Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

Teoria del paraigua

L'art esdevé un paraigua que ens alleuja, ens trasbalsa, ens fa pensar o ens fa gaudir davant les inclemències o el tedi del món

Teoria del paraigua

Tu creus que l’art és terapèutic?, diu un amic mentre compartim taula. I tant que ho és!, faig sense rumiar-ho. I aleshores hi ha un silenci i, per justificar la contundència de la resposta, busque, a les palpentes, un argument. I és així com improvise una Teoria del paraigua. Què és un paraigua? Un objecte senzill: un bastó de fusta o de metall coronat per una tela convexa que, cosida a unes barnilles, es plega i es desplega. Un gran invent; barat, útil, no agressiu amb l’entorn, que ha evolucionat poquíssim des de fa una caterva de segles i del qual no conec ningú que en prescindisca. Com sorgeix, el paraigua, al món? Un dia algú, en algun lloc, davant la incomoditat de la pluja, mogut pel seu inconformisme (tots els avenços de la humanitat són obra d’inconformistes), imaginà, a partir de coses que ja existien —el bastó, la tela, la convexitat—, una cosa que no existia: el paraigua. Ho imaginà i ho va materialitzar, i a partir d’aleshores aquell fruit de la seua imaginació inconformista entrà a formar part de la realitat. Des d’aleshores, el paraigua ens ha protegit de la pluja. No és això, aquest procés, el que acompleixen també les obres d’art? No són aquestes, en primera instància, una quimera que, a mesura que avança el procés de realització, en què s’ajunten realitats preexistents en una combinació inèdita, va prenent cos i materialitzant-se fins esdevenir una realitat nova? I no és cert que aquesta nova realitat —un quadre, una música, un llibre, una pel·lícula...— esdevé un paraigua que ens alleuja, ens trasbalsa, ens fa pensar o ens fa gaudir davant les inclemències o el tedi del món? L’art és, en això, germà de la religió —un altre gran i ancestral paraigua—, per bé que molt menys nociu: que jo sàpiga, ningú no mata per l’art. D’altra banda, hi ha res que assolisca cims tan alts d’espiritualitat, que ens acoste tant a allò sublim, com algunes obres inspiradíssimes de la història? Les religions ho saben bé, això, i n’han tret permanent profit. Als occidentals ens costa imaginar el Déu del cristianisme sense l’ajut de Bach, Fra Angelico, Palestrina, les catedrals gòtiques o la Divina Comèdia, per exemple. I és que a un ésser tan feble, tan insignificant, tan susceptible com ho som nosaltres, li calen no pocs paraigües davant la complexitat i les inclemències de la vida. I per això els artistes grans de veritat són, per damunt de tot, uns inconformistes, uns inventors, uns destres i zelosos fabricants de paraigües.