El contingut d’un pèl

Ho dec haver contat més d’una vegada en papers públics, i és una història certa. Això era, doncs, que discutien dues senyores d’allò que sol discutir-se tan sovint a València o en alguna població dels voltants. Discutien en presència dels marits, i la qüestió era, òbviament, si el valencià és català o no, i totes aquestes coses eternes i patètiques. És una història exemplar, no apta per a pàrvuls, però magnífica per a il·lustrar alguns segments de la cultura popular i del debat d’idees. La senyora que mantenia la posició diguem-ne il·lustrada, raonable i ajustada al consens acadèmic universal, al·legava entre altres arguments una certa bibliografia de base per a la seua tesi, i el marit la defensava amb raonaments de solidesa cultural. Llavors el marit de l’altra digué allò, propi d’alguns versos insignes d’Estellés, i digne d’entrar en el patrimoni del folklore: “Té més cultura la meua dona en un pèl de la figa que la teua en tots els llibres que ha llegit”. Argument final, definitiu, inapel·lable. Aquesta és la qüestió profunda, el tema, l’arrel del problema: el contingut d’un pèl. Insoluble, per tant: els antagonistes no s’oposen en el mateix camp, on els arguments tenen un pes en la mateixa escala. Ací no: en un costat hi ha els pèls, i potser alguns altres punts superficials o interns de l’anatomia, i hi ha “els llibres” en l’altre. Se suposa que quan un país civilitzat pateix conflictes, divisions i polèmiques (és a dir, pràcticament sempre: el conflicte forma part de la vida), es plantegen com a confrontació d’unes raons enfront d’unes altres, arguments contra arguments, idees enfront d’idees. O almenys que es respecta el terreny de la raó com a camp neutral. Se suposa, amb optimisme, que hauria de ser així. Bé, doncs, al País Valencià, això no passa sempre, i sembla que ni tan sols se suposa. Aquest deu ser l’únic territori de l’Europa Occidental on una part notable i cridanera de la població, amb els partits polítics que la representen, amb els seus òrgans de premsa, amb la dreta institucional i el seu govern, quan senten paraules com “ciència”, “universitat”, “cultura” o “llibres”, automàticament es col·loquen en posició de combat, trauen la porra i carreguen contra l’enemic. L’únic país on, institucionalment (institucionalment: aquesta és la “cosa rara”, la diferència), hi ha temes en els quals determinats pèls hirsuts tenen més crèdit que tota la bibliografia universal.