Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

El mèrit de l’oportunitat

Marta Rojals sap treure or i diamants verbals de les deixalles irrecuperables de la vida quotidiana en 'L'Altra'

De la mateixa manera que en una època no gaire llunyana les ficcions eren habitades per uns personatges solipsistes, per uns individus una mica catatònics, per uns fugitius de la vida real que vivien en un món fals com si a les ciutats no hi hagués ni bancs ni supermercats i les minúcies quotidianes no els afectessin, últimament sembla imposar-se la voluntat de fer que la realitat entri de nou en el mirall i esdevingui una novel·la que absorbeixi les formes presents de relacionar-se, comunicar-se i sobreviure. Com si la crònica avisés la novel·la encantada en si mateixa que anés amb compte a l’hora de jugar les seves cartes, hi ha l’embranzida d’una nova ficció capficada a atrapar el sentiment d’una societat que no apareix només com un simple suport convencional de les peripècies sinó com una creadora activa —i com una activa destructora— dels valors i dels vincles entre els personatges —com si es volgués actualitzar les tesis de Raymond Williams al seu estudi sobre les tensions socials reflectides a la narrativa anglesa de Dickens a Lawrence. També és veritat que hi ha molts lectors que estan d’acord amb John Irving quan deia que els novel·listes contemporanis que més admirava eren els que no menyspreaven les estratègies vuitcentistes, a qui plaïa l’argument, que s’inventaven personatges ben perfilats, que relacionaven les històries secundàries i que tenien en compte el pas del temps i els seus efectes.

L'ALTRA

Marta Rojals

RBA-La Magrana

332 pàgines. 18 euros

Això és el que passava amb Primavera, estiu, etcètera (2011) i això és el que passa també amb L’altra, ambdues de Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975). Aquesta darrera és una novel·la que compleix eficaçment també amb tots aquells requisits, i tant els personatges que la protagonitzen com les situacions que s’hi escenifiquen criden l’atenció del lector perquè pot creure, senzillament, que es parla d’ell i de les circumstàncies que l’afecten directament: és difícil obrir qualsevol pàgina de L’altra i que no s’hi trobi alguna referència als tics i a les manies de la generació digital, que els personatges no participin d’alguna moda, que no hi hagi la presència d’alguna activitat o costum que no mereixi el qualificatiu d’actual, és impossible que ningú se sostregui al rerefons que batega silenciosament en la mecànica que regeix la vida quotidiana en una ciutat com Barcelona, i totes, absolutament totes les pàgines del llibre, estan marcades per l’amenaça —o per les conseqüències— de la crisi econòmica, per l’atur i per les argúcies individuals que cadascú ha d’inventar-se a la recerca de la tranquil·litat particular.

Més enllà de l’anecdotari de les tendències que passen al carrer, a L’altra hi ha també el que passa a l’interior de la vida domèstica de la parella protagonista, l’exactitud del desig i de les mentides del desig que s’encavalquen monòtonament sobre la seva lenta existència de cada dia. Al cap i a la fi, una de les virtuts gens menors de L’altra és la capacitat de Rojals per narrar una vegada més —però com si en fos una de primera i original— les conseqüències devastadores del desdesig: sense efectismes ni cap parafernàlia patètica, el descobriment que fa la protagonista és que una de les maneres més vulgars d’enlairar-se per damunt de la vulgaritat és l’adulteri.

Més enllà de l’energia documentalista que traspua la novel·la arreu, més enllà de l’habilitat amb què Rojals narra prolixament l’aventura dels desequilibris de la protagonista, més enllà de les arítmies i de les irregularitats formals, L’altra sedueix el lector perquè el fa baixar a l’infern dels costums de la contemporaneïtat, perquè en cap moment fa un ús deliberat de la comicitat amb fins agressius —però, de sobte, els personatges queden fulminats per una frase pròpia—, perquè quan sembla que les peripècies dels protagonistes estan a punt d’esgotar-se, hi apareix un personatge secundari per salvar l’escena, i perquè, a pesar que la preocupació estilística no sembli figurar com un dels maldecaps majors de la seva escriptura, Rojals sap treure or i diamants verbals de les deixalles irrecuperables de la vida quotidiana: sap utilitzar una llum esbiaixada per donar a un gest vulgar un halo de seguretat perenne, i d’això, de fet, sempre se n’ha dit literatura. Establir més tard una diferència entre novel·les necessàries i oportunes implicaria un judici de valor, però no exclouria el fet de l’oportunitat com un mèrit.