MARGINALIA

No voler escriure

“Jouannais repassa el mal de ‘no voler escriure’ dels últims cent anys”

Jacques Vaché.
Jacques Vaché.

El mal de no voler escriure ni una sola ratlla és relativament modern: podria situar-se en plena crisi romàntica, quan els teòrics de la literatura van postular el rebuig de les retòriques i poètiques de la tradició clàssica i van defensar una massa laxa barreja dels gèneres literaris. Damunt, tot bandejant el lema igualment clàssic de l’ut pictura poesis, van endinsar-se en una indecorosa exposició del jo —és clar que primer aquest jo s’havia de trobar, quelcom que John Keats, per exemple, va considerar del tot impossible: “El poeta no té identitat”— i, en definitiva, van dipositar en la subjectivitat tot allò que el classicisme sempre havia delegat en l’objectivitat, la realitat i les coses palpables, preespirituals elles mateixes, si es pot dir així. Afegim-hi un factor, de gran importància: l’ascens de la classe burgesa tant a l’obrador de l’art com als salons de lectura va fer que s’iniciés un dinamisme editorial com no s’havia vist d’ençà de la impressió de llibres pietosos als segles XVI i XVII, o de pamflets polítics (Voltaire) al XVIII.

La literatura, estàlvia de perills durant tot el XIX a causa del seu ancoratge en la matèria verbal, va sobreviure en uns paràmetres realistes que avui encara ens sorprenen i ens donen satisfacció. L’art pictòric, per contra, va iniciar una carrera —potser inaugurada per Turner, i multiplicada després per tots els ismes que ja sabem, des dels intencionals fins als expressius—, i va acabar, com sap tothom, participant sense mesura, fins als nostres dies, en una mena de jocs olímpics que es poden resumir amb poques paraules: “A veure qui salta més lluny”. Com hem dit, la literatura, malgrat avantguardismes i superrealismes, no va deixar de sotmetre’s a les lleis de la mimesi tan estimada per Eric Auerbach: Thomas Mann o Franz Kafka, enmig de les turbulències de la modernitat del primer quart de segle, no van deixar de vinclar-se davant el prestigi, respectivament, de Theodor Fontane o de Charles Dickens: aquests convidaven, i encara conviden, tothom a la taula de la creació.

Però és cert que la literatura, ella també, estava tocada des d’inici del XX pel deler de fer alguna cosa “mai vista”. Així van néixer les grans obres de Proust, de Virginia Woolf, de Robert Musil o de Joyce: els anglesos els anomenen modernists en al·lusió a aquest afany d’estar al dia. Llavors, en vista de la producció de tots aquests monstres, els escriptors ho van tenir pelut. Com un eco d’una frase de Melville que val per a una altra cosa, més aviat lligada a la burocràcia i al capitalisme —I would prefer not to—, a molts escriptors se’ls va tallar, literalment, la llet d’alma mater, o mare nutrícia de l’esperit.

Els casos de silencis anunciats, desitjats, profetitzats o autoimposats van proliferar: des de Hofmannsthal (Carta de lord Chandos) fins a Marcel Bénabou (Per què no he escrit cap dels meus llibres), Jacques Vaché o Félicien Marboeuf, passant per Gide (Paludes), Valéry (Monsieur Teste) i fins i tot Thomas Mann (Tonio Kröger, Doktor Faustus); també per Marcel Duchamp, emblema de l’artista que s’estimava més limitar-se a respirar l’aire que sol trobar-se pertot, de franc, abans que cremar-se les celles inventant una o altra Mariée mise à nu...

D’aquest fenomen parla un llibre magnífic de Jean-Yves Jouannais, amic d’Enrique Vila-Matas (et pour cause!), que acaba d’editar Acantilado: Artistas sin obra. “I would prefer not to”, traducció de Carlos Ollo Razquin, Barcelona, 2014. El llibre de Jouannais podria induir els nostres escriptors hamletians a deixar d’escriure, però més aviat mourà els futurs escrivents a reflexionar sobre les exigències de l’art en un moment històric en què sobren escriptors, falten lectors, tanquen editorials i llibreries, i, en general, tothom s’ha tornat tecnològic i electrònic. Per dir-ho en paraules de Heidegger, el repte és ara “reespiritualitzar-se”. El terreny de l’art —escrit, musical o pictòric— és el camp ideal per a una tasca així, per deixar, prudents, la religió de banda. Doncs, aquest llibre, que queda resumit a la perfecció en el pròleg de Vila-Matas, més ha de ser considerat un estímul a la creació que una trava. Això sí: l’art, avui més que mai, està obligat a perseguir la perfecció.

 

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS