Cel·luloide amb esvàstica

Els nazis eren uns grans cinèfils. A la seva manera. A Hitler li encantava el cinema —inclòs aquell gènere macabre que eren les filmacions dels seus opositors executats— i per a Goebbels era una obsessió: no passava un dia sense veure una pel·lícula. És cert que els agradava el que els agradava, i el que no ho tenia molt i molt malament.

Quan els nazis, que veien molt clara la capacitat del cel·luloide com a arma de propaganda, van arribar al poder el 1933, l’edat d’or del cinema alemany, la de Lang i Pabst, havia acabat, i gràcies a Déu films com L’àngel blau o M ja s’havien rodat. Des del seu càrrec al Ministeri de Propaganda, Goebbels —a més de beneficiar-se moltes actrius— es va dedicar a exercir un ferri control ideològic sobre la indústria cinematogràfica, que incloïa l’aplicació de la política racial. Així, una de les primeres disposicions va ser l’Arierparagraph, la clàusula que prohibia als jueus treballar en el cinema, amb la conseqüent pèrdua de talents que van emigrar a Hollywood, els més afortunats.

Sota la fèrula del ministre, a més de prohibir bona part del cinema estranger —com Tarzan i la seva companya—, es va imposar un cinema mesquí al servei del poder, destinat a educar les masses en el credo nazi. Diverses de les pel·lícules que es van produir amb aquesta base són menyspreables incitacions a l’odi racial, tot i que també es va produir molt material summament vulgar i sensibler.

En una singular i interessantíssima iniciativa, la Filmoteca de la Generalitat, en col·laboració amb el Festival de Cinema Jueu de Barcelona i el Goethe Institut, va iniciar ahir un extraordinari cicle sobre cinema i propaganda nazi que fins al dia 19 presenta algunes d’aquestes pel·lícules abjectes. Cada sessió està curosament empaquetada amb presentacions a càrrec d’especialistes per tal de contextualitzar els films i desactivar-ne la fel ideològica. Entre els sis films de propaganda nazi que s’ofereixen, s’inclou una fita de l’antisemitisme com és El jueu Süss (1940), tan estimada per Goebbels (avui, 20 h), i Heimkehr (La tornada a casa, 1941), una pel·lícula especialment verinosa que va pretendre justificar la invasió de Polònia mostrant la suposada opressió de la minoria alemanya pels polonesos. Més subtil —en la mesura que l’adjectiu quadra al cinema nazi— és El president Krüger, que amb l’excusa d’un biopic del líder bòer durant la guerra contra els britànics, justifica la política dels camps de concentració nazis, alhora que sosté que els van inventar llavors els anglesos a l’Àfrica austral. No està de més recordar que la vindicació de l’oncle Paul (Krüger) i dels bòers ve d’antic a Alemanya, i que el kàiser Guillem II va valorar la possibilitat d’enviar ajuda als resistents durant la guerra anglobòer.

No podia faltar en un cicle com aquest el cinema enaltidor del nazisme de Leni Riefenstahl, la camerògrafa emblemàtica del III Reich, de la qual es projecta El triomf de la voluntat, seva ampul·losa filmació del congrés del partit a Nurenberg el 1934.

Al costat d’aquests vells films, el cicle inclou quatre documentals contemporanis molt interessants. Harlan rastreja la personalitat de Veit Harlan, el director d’El jueu Süss; Presoner al paradís recrea la peripècia de Kurt Gerron, un actor i director jueu alemany tret d’un camp de concentració perquè dirigís una pel·lícula de propaganda nazi; A film unfinished, de l’israelià Yael Hersonski, recull les imatges filmades pels nazis al gueto de Varsòvia destinades a plasmar la bona vida dels jueus; mentre que El cinema de propaganda nazi, de Felix Mueller, passa revista al destí de les velles pel·lícules nazis, diverses de les quals no poden ser projectades fora dels circuits especialitzats.