La síntesi de tradició i modernitat de Sitja

Fins ara, els Sitja es caracteritzaven per la seua meticulosa recerca de les arrels de la música popular valenciana, sempre mirant d’atorgar-hi una pàtina d’actualitat. Però el recent Good Laboratory Practices (autoeditat) amplia considerablement el seu camp d’expressió, sintetitzant amb naturalitat una música de caire ambiental, elegant i electrònic amb les expressions tradicionals de la nostra música, com si es tractara d’un encreuament entre The Cinematic Orchestra i L’Ham de Foc. Com si l’electrònica gràcil d’uns Nightmares on Wax poguera entendre’s amb Urbàlia Rurana. Un pas de gegant respecte de Musicabulari (2009), amb col·laboracions de gent de Les Deesses Mortes i del guitarrista Ramon Godes.

Un títol com Good Laboratory Practices podria fer pensar que els de Vila-real volen impartir lliçons de bones pràctiques, però Jordi Montesó, llaüt, citra i compositor principal, diu que “és obtús parlar categòricament del que és bo o dolent, de qui s’acosta més a la veritat o menys, perquè vivim un moment en què s’han rebentat tots els absolutismes”. És per això que proclama que “el que pretenem no és demarcar el procediment, sinó únicament el nostre procediment; i fer-ho de la manera més rigorosa possible perquè hom puga refer el nostre itinerari si vol aproximar-se a la nostra mirada”. El baixista Joan Gil arredoneix l’argument amb la idea que “les Good Laboratory Practices són una sèrie de normes que s’utilitzen en certs estudis científics per a garantir que tot el procediment ha seguit les premisses preestablertes, i això quadrava perfectament amb la manera de treballar que tenim i la transparència en els procediments que ens interessa”.

No són una banda comuna: van iniciar un taller de música ben particular fa tres anys, que tancaren el 2013, amb l’arreplega d’un “decàleg de bones practiques”, que semblaria una mena de precedent necessari per a aquest àlbum, una mena de manual d’estil a seguir, com el Dogma danés al cinema o com el manifest artístic del músic Matthew Herbert (el seu Personal Contract for the Composition of Music): “no aspirem a marcar un camí, tan sols a posar la pedra que històricament ens correspon, i cadascú la d’ell; obtenir una mirada més completa del que la tradició musical representa”, diu Montesó, esbrinant l’obertura de mires gens dogmàtica d’un modus operandi que el bateria Víctor Pesudo defineix com “una manera més de fomentar un diàleg, un diàleg obert i fora d’estilismes”.

Tot el curós acostament al nostre llegat sonor que exhibien en Musicabulari, potser massa exigent per a un oient no iniciat, es torna ací una proposta més lúdica i accessible, almenys “parcialment”, perquè “un sempre aprén del seu passat, i entenem que Musicabulari fou, potser, massa directe i decidit pel que fa als missatges. Això va fer que el treball quedés reduït a un públic específic, tot i que assolí l’objectiu de generar dialèctica, la qual cosa ens animà a ser una mica més ambiciosos, i el pas següent era fer aquest treball accessible a gent nova i més amplia”. La planificació es dividia en dos àmbits: “el taller, que assumia la part més abstracta, i l’enregistrament sonor, que havia de ser molt més accessible, més lúdic, i concentrar el missatge del taller in nuce”. L’objectiu sembla clar: “accedir a un públic més ampli, fer més abellidor el producte i intentar que alguns s’interessen pel procediment, per als quals hi ha el taller obert les 24 hores”.

La masterització de Carl Saff, a Chicago (un enginyer que ha treballat sempre dins d’un concepte del pop entre independent —Guided by Voices— i d’avantguarda (Balmorhea, CocoRosie), també ha estat determinant, com “la coronació necessària a una faena impecable”, diu Montesó, que remarca “la tasca de Juanjo Ballester i Pascual Arnal en la producció”, al mateix temps que el treball de Saff per a trobar “un so amb forta personalitat, que sonara acústic, però sense renunciar als elements electrònics, ja que calia que ambdós elements se soldaren amb certa delicadesa, sense llimadures, quasi de manera natural”. La tria de Saff s’explica perquè “havia treballat amb bandes de referència com Balmorhea, que d’alguna manera treballaven sons similars, i teníem informació de primera mà a través de Rauelsson”.

També cal destacar les col·laboracions de Fèlix Gimeno (dels efervescents Les Deesses Mortes) i de l’històric guitarrista Ramon Godes (Malevaje, Los Coyotes): “Elena i Fèlix ja havien col·laborat amb les seues veus en el disc de Les Deesses Mortes i això ens va fer pensar que caminàvem sobre segur, i la col·laboració amb Ramon Godes ix de l’admiració pel seu treball, és una persona que sempre treballa amb moltíssima cura i que sempre trepitja camins personals que beuen molt de la tradició, per això no podíem deixar passar l’oportunitat”.

Consultats sobre el fet si l’equilibri entre la recuperació de la tradició musical que sempre han divulgat i una música ambiental de caire plenament electrònic pot implicar que el missatge es quede a mitjan camí d’un públic i de l’altre, Montesó ho té molt clar: “Caminar per un camí ja recorregut ens sembla perdre una oportunitat irrecuperable de poder manifestar-se i d’aportar alguna cosa pròpia, és la diferència entre dir i repetir. La gràcia estarà en el fet que siguem capaços, o no, que el nostre discurs puga seduir l’audiència”. El risc, doncs, està més que justificat, ja que “el que no es podrà dir, almenys, és que no hem assumit la responsabilitat de dir el que sentim i aportar un granet de sorra a aquest desert”. De moment, tal com defensa Joan Gil, la resposta sembla que els done la raó, perquè fins ara Good Laboratory Practices “va augmentant el ventall de persones que escolten Sitja amb interés. Veure’m com acaba, però sembla que el nombre de gent que ens escolta va pujant.