Fragilitat moderna

L´atzar fa coincidor l´exposició del Grup R amb la rehabilitació del Col·legi d’Arquitectes

Aspecte de l’edifici del CoAC l’abril de 1962.
Aspecte de l’edifici del CoAC l’abril de 1962.CARLOS PÉREZ ROZAS

Aquesta setmana passada s’inaugurava al Macba una exposició d’arquitectura: El Grup R: motor de modernitat, comissariada per Fernando Marzá. Una exposició que recull obres d’aquest grup d’arquitectes que, juntament amb altres coetanis, van construir un dels conjunts més enginyosos i optimistes de l’arquitectura catalana dels darrers anys. Una arquitectura que va saber trobar un vocabulari distant del neoclassicisme del règim dels anys quaranta i de l’estètica Serra d’Ordel maó de la pobresa i la sinceritat d’uns anys després.

L’exposició escampa en dues sales material divers, pel·lícules, No-Do, escultures, peces ceràmiques, plànols originals, llibres, revistes i, especialment, fotografies, la major part de Francesc Català-Roca. La mostra torna a repassar allò que altres exhibicions ja van fer anteriorment el 1987 i 2001, que ara recordi, i a les quals podríem afegir la secció d’arquitectura que es va poder veure a l’exposició de Català-Roca el 2011 a la Pedrera. Podria pensar-se que cíclicament, més o menys cada 13 o 14 anys, celebrem aquell període de l’arquitectura moderna i tornem a descobrir detalls que potser havien passat per alt. En aquesta ocasió l’interès és en la manera com es mostra el moment en sentit global, per la qual cosa el material que acompanya l’arquitectura resulta essencial, en aconseguir una posada en escena prou completa, encara que es trobin a faltar algunes plantes més per poder comprendre millor els edificis.

A la mostra destaquen els panells amb l’ampliació dels contactes fotogràfics i els enquadraments triats per Català-Roca, que tornen a mostrar renovadament la seva importància i la de la fotografia com a vehicle de difusió d’aquelles obres. Potser ara no les enquadraríem així i no amagaríem els edificis que envoltaven aquelles primeres construccions modernes, un gest que ens parla del temps que ha passat entre aquelles obres i l’actualitat i del gust actual pel realisme.

La sostenibilitat dóna

Entre els edificis reunits trobem vells coneguts, com ara l’editorial Gustavo Gili, la Facultat de Dret i l’Escola d’Estudis Mercantils, però també d’altres els autors dels quals no van participar directament en aquest grup, com per exemple l’edifici Mitre, els habitatges al carrer Compositor Bach proper al carrer Calvet, l’edifici d’oficines del carrer Rosselló entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, i el de Provença amb Pau Claris. També molts d’altres, especialment botigues, que el temps passat no ha perdonat i ha fet desaparèixer o bé són ara irreconeixibles, com el conjunt Seat de la plaça Cerdà.

La casualitat ha fet coincidir en el temps aquesta exposició amb l’anunci del concurs per a la restauració de la façana del Col·legi d’Arquitectes a la plaça Nova, un dels edificis que, precisament, es troba entre els mostrats a l’exposició. Una restauració amenaçada per ajustar-se a les exigències d’eficiència energètica actuals, amb la qual cosa es planteja de nou el debat entre sostenibilitat i arquitectura. Són pocs els edificis d’aquesta època que queden i que s’han salvat de la tradicional temptació d’operar sobre els edificis construïts per sotmetre’ls a una reestilització amb l’excusa d’interpretar-los en clau contemporània. Ara és la sostenibilitat —que sovint ha esdevingut alguna cosa semblant a un argument moral— la que presta l’excusa definitiva i condiciona un debat intel·ligent sobre la conservació, reparació i canvi d’ús del fràgil patrimoni arquitectònic modern.

Queden pocs edificis com el CoAC de la plaça Nova. Potser ja és hora que, tal com passa amb els automòbils històrics (de més de 30 anys), se’ls apliqui una normativa diferent que no els desfiguri; condemnar-los per no poder complir les exigències actuals equival a condemnar-los per haver estat concebuts en una altra època.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50