La línia de la superfície

No és fins l’últim tram de la novel·la que se sap a qui pertany la veu en primera persona que narra minuciosament la història del Cafè Barcelona, a Amsterdam, i dels quatre personatges que hi estan vinculats —l’Arjen, el fill de la propietària del bar, la Greetje, que després d’enviudar refà la seva vida amb la Roos, i la filla d’aquesta, l’Annabel.

Sí que se sap que la veu narradora manté algun lligam amb la família protagonista perquè en el primer paràgraf ja explica que és el dipositari de cinc fotografies que li ha lliurat l’Annabel: són un motiu constant al llarg del relat amb la intenció que adquireixin la categoria de símbol moral perquè les cinc figures que hi surten “són la mena de persones que tothom qualificaria d’herois o, com a mínim, d’aquelles que es neguen a acceptar la derrota”.

A la primera de les imatges hi ha l’home que atura els tancs la plaça de Tiannamen; a la segona hi ha un altre home que s’enfila dalt d’un altre tanc en un carrer de Praga durant l’ocupació soviètica; a la tercera, un presoner d’un camp de concentració desafia Himmler amb la mirada; a la següent el protagonista és un partisà que alça els braços quan està a punt de ser executat pels nazis, i l’última és d’un monjo que s’immola amb foc. Són cinc maneres de representar l’honor, la temeritat, la resistència, el crit a favor de la llibertat i l’atreviment de morir per una causa en l’era de la violència de l’Estat, i que, amb molt bona predisposició, el narrador trasplanta a la conducta dels personatges de la novel·la i a la seva tragèdia familiar: una altra fórmula per entendre-la, potser més veraç, seria recórrer al tòpic de cherchez la femme.

No és fins l’últim tram de la novel·la que se sap a qui pertany la veu que descriu com si fossin postals l’estada d’Annabel a Tailàndia o els seus viatges fluvials a través de França; que resumeix la informació periodística sobre la missió dels cascos blaus holandesos a Srebrenica durant la guerra dels Balcans i els episodis vergonyosos que van protagonitzar, i en els quals va participar l’Arjen —una experiència particular que condiciona tot el desenrotllament de la novel·la—; que narra els esforços quotidians de la Greetje i la Roos per aconseguir que els menús del bar-restaurant siguin excelsos, sobretot les paelles, perquè el marit difunt, que era de Barcelona, les va instaurar com a plat estrella: l’ombra del director de cinema turc-alemany Fatih Akin i Soul kitchen sempre és tediosa. Potser no se sap gaire cosa de cap on s’encamina la novel·la, però el lector coneix detalladament com són els plats que es cuinen al Cafè Barcelona, l’amor que el narrador sent cap a Amsterdam —“Amsterdam em sembla preciosa, d’una bellesa quasi insondable, perceptible només si deixes que la pluja et caigui al damunt com si no res mentre camines i admires els colors sospirats pels canals, la fesomia arrogant dels edificis i la humilitat dels núvols impertèrrits”—, la música que escolta i tots els altres entusiasmes sociològics imaginables que fan del text un esmerat exercici de guia turística.

No se sap fins l’últim tram de la novel·la qui és el narrador de Cafè Barcelona —cinquena novel·la de Joan Carreras (Barcelona, 1962) i flamant premi Ciutat de Barcelona de literatura en català—, però quan es descobreix pot ser que el lector ja no s’interessi gaire per esbrinar-ho perquè li pesa massa el record de totes les pàgines que li ha calgut llegir per arribar fins aquest punt: és el risc que es corre quan s’opta per escriure una novel·la de la forma més fàcil i es prescindeix de la imaginació verbal i el pensament literari.

Cal dir que la prosa de Carreras no trontolla en cap moment, però també és cert que l’única virtut que té és que no va més enllà d’assemblar-se a la redacció aplicada d’un escolar que aprova l’examen, inflant l’extensió del text amb descripcions emmidonades que es llegeixen rutinàriament, sense que res n’estimuli la gana, sense que cap frase vibri i sedueixi el lector. Tampoc no va més enllà la tragèdia òrfena d’enigma que se li planteja, perquè cada un dels moviments de la trama no travessa la línia de la superfície, com si l’autor s’acontentés amb una brasa amb comptes d’un foc: Cafè Barcelona sembla ser escrita per donar al lector un retrat artesanal del que ja coneix, per confirmar-li el que ja sap o per donar-li la raó en tot el que ja ha pensat impersonalment.

‘