Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Un retorn inèdit

‘Violeta’ té l’interès d’obrir una porta a la relectura de Bertrana en edicions acurades

La vigència de Prudenci Bertrana (1867-1941) sembla reduïda avui al premi literari gironí que porta el seu nom i a una sola de les novel·les que va escriure, Josafat, ja que la resta de la seva obra no és assequible en edicions recents. Per això cal celebrar que Edicions de la Ela Geminada hagi iniciat la publicació de la seva novel·lística completa, nou volums que es preveu tenir editats en quatre anys. Amb l’elegant i primmirada factura pròpia d’aquesta editorial, la Biblioteca Prudenci Bertrana arrenca, a més, amb una novel·la inèdita.

Escrita als 32 anys, Violeta no és una obra de joventut, però sí la primera novel·la d’un escriptor debutant. El 1899 feia tot just un any que Bertrana havia decidit abandonar la carrera de pintor i s’havia posat a escriure. Entre Violeta i Josafat (1906), primer èxit (i escàndol), passaran set anys de conreu i publicació de contes i narracions, i es consolidaran l’ofici i el talent d’un escriptor vocacional, intens i apassionat, que no lligarà gaire amb els aires noucentistes amb què va coincidir durant la major part de la seva trajectòria.

VIOLETA

Prudenci Bertrana

Edicions de la Ela Geminada

148 pàgines. 13,30 euros

Tot i les evidents mancances, Violeta no queda tan lluny de Josafat o de Nàufrags (1907). Ambientada en una Girona proletària, presenta una semblant combinació de trets naturalistes en la presentació d’uns protagonistes desarrelats —més marginats que marginals— amb el relat de la passió que els devora i acaba expulsant d’una societat urbana despersonalitzadora. En tot cas, si Violeta perd en la comparació és pels subratllats simbolistes, la deixa romàntica més forta i el llenguatge sentimental que de vegades frega la carrincloneria. El mateix Bertrana admet al text de presentació, escrit molts anys després i que tanca aquesta edició, que va pastar “la figura de Violeta amb el llevat de les meves lectures de noi, quimèriques i romàntiques”. L’acció és mínima, unes poques escenes, i només Mercè, l’amiga de Violeta, té nom propi, ja que la resta de personatges són anònims o se’ls coneix per un sobrenom, començant per l’òrfena Violeta, dita així per la dèria que té per aquesta flor (la mare adoptiva, la Menuda, “als vuit dies de tenir la noia havia oblidat ja com se deia”).

Amb tot, alguns elements bàsics de Violeta es mantenen a les novel·les següents: el narrador omniscient i una certa sobreadjectivació que sovint engavanyen i deixen poc espai a la imaginació del lector. Aquests llasts els compensa, però, la potència amb què es dibuixen les obsessions dels protagonistes en un context d’opressió religiosa: l’autosuggestió amorosa de Violeta, la luxúria primària de Josafat o la passió de mossèn Joaquim per la seva cosina a Nàufrags.

Bertrana sap trobar en l’entorn físic dels personatges vigorosos correlats d’aquestes vivències desfermades. Així, a Violeta prenen força, ja al tram final, el motiu reiterat d’un tros de fusta vella i una mata d’herbots secs entaforats en una paret, que Violeta veu des de la finestra de casa; la ciutat boirosa, bruta i humida, amb una pluja que fa regalimar a les parets “un suc que semblava negre”; i el vent fred rúfol que domina l’últim capítol i agita uns xiprers “amb gravetat d’encaputxats ridículs”.

Obra menor i no ben reeixida, Violeta té, però, l’interès d’obrir la porta a una relectura sencera de Bertrana, en edicions acurades i solvents, que ens convidi a anar més enllà de l’etiqueta de modernista prototípic per posar en valor la seva singularitat com a narrador i ubicar-lo millor en la nostra tradició novel·lística.