deixa el grup. Deixeu els escenaris, però els deixeu plens.

R. Ara hi ha molt de talent, molta gent que fa coses diferents, amb connexió amb la realitat actual. Sóc molt optimista pel que fa a la música en valencià, malgrat la situació que vivim. I és que hem de ser conscients de la situació al País Valencià: fa vint anys que ens enfrontem a la falta d’ajuda i que creem la teranyina de resistència que ens ha fet avançar.

P. Hi ha més grups i més variats, és innegable. La música en valencià s’ha fet gran. Algun dia podrem deixar de banda la “discriminació positiva”?

R. La música en valencià fa uns quants anys que té un nivell espectacular… per a una situació de minorització cultural com la que vivim al País Valencià. Mai no ho podrem comparar amb l’anglés o el castellà, que no viuen una situació d’atac constant com la que vivim nosaltres. Amb tot, hi ha qualitat, diversitat, públic. Sí, s’ha fet gran, però mentre visquem aquesta situació, caldrà batalla permanent.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS