Ressuscitar un edifici

La reforma de l’antiga seu de Caja Madrid a l’avinguda Diagonal per convertir-la en un edifici d’oficines batejat com Alta Diagonal és un tipus d’intervenció que, com és darrerament habitual, arriba a edificis cada cop més propers en el temps, en aquest cas un edifici construït tan sols fa 20 anys. Com en altres casos, les reformes integrals d’aquesta mena graviten sobre alguns punts fixos, un dels quals és la qüestió de l’eficiència energètica, un eslògan que s’ha convertit en habitual en aquesta mena d’intervencions.

En aquest cas, tanmateix, la reforma sembla haver posat l’accent en la manipulació dels espais comuns del nou edifici corporatiu per aconseguir barrejar-lo amb l’espai públic, seguint una pràctica corrent en altres països que cerquen teixir relacions entre els edificis de grans empreses i l’espai de tots, i que han batejat amb el significatiu nom de POPS (Privately Owned Public Space).

En aquest sentit, l’edifici reformat sembla als antípodes de la seu de Caja Madrid en la qüestió de la relació entre l’edifici mateix i l’espai circumdant. A la façana posterior és on resulta més evident la intenció de fondre l’espai lliure exterior amb el colossal vestíbul. En aquest indret l’encaix arquitectònic és el més aconseguit, probablement per les alçades de l’edifici i les seves formes, que semblen recollir, abraçar si ho prefereixen, aquests espais exteriors, alguns dels quals queden sota una de les ales de l’edifici d’oficines. Hi ajuda especialment el fet que la façana arriba al terra sense intermediaris ni sòcols retòrics, i fa la impressió de que tan sols el vidre és el que separa el vestíbul del jardí exterior. El recurs a les circumferències al terra, que són catifes, fonts, jardineres o dibuixos al paviment exterior, i les làmpades, tant a l’interior com al jardí, acaben per arrodonir la intervenció, que sembla haver ressuscitat l’antiga edificació.

Entrar al nou edifici reformat des del darrere produeix una impressió notable en veure el desplegament en alçada de l’espai del hall. En aquest espai contrasta l’escala quasi domèstica dels seients escampats i de la cafeteria amb les escultòriques torres dels ascensors, les passeres il·luminades i, especialment, una de les escales, que sembla una gegant gàbia d’ocells a tota l’alçada. Aquesta enorme dimensió del vestíbul —algú deia irònicament que la millor qualitat de l’espai és la quantitat— és potser ingènuament el que més bé i més clarament atorga a aquest hall un caràcter urbà. Barcelona no té tants edificis amb espais així, espais que, més que des de l’exterior, fan percebre la dimensió real de l’edifici, una peculiaritat que sembla reservada als edificis religiosos.

L’accés des de la Diagonal, el més publicitat i més visible, queda assenyalat per una marquesina elegant i sòbria formada per un gran voladís accentuat per la poca alçada que té. Revestida a la seva cara inferior amb un aplacat de fusta, està esquitxada per la il·luminació, resolta amb uns forats circulars que contenen els llums i que permeten, mitjançant claraboies semiesfèriques transparents, fer passar també la llum natural. La marquesina, conceptualment parlant, està feta amb dos materials que es troben no gaire lluny d’allí. Un és la marquesina de l’Escola d’Enginyers, i l’altre, les petites claraboies de metacrilat de les aules de l’Escola d’Estudis Mercantils: així, aquesta solució per a l’entrada sembla una barreja d’ambdós elements. La façana principal a la Diagonal queda, però, emmarcada per una altra marquesina, aquesta enlairada a l’altura de la planta cinquena i formada per perfils pintats de blanc que dibuixen un paral·lelepípede gegant. Sembla ser fruit d’haver volgut corregir l’excessiu assolellament de la façana del vestíbul i potser, malgrat la seva construcció sense concessions ni gestos innecessaris, resta potència i claredat a la primera marquesina.