L’enigma escrit a Sueca
Baixauli té un talent fora del comú per a l’apòleg enigmàtic, i en 'La cinquena planta' ho torna a demostrar
Per als lectors, pocs o molts, que anem quedant, saber que hi ha una nova novel·la de Manuel Baixauli als aparadors de les llibreries és ja, d’entrada, un signe d’esperança i de més que probable congratulació. També per a aquesta literatura que, amb el permís del senyor Fabra i de tutti quanti, tenim el dret d’anomenar valenciana o catalana, al nostre gust. En aquesta llengua nostra de nom tan disputat està escrita la novel·la, i de literatura –d’això que en diem literatura i que té a veure amb l’audàcia exploradora i la temperatura verbal- en té, sens dubte. Fins ara, tots els llibres de Baixauli n’han tingut. El títol estrictament enunciatiu, La cinquena planta, i la il·lustració de la portada, alhora diàfana i inquietant, ja ens avisa que aquest llibre no deu ser una excepció i que participarà de l’agosarada, i sovint enrevessada, manera que té l’autor de concebre-la.
No és Baixauli un escriptor mandrós, però tampoc és massa pròdig, potser perquè li agraden les trames abstruses i tensament imaginatives, amb molts de rerefons encavalcats, i trames així no brosten en un dia. Fa ben fet, doncs, de prendre’s el seu temps i coure-les a foc lent. Com a escriptor, es va estrenar el 1998 amb Espiral, un volumet de microrelats, alguns dels quals extraordinaris, que reedità amb modificacions més tard. Cal dir que Baixauli té un talent fora del comú per a l’apòleg enigmàtic, i en aquesta novel·la ho torna a demostrar. Hi ha molts microrelats espargits al llarg del llibre, com tessel·les soltes d’un mosaic quimèric o com revolts laterals d’un laberint rococó, ja prou perdedor per ell mateix. El 2002 publicà la seua primera novel·la, Verso, que va ser rebuda amb divisió d’opinions, probablement perquè la narrativa de Baixauli exigeix un esforç d’aclimatació del lector, una habituació als seus reptes, per dir-ho així, i aquestes coses també demanen temps. La seua consagració -en la mesura que el terme té cap sentit, quan parlem de les nostres lletres- va arribar amb el seu tercer llibre, L’home manuscrit, que era un sorprenent exercici de fantasia alhora llòbrega i sentimental i també una reflexió molt interrogativa sobre l’estrany ofici d’escriure. Un joc molt arriscat dins una construcció molt sòlida, és a dir, un llibre cent per cent Baixauli. La novel·la que ara acaba d’escriure també ho és.
La narrativa de Baixauli exigeix un esforç d’aclimatació del lector, una habituació als seus reptes
La línia principal de l’argument de La cinquena planta es podria explicar amb senzillesa. Un escriptor no gaire afortunat pateix una rara malaltia que el deixa completament immòbil, amb respiració assistida, durant quaranta-dos dies (“quaranta-dos dies que no caben en una frase, ni en una pàgina, ni en un llibre”). Després d’aquest horror, inicia els exercicis de recuperació en un sanatori atrotinat on passen coses ben insòlites, al darrere de les quals el nostre convalescent sospita que hi ha alguna altra cosa de més insòlita encara. Hi ha qui sap captar les incongruències d’això que en diem realitat i hi ha qui no. El nostre protagonista és dels que sí, siga per predisposició artística o perquè la malaltia li ha agusat la percepció. En tot cas, s’esforçarà tant com puga a descobrir el secret. Resumit així, és un esquema típic de les novel·les de misteri. La cinquena planta també ho és. Però aquest esquema és massa simple per a fer justícia a la complexitat del llibre. Hi ha salts en el temps; hi ha intervencions, opinions i matisacions dels altres personatges; hi ha històries paral·leles i històries convergents; hi ha, ho hem dit adés, nombrosos microrelats solts que complementen el relat principal i a voltes el posen en qüestió. Hi ha reflexions metaliteràries, i metaartístiques, molt significatives (“escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut”) i també jocs amb la pseudoautobiografia. El protagonista de la novel·la és diu B. (com el protagonista de El procés de Kafka es diu K.) i ha escrit una novel·la titulada L’home manuscrit. A estones, el lector està temptat de dir que hi ha massa coses en La cinquena planta: una bigarrada profusió de punts de fuga multiplicats fins al deliri. Però aquesta impressió, al meu modest parer, seria enganyosa. Al llarg de la novel·la, Baixauli sens dubte estira i multiplica els fils, però no es traeix mai a ell mateix. La novel·la és, en efecte, desbordadament imaginativa, profusa, barroca i a estones delirant (i alguna escena, com la de la casa ambulant, s’allarga més del compte), però totes les línies s’entretexeixen en un ordit molt dens, ple de sentit, sense defallences i quasi sense error. Importa poc saber quins descobriments, de qui, han convocat aquest espai esmunyedís per on deambulen els personatges o si tot plegat no és més que una barreja de malsons del malalt, encara sotmés als quaranta-dos dies d’immobilitat forçosa, o encara la trepidació forassenyada d’un (fictici) novel·lista massa solitari que malviu de l’aire en una ciutat subalterna. El que compta és que, al llarg de tot el llibre, cada explicació obri nous interrogants, perquè, en aquest món, l’enigma hi és, i la funció de la literatura no és aclarir-lo, sinó revelar-lo. La cinquena planta és una novel·la que es pot llegir d’una tirada, amb fascinació creixent, fins al final. I com les estranyes notes del violinista del relat, deixa un ressò de música inoïda en la memòria que estic segur que tardarà a esvanir-se.
Adés he esmentat, de passada, Franz Kafka. Parlant de Baixauli és una referència habitual i obligada, però crec que aquesta libèrrima novel·la hauria complagut també Jorge Luis Borges, i a mi em recorda l’art narratiu de Gustav Meyrink, on el meravellós simplement succeeix i on les explicacions, quan n’hi ha, són més inquietants que les preguntes. El notable poder evocador de la novel·la ens recorda també que Baixauli és pintor, a més de novel·lista. Les seues arquitectures tenen la quimèrica perplexitat de Piranesi o d’Escher, mentre que els seus paisatges poden fer-nos pensar en surrealistes ominosos, com Magritte o Max Ernst, o més encara en els espais estranyament inhòspits del primer De Chirico. Són, tots ells, transfiguradors de la mirada, exploradors del revers del dia a dia. En La cinquena planta hi ha també unes quantes citacions cinèfiles: Els proscrits de Sjöström, L’hora del llop de Bergman (un malson solapat i estremidor) i aquella obra mestra absoluta que és Andrei Rublev de Tarkovski, on la vocació de l’artista és concep, literalment, com una passió cristiana. El lector no pot deixar de preguntar-se què arribarà a escriure Baixauli quan s’apassione pel cinema expressionista dels anys 20. El fet és que tot això, ecos literaris, artístics i cinèfils, vocació passional i bulliciosa fantasia, la reflexió, la quimera i el somni, configura un món extraordinàriament coherent: el món de Manuel Baixauli. Un dels experiments més intrigants i més captivadors que hi ha a hores d’ara en curs en aquesta literatura nostra, de nom improcedent.
