Leopardi, per Citati

Si no fos perquè és responsabilitat d’un servidor escriure l’article d’aquesta secció cada setmana, allò lògic hauria estat que la ressenya del llibre d’avui l’hagués fet Maria de las Nieves Muñiz, la més gran especialista de la Península en Leopardi: és l’autora de la imprescindible edició dels Cantos del poeta de Recanati (Ediciones Cátedra, 2a edició, 2009), i d’una llarga sèrie d’estudis leopardians insuperables.

El cas és que Pietro Citati acaba d’editar, en castellà, el seu Leopardi (Barcelona, Acantilado, 2014). Són 527 pàgines de l’estil biocrític que ja coneixíem en aquest autor italià, gens diferent del que havíem vist a les seves monografies sobre Goethe o Tolstoi (no traduïdes), Proust i Kafka, totes amb un segell inconfusible.

Amb Leopardi passa una cosa semblant al que passa amb Shakespeare: l’obra és infinitament (mai tan ben dit, pel poema L’infinito) superior a tot allò que sabem de la seva vida; tant si no en sabem res, com amb Shakespeare, com si ho sabem tot, encara que sigui poca cosa, com amb el poeta d’avui. Leopardi no va fer res més, a la seva curta vida (1798-1837), que llegir, estudiar i escriure tancat a la biblioteca que el seu pare havia acumulat o comprat en diverses subhastes a Itàlia: amb aquest llegat, més tot el que el progenitor generós va concedir al seu fill mimat, tuberculós i deforme, Leopardi va disposar de tots els clàssics grecs i llatins que necessitava, i de tota la literatura de patent dels segles moderns per fer una de les obres més importants de la història de la literatura italiana, si no la més important, després de Dante. No hi havia solament Homer i Virgili, Tucídides i Titus Livi; també hi havia Epictet i Montaigne, Plutarc i Petrarca, Madame de Staël (de les grans responsables de l’expansió del romanticisme alemany arreu d’Europa), Byron i Chateaubriand. Romàntics, molts, però sobretot clàssics.

Malgrat la seva malaltia òssia, Leopardi podria haver viatjat, àdhuc viscut, a Bolonya, París o Roma, lloc en què el seu pare, noble vagament arruïnat però sempre amb un racó, tenia molts coneguts. Però Leopardi, a l’estil dels eremites, de sant Jeroni, de Montaigne o dels homes d’estudi de la modernitat —és un perfil que no ha canviat al llarg dels segles: “una biblioteca i un jardí”—, va preferir, llevat d’una estada de mesos a Bolonya, romandre a la casa de Recanati i llegir, estudiar i escriure sense aturador. La doble gepa que ostentava i la poca alçada no van fer-li fàcil les relacions amoroses, encara que el seu classicisme el va abocar, sense cap esforç, a grans amors idealistes. La resta dels seus mals, com ara una ceguesa intermitent a causa de la mateixa malaltia, tampoc no va ser un obstacle perquè dugués a terme el seu empeny d’una manera veritablement obsessiva. D’aquest esforç van sortir alguns dels més grans poemes de la modernitat (clàssica) de les lletres italianes, com en va sortir aquest fastuós recull de reflexions, màximes, glosses, apunts i escolis (veritable calaix sense fons d’un sastre anacoreta) que és el Zibaldone di pensieri.

Citati no fa pròpiament una biografia de Leopardi. Sense recórrer a la bibliografia ad usum dels estudis leopardians —ni esmenta el llibre de Karl Vossler, Leopardi, de 1923, que el filòleg alemany comença amb un capítol molt oportú dedicat a comparar l’italià amb Hölderlin; tampoc l’assaig de Sainte-Beuve—, Citati parteix de les dades biogràfiques de què disposem, entra a fons en la lectura d’una llarga sèrie d’obres, poemes i proses del poeta —no s’oblida del Zibaldone, que és alhora fill dels escrits de Giuseppe Antonio Vogel i avís del fabulós projecte benjaminià—, i, a diferència del que hauria fet un biògraf com Stefan Zweig, meticulós i objectiu, farceix el llibre amb passatges trets de la butxaca de la pròpia inspiració, com passa amb el llarg, excèntric, hermètic excurs sobre “El sol i la lluna” (cap. VI). A tot filòleg això li semblarà una exageració. A tot historiador, sospitós. A novel·listes i lectors comuns els agradarà d’allò més.

Deixant aquestes minúcies a banda, el llibre es llegeix amb gust i gran profit. No s’ha escrit enlloc que un crític literari no pugui ser una persona extravagant, pintoresca i imaginativa.

Giacomo Leopardi.