Grècia, Nàpols, Barcelona

La manca de pressupostos de les institucions culturals ha provocat que l’any 2013 fóra un any d’activitat escassa i més aviat rutinària a Barcelona: festivals lànguids, òperes i concerts previsibles, disminució dràstica de projectes audiovisuals i, en resum, molt poca gosadia pirotècnica en la producció dels espectacles artístics. També l’oferta d’exposicions ha participat de l’atonia general. I, pel que es va veient, el 2014 continuarà pel mateix camí. Una excepció parcial a aquest pansiment han sigut les exposicions que organitza l’Obra Social la Caixa –entitat emparada en un banc que sembla immune a qualsevol sequera- en la seua seu, el CaixaFòrum, situada en l’antiga fàbrica Casaramona, vora Montjuïc, molt ben restaurada i condicionada per als seus nous usos culturals ja fa uns anys.

Des del 28 de febrer al 15 de juny d’enguany l’exposició estrella està dedicada a l’art grecollatí, i conté un bon grapat d’obres mestres, algunes molt conegudes, cedides temporalment per museus importants, sobretot el de Nàpols, i també els de Madrid (tant del Prado com de l’Arquelògic), Roma, Tarent, Florència, Atenes, Dresde, etc. En total, 165 peces de 32 museus. L’exposició, molt ben instal·lada i publicitada (aquestes coses, els del CaixaFòrum les solen fer molt bé), és vistosa i fins ara ha atret molt de públic. Així, els qui no disfrutem de l’avantatge de posseir una targeta de crèdit de la Caixa –ara CaixaBank- hem de fer una llarga cua abans d’accedir a les sales de la mostra. A dins, l’aglomeració de gent arriba a ser incòmoda i no deixa de sorprendre als aficionats a l’art antic, que estem acostumats a passejar pels museus del ram en una soledat meditativa molt propícia a l’ubi sunt. No solament el Museu Arqueològic de Barcelona –que té prou categoria- és un dels menys visitats de la ciutat, sinó que fins i tot en els de més renom, com la meravellosa Villa Giulia de Roma, la falta quasi absoluta d’altres éssers de carns i ossos, que es moguen i que parlen i que ens facen un poc de companyia vora la severa fixesa de les estàtues dels déus i els emperadors, arriba que fa una mica de por i tot.

Algunes de les obres, molt conegudes, han estat cedides temporalment per museus importants

¿D’on ix llavors tota aquesta gernació, on predomina la tercera edat, que abarrota ara mateix les sales del CaixaFòrum? És clar que hi ha la possibilitat que la ciutadania s’haja enamorat de sobte dels marbres del Pentèlic i de la ceràmica coríntia, però també pot ser que una publicitat ben dirigida haja contribuït a aquest èxit, encara més pel fet que es tracta, sens dubte, de la millor exposició que es pot veure aquests dies a Barcelona, i que així s’ha fet valdre. D’altra banda, s’ha de dir també que és una exposició relativament barata. Com que els museus arqueològic de Nàpols i d’Atenes han tancat temporalment algunes sales per problemes pressupostaris (i la crisi no és precisament aliena a aquesta situació) i el de Dresde ja porta un temps tancat per reformes, els responsables no han sigut massa reacis a l’hora de prestar algunes de les seues peces més belles. Almenys, que les puga admirar algú, durant un temps. El públic barceloní és el beneficiari actual d’aquesta generositat una mica forçada.

L’exposició du el títol de Mediterrani. Del mite a la raó, que parafraseja de prop el d’un llibre clàssic de Wilhem Nestle sobre l’evolució de la cultura grega, Vom Mythos zum Logos. L’ordre expositiu segueix, a la seua manera, aquesta evolució, que tenia com a centre la mar que ens ha unit a tots a través dels mil·lenis. De primer, hi ha el mite, plasmat en els periples mediterranis de gent com Ulisses o Heracles, tal com els va reflectir l’art grecollatí. Després, es dediquen espais als pensadors grecs i els seus esforços de comprendre el món i els homes; a la ciutat grega com a àmbit de la sociabilitat, el discurs i la política; a la divinització dels nous valors ciutadans, com la pau, l’abundor i la justícia; també es presta atenció als exclosos del discurs ciutadà, els esclaus, els estrangers i les dones, tancades en l’univers claustral del gineceu. Finalment, hi ha una sala que se centra en l’aparició d’una nova espiritualitat, menys concernida amb els debats de l’àgora i més amb l’expressió i la preservació d’aquest hàlit immaterial i transcendent que és l’ànima. De l’auge dels cultes mistèrics es passa a les religions de salvació, Isis, Sabaci o Mitra, i d’ací al triomf d’una divinitat sorgida en la remota Galilea, el Crist. L’exposició conclou així amb una nota un punt melancòlica, que situa el cristianisme com a soterrador del món clàssic, d’acord amb la visió d’Edward Gibbon, quan, en el capvespre romà, va veure una legió de monjos cantant lentes absoltes en les ruïnes imperioses del Capitoli.

Com a fil conductor, pot semblar lleugerament tòpic, però no és el pitjor possible. El que importa, al capdavall, són les peces exposades. Hi ha un deliciós mural pompeià amb el rapte d’Europa, d’extraordinària delicadesa; hi ha un minuciós mosaic de la millor escola romana que representa l’acadèmia de Plató; hi ha un Eros arquer procedent de Dresde que hauria encantat Caravaggio i que per ell sol justifica la visita a l’exposició; hi ha els cràters pintats de figures negres i roges, plens de mitologies d’una bellesa clara i delimitada, com un axioma harmònic, i sobretot els petits cílix i lècits de figures femenines, amb la placidesa i el prodigiós encant en miniatura de les seues escenes d’interior. Hi ha encara els relleus funeraris, on les sirenes que tempten l’heroi Ulisses comencen a assemblar-se als monstres seductors dels capitells romànics. Les cantúries gregorianes, més que abolir-lo, més aviat preservaren tot aquest món antic, dotant-lo de nous usos. Potser per això, entre ells i nosaltres hi ha una continuïtat que no s’ha trencat mai. En tot cas, ara podem contemplar almenys una part d’aquest món de formes i sentits, d’aquesta esplendidesa preservada, i només ens cal fer un curt viatge.