Respostes al president

Una amistat de decennis amb determinats cercles diplomàtics de les ciutats de Londres, París i Berlín ha fet que m’arribessin les respostes dels Srs. i Sres. Cameron, Hollande i Merkel a la carta que el nostre president els va enviar fa unes quantes setmanes. Les transcric aquí per a informació dels nostres lectors.

Sembla que el Sr. Cameron ha escrit el següent: “Molt Honorable President: He rebut la seva carta en què em demana suport al moviment sobiranista endegat per Catalonia [SIC][sic] en vista a un referèndum per a la independència d’aquesta pròspera regió d’Espanya. No cal que li digui que els anglesos no podem sinó sentir una gran simpatia per qualsevol mostra de democràcia, tota vegada que posseïm el Parlament més antic del món. Sento no poder ajudar-lo, atès que des de la Pau d’Utrecht, durant la guerra europea de Successió, els anglesos ja ens vam desentendre de les pretensions de la casa dels Habsburg a la corona espanyola: hi vam guanyar Gibraltar i Menorca, i el tràfic de negres, que no és cosa menyspreable. Continuï lluitant, però no s’oblidi de posar una mica més de sentit de l’humor a tot l’afer i menys dramatisme; un dramatisme que acaba en no res es converteix molt fàcilment en una tragèdia, i vostès ja n’han viscut una pila. Seu sincerament [sic][SIC], David Cameron”.

Sembla que el Sr. François Hollande ha respost en aquests termes: “Molt Honorable President de la Catalogne [sic][SIC]: La veritat és que vostè m’agafa, en aquests moments, una mica enderiat en un afer que és, a França, més institucional que qualsevol assumpte públic. El seu conciutadà Torres i Bages va dir que ‘La Catalogne serà cristiana o no serà’, i ja hem vist que l’Església catalana no va precisament a meravella, i, en canvi, el país és pròsper i tirant a feliç. Per això em faig la idea que la Catalogne tirarà endavant, amb independència o sense. Jo no m’hi capficaria gaire. A França, com vostè ja sap, vam resoldre el problema de la territorialitat gràcies a Francesc I, al segle XVI, després gràcies als Borbons —que a França van fer-ho molt més bé que a Espanya, certament— i gràcies, en especial, a aniquilar sense manies la monarquia dels Lluïsos i a fer prevaler sempre els drets republicans dels citoyens per damunt del patriotisme sentimental. No és la primera vegada que els catalans d’Espanya demanen el suport de França per a la seva causa sobiranista: ja va venir el senyor Cambó, l’any 1919, a entrevistar-se amb el primer ministre de torn, Georges Clemenceau, i aquest va despatxar el polític de la Lliga amb bones paraules: remodelar el mapa d’Europa després de la Guerra Gran no incloïa, ni de lluny, la qüestió catalana. Quedo a la seva disposició per a una altra avinentesa. Amb l’expressió dels meus sentiments els millors [sic][SIC], François Hollande”. Diuen que la Sra. Angela Merkel ha respost la carta del nostre president en aquests termes: “Molt Honorable Senyor Arthur [sic] [SIC]Mas, Guia [SIC][sic] de Catalunya: He rebut la seva carta en sol·licitud d’intel·ligència de la causa sobiranista catalana i solidaritat amb ella, i no puc estar-me de suggerir-li que deixi córrer aquesta empresa, i faci rutllar les altres. Els alemanys sabem perfectament què és el nacionalisme, perquè vam ser-ne els inventors contemporanis. Vostè deu haver llegit els textos de Fichte, Hegel i Herder sobre la qüestió nacional, i deu saber que aquesta causa va donar uns fruits excel·lents amb la política unificadora de Bismarck, però que després, per desgràcia, en bona mesura per culpa del neomedievalisme de Wagner —que és cosa encara més maligna que restaurar ruïnes del segle XVIII—, va portar el nostre país a una de les ensulsiades (Merkel escriu enschultziades, per error) més grans que mai s’han donat al nostre continent. Cregui’m: tiri com nosaltres pel camí del federalisme; en això sempre tindrà el meu suport i el de tot el poble d’Alemanya. Mit herzlichen Grüssen, Angela Merkel”.

Ja miraré d’informar-me, prop dels meus amics diplomàtics, si hi ha hagut respostes de cap altre dirigent.