Reinventar Barcelona

El conegut com model Barcelona és la transformació de la ciutat al llarg de les dues primeres dècades de la democràcia. Una manera de fer que, fins un cert punt, es basava en tres pilars: la iniciativa pública, la cooperació del sector privat i una participació ciutadana que, en bona mesura, es va produir a cop de mobilització. Un model que s’ha exportat profusament tant en el camp acadèmic —a les escoles d’arquitectura i urbanisme— com en la política d’organització local. Barcelona va ser, durant dècades, un exemple a seguir per ciutats que volien créixer d’una forma equilibrada i, fins i tot, equitativa. “No obstant això, la gran paradoxa és que Barcelona, en lloc de millorar i superar el seu propi model, l’ha anat consumint, i l’actual ja no es pot considerar un ‘model Barcelona’ sinó que és una cosa importada i, en certa manera, imposada”.

És una afirmació inclosa, a manera de conclusió, en el llibre Reader model Barcelona 1973-2013, editat per Comanegra i coordinat pels arquitectes Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxí i Roser Casanovas. Una selecció de 38 textos extrets d’entre més d’un centenar de llibres que tenen com a eix central Barcelona.

Un text compartimentat en sis blocs cronològics que facilita claus per entendre l’evolució de la capital catalana des de la democràcia i que, al final, posa l’accent tant en la desaparició del model Barcelona com en l’absència d’un projecte clar.

Per no faltar a la veritat, el germen de la transformació urbana es va iniciar molt abans, en plena època franquista, de la mà de José María de Porcioles, alcalde de la ciutat durant el període més llarg, de 1957 a 1973. Al mateix temps que es dissenyaven el Gran Madrid i del Gran Bilbao, Porcioles —que ja es va trobar un pla general aprovat el 1953— “va voler impulsar la seva Gran Barcelona”, tal com apunta el text extret del llibre La Barcelona de Porcioles. I va ser l’alcalde franquista el primer que es va inventar un gran esdeveniment com la fallida Exposició Universal de 1982 per donar una empenta a la ciutat. També va plantejar foradar el Tibidabo amb tres túnels per urbanitzar 24.000 hectàrees. Al final del seu mandat, el 1973, va impulsar la redacció del primer projecte del Pla de la Ribera. “Tota una desamortització industrial”, tal com denomina l’antropòleg Manuel Delgado la reconversió de les grans superfícies de terreny que promovien els propietaris de les grans factories, des de la Maquinista Terrestre i Marítima i Catalana de Gas a la Barceloneta —presidida en aquella època per Pere Duran i Farell— fins a MACOSA, al Poblenou. Un projecte en el qual va treballar, des d’un gabinet d’estudis, qui anys després seria el primer alcalde socialista de Barcelona: Narcís Serra. Aquell primer pla va decaure per les mobilitzacions veïnals, tot i que anys després finalment la reconversió es va fer —d’una altra manera— i avui aquella zona és la Vila Olímpica.

Les primeres eleccions municipals de 1979, amb l’arribada a l’alcaldia de Serra i d’un equip urbanístic liderat per Oriol Bohigas, va determinar l’inici del que després es va anomenar model Barcelona. Una època marcada per la necessitat d’infraestructures, per la recerca de la cooperació amb el sector privat davant unes arques exhaustes i per una mobilització ciutadana que demanava barris dignes. Va ser en la dècada dels vuitanta quan es van dissenyar prop d’un centenar d’espais públics dispersos pels districtes de la ciutat, amb els quals es pretenia la redistribució dels recursos i una certa equitat territorial. Aquestes noves centralitats van aglutinar també les quatre àrees olímpiques que va construir Barcelona. I, sobretot, l’obertura al mar. “Els projectes ja estaven ideats i pensats abans que Barcelona fos nominada per als Jocs, tot i que és cert que la certesa de la cita els van afermar financerament i els van accelerar”, apunta Joan Busquets, que en aquells temps era coordinador d’Urbanisme. En el text Barcelona. Evolució urbanística d’una capital compacta, Busquets sosté: “L’experiència de Barcelona va de la petita actuació a la gran intervenció. Una evolució del projecte simple monogràfic —una plaça, una escola— al complex —un carrer, edifici i zona verda—; del projecte públic al partnership (cooperació) assegurant el compromís de la iniciativa privada en operacions de clar abast públic”.

Assignatures pendents

B.C.

La ciutat està acabada” és una expressió freqüent entre urbanistes i arquitectes. La veritat és que hi ha forats, queden en l’aire assignatures pendents i no pocs interrogants. Per exemple, no se sap quina serà la solució per a l’immens terreny que resultarà quan acabin les obres de l’estació de la Sagrera. Una cosa semblant passa amb bona part del polígon industrial de la Zona Franca on es va projectar el BZ Barcelona Zona d’Innovació, que va dibuixar tres grans clústers —alimentació, tecnologia lligada a la salut i audiovisual— en 50 hectàrees de terreny que va ocupar la Seat. El barri proper de la Marina de la Zona Franca tampoc ha aconseguit enlairar-se, ja que la bombolla immobiliària va afectar moltes de les constructores que hi tenien sòl.

En guaret estan, també, els dos projectes estrella de l’administració de Xavier Trias: la reconversió de part del Port de Barcelona en un barri residencial —batejat com Blau Ictínea— i la reurbanització dels accessos a Collserola. Una cosa que no deixava de ser inquietant perquè podia donar pas a edificació.

A l’altra banda de la ciutat, als barris propers al Besòs —i el mateix passa quan es canvia de vorera i ens trobem a Santa Coloma o Badalona—, l’estàndard de vida dista molt de la part central de la ciutat i les bosses de pobresa són importants.

El 22@, el projecte que va arrencar fa més d’una dècada, s’ha vist alentit per la crisi, especialment la franja del districte tecnològic entre la Diagonal i la Gran Via. I un interrogant que s’aclarirà quan la marina de luxe al Port Vell estigui acabada serà l’impacte que tindrà sobre el barri de la Barceloneta. Davant l’entusiasme del Port i de l’Ajuntament, s’hi pot contraposar el risc que la Barceloneta mudi de cara, de comerços i d’habitants.

Pasqual Maragall va escriure el 1990: “La cita servirà per acabar de fer tot allò que les grans exposicions de 1888 i 1929 van deixar a mig fer al Poblenou o a Montjuïc”. El que va passar després dels Jocs és que la ciutat no va deixar de créixer perquè s’havia posicionat internacionalment. La iniciativa pública que fins llavors demanava la col·laboració del sector privat es va truncar perquè la ciutat va començar a atraure els grans inversors. I les regles del joc les va començar a marcar el sector immobiliari i financer.

“Barcelona no sabia trobar el seu camí, el que es reclamava era una societat més sostenible i respectuosa amb el seu patrimoni, més social i més participativa”, apunta l’arquitecte Josep Maria Montaner. La pressió veïnal en una Barcelona que es mirava al mirall i s’agradava prou va disminuir tal vegada perquè les associacions tradicionals també es van acomodar. El pensament crític d’agents culturals i urbanístics també es va relaxar. I va ser en aquest context que va prendre forma l’obertura de la Diagonal fins al mar, Diagonal Mar i el Fòrum, amb una escala que no té res a veure amb l’urbanisme aplicat fins llavors.

Més o menys des d’aquest moment, el concepte de model Barcelona desapareix i és substituït per la marca Barcelona, per decisió del govern municipal. Una marca representada per una arquitectura especialment icònica. És l’època de la Torre d’Agbar, de Jean Nouvel, a la qual van seguir altres edificis singulars. “Un indici del deteriorament de l’urbanisme i, per tant, de la ciutat, és quan aquest passa a ser un subordinat de l’arquitectura d’autor”, apunta l’urbanista Jordi Borja en el llibre Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona.

Arribats en aquest punt, quins són els reptes de la ciutat? A continuació apuntem els que han estat assenyalats per experts i agents implicats amb la ciutat.

Recuperació de la iniciativa pública. “L’administració, especialment la local, hauria de recuperar la iniciativa i liderar els projectes de ciutat. L’urbanisme és, sobretot, polític, i actualment hi ha un evident dèficit de debat polític i de projecte. Tot s’ha resumit a vendre al millor postor”, opina Borja. La idea de revalorar la iniciativa pública és compartida per Luis Rabell, president de la Federació d’Associacions de Veïns (FAVB): “L’actual govern es mou com un peix a l’aigua entre els lobbies de la ciutat, que són els que estan perfilant Barcelona”. Molt crític amb la “desconnexió” del govern amb la ciutadania, demana un gir en la política i que estigui al servei del barceloní, “no del negoci privat”. Una iniciativa pública que, en opinió de Josep Maria Montaner, també s’ha de plasmar en la política social: “Ara mateix, la situació se salva perquè la societat està molt ben articulada, hi ha entitats fortes i solidàries que arriben on no arriba l’administració”.

Més Barcelona metropolitana. Barcelona ja no és la ciutat de 1,6 milions d’habitants. La real és la metropolitana amb tres milions. “D’entrada, cal un govern metropolità fort que tuteli més, perquè la situació és complexa i es necessita més estratègia. Per exemple, s’han de reequilibrar els recursos, dotar de més equipaments i tenir més cura de ciutats com Santa Coloma o Badalona”, opina Montaner. Per a Antoni Vives, tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, el desenvolupament de les indústries tecnològiques i la seva implantació passa necessàriament per l’“aposta metropolitana”. Una àrea metropolitana amb marcades diferències i desigualtats. “La gran Barcelona és plurimunicipal, i el punt on es produeixen els problemes més greus ja no és al centre de la ciutat, s’ha desplaçat a les poblacions properes. Per tant, cal polítiques redistributives a l’entorn metropolità per evitar que Barcelona sigui la rica i les altres, les pobres”, sosté Borja.

Acció ciutadana. En plena era de la globalització, l’acció ciutadana és indispensable. “La ciutadania ha de reaccionar davant els greuges i ha de recuperar la cultura de la mobilització i confiar en alternatives polítiques que estiguin a l’altura”, afirma l’antropòleg Manuel Delgado, convençut que l’esperit del 15-M ha germinat en moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i que la seva líder, Ada Colau, podria ser una excel·lent cap de llista d’una plataforma ciutadana a les eleccions municipals: “Cal lluitar des de dins de les institucions”. Aconseguir que la participació ciutadana sigui de veritat, apunta Rabell. “Poques normes i més portes obertes als ciutadans a l’Ajuntament. No cal maquillar la participació. Per què cal tenir 656 òrgans de participació si no són útils?”, es pregunta. Més consultes i iniciatives populars i elecció directa —sense llistes tancades— serien dues de les mesures per executar. L’urbanista Jordi Borja considera que s’han produït errors d’embalum amb decisions que s’han maquillat com a aparents processos de participació: “La consulta de la Diagonal va ser ridícula. La decisió estava presa i se sotmetia el model a votació. I va passar el que va passar”. I després d’aquell fracàs, “l’actual govern municipal delega el disseny de la Diagonal a l’arquitecte dels comerciants”, remata Montaner.

Economia productiva. “Des del nostre punt de vista, Barcelona té quatre sectors estratègics que ha de promoure. Un és l’alimentació, perquè la ciutat i la seva àrea tenen empreses líders en el sector i amb més potencial. Un altre és la salut, en condicions de potenciar, perquè tenim primeres figures mundials i uns centres excel·lents. L’esport és també estratègic, perquè Barcelona és la ciutat amb més esportistes amateurs i, a més, hi ha la marca del Barça amb una tirada increïble. I l’educació és un altre sector clau, perquè la ciutat és una de les favorites dels Erasmus i tenim escoles de negocis molt importants. No obstant això, no tenim una gran universitat de referència mundial”, opina Gonzalo Rodés, vicepresident de Barcelona Global, una entitat que veu el turisme com una activitat més de la ciutat, no pas estratègica. Per a Antoni Vives, el futur està en tota activitat relacionada amb la tecnologia: “És important que se celebri el Mobile World Congress a Barcelona, però el que hem d’aconseguir és atraure els investigadors i les empreses tecnològiques punteres —com Cisco, Schneider, Philips i les espanyoles— perquè treballin des de Barcelona. Estem en bones condicions per fer-ho, la ciutat està preparada i molt ben considerada, i tenim un 15% d’estudiants dels camps de la ciència, la tecnologia i les matemàtiques, davant d’un 7% d’altres ciutats europees”. El sector farmacèutic i la biomedicina són per a Vives altres línies a potenciar. I considera el turisme com una indústria que gira al voltant d’una bona oferta cultural i arquitectònica: “Si ens llancem als peus dels cavalls del turisme, destrossarem la ciutat”.

Espai públic de qualitat. Joan Busquets, coordinador i dissenyador de bona part de l’urbanisme de Barcelona a la dècada dels vuitanta, afirma que s’ha de millorar, i molt, l’espai públic: “Les infraestructures estan desenvolupades, ara el repte és millorar l’espai públic. El model de producció ha canviat i ens movem més. Cal crear espais intersticials i recuperar la relació amb la natura. El model dels interiors d’illa és bo i ara ha d’evolucionar”. “S’ha d’augmentar l’espai públic entre un 40% i un 50%. I la forma de fer-ho és reformant el teixit que ja existeix, com es fa al passeig de Sant Joan, es farà a les Glòries i també a la Diagonal o al Paral·lel”, apunta Antoni Vives. La Federació de Veïns, però, no dóna crèdit al que qualifiquen com un “discurs oficial”. “El que estan fent és privatitzar espais, com el parc Güell i Montjuïc. Quin serà el següent, el Tibidabo?”, es pregunta Rabell.