Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Dones tràgiques

Biel Mesquida recupera a 'Els missatgers no arriben mai' quatre dones secundàries d’aquest llegat: Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene, vinculades als grans herois

Fascinat des de sempre com a creador pels personatges de la mitologia grecollatina i la seva pervivència en la literatura de tots els temps, Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) recupera a Els missatgers no arriben mai quatre dones secundàries d’aquest llegat: Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene. Totes quatre mantenen un vincle amb els grans herois i heroïnes que han transcendit en la literatura mítica: Fedra, Dido, Agamèmnon i Antígona, respectivament. Mesquida desplaça el focus cap als espectadors privilegiats del desenllaç tràgic d’aquests personatges. Tot traient les secundàries de l’oblit o de la foscor, il·lumina, de nou, les motivacions desconegudes de les faules i els seus protagonistes.

El flux soliloquial amb què Mesquida fa parlar aquests testimonis s’entrellaça de vegades amb les veus directes de les heroïnes que irrompen en el relat. Contribueix, així, a oferir-ne una versió propera, fidedigna i, si s’accepta el pacte de versemblança, inapel·lable. El pinyol de la tragèdia és una passió desbordada i fatal, un foc intens que devora les heroïnes i les duu implacablement a la mort o a la desesperació. Des de la mirada del cercle íntim —la dida de Fedra, la germana de Dido, la dona d’Agamèmnon o la germana d’Antígona—, la fi tràgica es presenta com a inevitable. En el cos és on passa tot i on s’acaba tot.

ELS MISSATGERS NO ARRIBEN MAI

Biel Mesquida
El Gall Editor

64 pàgines. 10 euros

D’una gran sensualitat, els solosde Mesquida centren l’atenció en les secundàries per capgirar —com Tom Stoppard respecte a Hamlet— el sentit de la tragèdia dels grans personatges. Els monòlegs evoquen indirectament —llevat de Clitemnestra, que ho fa directament— les vides d’unes dones enfebrades de desig i de passió, lliurades en cos i ànima a un amor sense esperança. Brinden, a més, una altra versió de la seva fi tràgica: Fedra penjada d’una biga amb la condemna d’Hipòlit a la cintura, Dido morta amb l’espasa d’Enees, Agamèmnon destralejat de manera salvatge per Clitemnestra, i Antígona penjada també, en un darrer desafiament a Tebes, com les pobres dones de poble.

Des d’una visió irreverent dels mites antics, Mesquida furga ben a fons en la ferida d’aquestes dones tràgiques per restablir-ne la veritat i, de retruc, en un envit d’intertextualitat, per homenatjar els clàssics grecs, llatins i contemporanis. A còpia d’hipèrbole paròdica, són —com Medea— símbols de l’autodestrucció o la venjança més cruels. La coratjosa Antígona, defensora de les lleis justes i de l’amor compartit, esdevé una dona retòrica, glacial, poruga i infeliç. L’orgullosa Clitemnestra, una sàdica que es rabeja en la venjança. La valenta Fedra de Racine actua com una adolescent despi(e)tada, mentre que Enona n’és l’àngel protector. Enfollida per amor, Dido se suïcida amb l’espasa de l’heroi troià.

Les peces breus d’Els missatgers no arriben mai —títol irònic i el·líptic— són semànticament riques, d’un erotisme refinat i exuberant, d’un lirisme dens i cru. També tenen una sintaxi teatral interna molt atractiva. Els quatre solos semblen gaudir d’una musicalitat i marquen una progressió in crescendo. Comencen amb una presentació de la protagonista o una interpel·lació al destinatari principal del testimoniatge. I es clouen amb una confessió íntima i reveladora. En el fons, la versió d’aquestes heroïnes de segona serveix d’autoreivindicació del paper que tenen en l’embolic mitològic i, alhora, de revisió de la solemnitat i la pompositat èpiques dels grans personatges mítics.