“El que garanteix la supervivència d’una llengua és l’ús, i en tots els àmbits”

Lingüista, madrileny i castellanoparlant, Juan Carlos Moreno fa temps que s’alça com l’estendard d’una Espanya tristament insòlita, la que critica la preponderància del castellà, i defensa el bilingüisme i les llengües minoritàries des de fora dels territoris on es parlen. Catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid i autor de llibres potents, com el conegut Nacionalismo lingüístico (2008), està acostumat a rebre més aplaudiments a Vigo o a Barcelona que a casa seua. Aquests dies visitava València amb motiu de la Jornada sobre llengua i ideologia que organitzava la Universitat Politècnica de la capital valenciana, on va parlar amb tota la certesa de la ironia. I, com sempre, sense pèls a la llengua.

Pregunta. Acaba de publicar Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico. Finalment, ha aparegut en edició digital després que l’editorial amb què tenia previst fer-ho en paper decidira no publicar-lo. Massa incòmode?

Resposta. Em van comentar que podria fer-ho si llevava un capítol en què comentava l’imperialisme lingüístic espanyol amb relació a l’econòmic. M’hi vaig negar. Sí, crec que el meu discurs és incòmode per a certa gent. Allò normal és que siga una persona bilingüe, siga catalanoparlant, gallegoparlant, o bascoparlant, qui defenga el bilingüisme i ataque el predomini d’una llengua que està asfixiant-ne unes altres. El que no és tan fàcil de digerir per a alguns és que ho faça un hispanoparlant.

P. I des de Madrid mateix.

R. Sí, allò de vindre de la capital de l’Estat té un valor afegit.

P. En què consisteix aquest “nacionalisme lingüístic” que tant critica?

R. Molt fàcil, una persona és nacionalista lingüística quan pensa que la seua llengua és superior a les altres. Siga castellà o català. Ara, jo no he trobat cap bascoparlant, catalanoparlant o gallegoparlant que diga que la seua llengua és superior. El sí que existeix és tot un discurs que intenta demostrar que el castellà ho és.

P. En què es basa?

R. En una sèrie de tòpics. Entre altres, hi ha el mite de les cinc vocals: el castellà és més fàcil perquè té cinc vocals. Açò és una estupidesa. Hi ha llengües amb cinc vocals que han minvat; i d’altres amb divuit vocals que són majoritàries. Mentrestant, per cert, no es diu res dels més de 1.100 verbs irregulars que té l’espanyol. També es parla del castellà com a històrica llengua comuna, com si aquesta fóra una propietat intrínseca de les llengües, i no per una sèrie de circumstàncies històriques que han fet que s’adopte, siga per imposició o voluntàriament.

P. Com es materialitza tot aquest discurs?

"En tota mena de lleis intenten assegurar el predomini de la llengua pretesament superior"

R. Evidentment, en tota mena de lleis que intenten assegurar el predomini de la llengua pretesament superior i evitar que unes altres llengües pretesament inferiors accedisquen legalment a una sèrie d’àmbits on s’utilitza exclusivament la llengua dominant.

P. L’educació és un camp de batalla tradicional. Què suposa la nova LOMQE?

R. El que proposa és evitar a tot preu que als alumnes catalans se’ls deixe d’insuflar la ideologia del nacionalisme espanyol.

P. I en els casos valencià, balear, gallec o basc?

R. La LOMQE continua forçant que la llengua predominant en l’educació siga el castellà i, de retop, tota una ideologia, perquè quan s’ensenya el castellà, es fa com a llengua internacional, de gran potencial econòmic, cultural i literari.

P. Creu que està molt estés, aquest nacionalisme lingüístic?

R. Sí, no se circumscriu a l’extrema dreta, sinó que és una ideologia assentada en la societat i acceptada en els àmbits acadèmics. Hi ha molta gent que pensa que aquestes idees no són nacionalistes. I tant que ho són! Miren, vostés defenen la llengua espanyola, la cultura espanyola i un Estat central que s’identifica amb la nació espanyola.

P. Vosté ha arribat a dir textualment que aquest pretés “no-nacionalisme” sol ser molt més intransigent, antidemocràtic i particularista.

R. Sí, i ho és perquè, en primer lloc, no admet ser una ideologia nacionalista, es presenta com a objectiu i es veu per damunt de nacions i particularitats, defensor de l’interés general. I no senyor. La seua defensa és la dels interessos de les grans multinacionals de l’IBEX 35 i d’una concepció de la nació excloent i etnocida. No només no reconeix l’existència d’altres nacions, sinó que pretén que el domini total i absolut de l’espanyol i de la cultura espanyola es continue mantenint i potenciant en les comunitats amb llengua i cultura pròpia. Alhora és clar, pretén aturar el desenvolupament de l’autoconsciència, de la llengua i de la cultura d’aquestes nacions.

P. Una dels fets que més polèmiques li ha portat ha sigut, precisament, tractar la relació de l’imperialisme lingüístic amb l’econòmic.

R. Les grans empreses que treballen amb l’espanyol ho fan amb una llengua que el govern espanyol considera un bé comú, i per aquesta raó reben una sèrie de subvencions, exempcions i rebaixes fiscals per part de l’Estat, però alhora els seus beneficis són privats.

P. No ha salvat ni institucions públiques com la RAE o l’Institut Cervantes.

R. Sí, no contribueixen a defendre les llengües de l’Estat espanyol, sinó a reforçar, mantindre i promoure el predomini de l’espanyol. La seua ideologia és clarament l’imperialisme lingüístic.

P. També hi ha institucions públiques de llengües que dins de l’Estat són minoritàries.

R. Sí, però tenen una naturalesa diferent i unes possibilitats d’actuació molt més restringides, ja que no tenen el poder, tant econòmic com polític o internacional, del castellà. No vull parlar de bons i de dolents. L’únic que dic és que no hi ha un imperialisme basc o català, però sí un imperialisme espanyol.

P. L’Institut Ramon Llull, l’IEC o l’AVL són institucions de supervivència, doncs?

"Als monolingües castellanoparlants els han tancat les orelles a la diversitat lingüística"

R. En la societat en què vivim, si una llengua vol sobreviure, necessita tindre un estàndard, i això suposa que una sèrie d’institucions culturals ho promoguen. Ara, la supervivència del català no està assegurada al País Valencià ni a les Illes Balears, però tampoc a la mateixa Catalunya. És un error pensar que, perquè una llengua tinga unes institucions i s’ensenye a les escoles, té garantida la supervivència. El que en garanteix la supervivència és l’ús, i en tots els àmbits Quan es combat contra una llengua tan potent demogràficament i política com l’anglés o el castellà, qualsevol llengua està en perill. Ni les escoles, ni els diaris ni les televisions garanteixen res.

P. Ara que ho diu, els valencians ja no tenen televisió en català.

R. Doncs la televisió és molt important per a una llengua minoritzada, perquè la col·loca en uns àmbits en què la dominant és l’espanyol. Si fem fora la llengua d’aquests àmbits, contribuïm a minoritzar la llengua, i fer que es conceba com a inferior i menys útil.

P. Què em diu de l’altra banda, com es perceben el català, el gallec o el basc a l’Espanya exclusivament castellanoparlant?

R. Als monolingües castellanoparlants els han tancat les orelles a la diversitat lingüística. Tinc alumnes que s’han queixat per haver inclòs un article en català en la bibliografia de l’assignatura “Multilingüismo y lenguas en contacto”, quan n’hi ha en anglès, una llengua que molts d’ells no han estudiat i que és molt més complicada d’aprendre que no el català.

P. S’ha fet cèlebre la seua afirmació que, per a trobar faena a l’Estat espanyol, és més útil el català que l’anglès.

R. Per a l’espanyolisme lingüístic, que el català servisca per a alguna cosa és espantós. A l’Estat espanyol és més útil saber català, basc o gallec que anglés, llengües que, per cert, no són contradictòries entre si.

P. És possible, doncs, l’Espanya plurinacional i plurilingüe que tant s’invoca?

R. Ho va ser quan no existia Espanya, quan no hi havia una estructura d’Estat modern com les que ara predominen a Europa, basades en la idea d’Estat-Nació, el model en què estem i que és contrari al reconeixement de drets lingüístics. Ara, ja sabem que els models no són eterns. I aquest tampoc.