Des dels solcs de la història

Al llarg de la setmana, un servidor havia pensat uns quants temes amables per a anar omplint aquest espai, com ara la bellesa de T’estimo tant, 14 sonets de Shakespeare traduïts per Txema Martínez i convertits en cançons per Rafa Xambó, en un cd ple d’una expressivitat densa, quan cal abrupta, però molt més sovint entotsolada. Una cosa exquisida i, com hauria dit Espriu, eminentment antiprimària. Xambó, que entre altres coses és un cantautor veterà i ben foguejat, se’ns mostra ací en plena maduresa. O també, ara que s’acaba l’any Espriu, parlar d’algun dels seus amics dels quals també se celebra –o s’hauria de celebrar- el centenari, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Teixidor, de qui acaba d’eixir per fi l’obra poètica completa, Una veu et crida, en excel·lent edició a cura de Sam Abrams.

Però la realitat pot ser molt crua, i imposa inesperadament els temes més indesitjats. Diumenge passat moria de càncer l’historiador valencià Manuel Ardit. Personalment, no el vaig tractar a penes, però l’he llegit sempre amb admiració. Els que sí que el van tractar destaquen, a més de l’evident qualitat de la seua obra, la seua bonhomia, el seu caràcter cordial, temperat, discret, treballador, honest, sempre disposat a ajudar; una persona d’aquelles que deixen solcs profunds sobre la terra. Alguns dels seus alumnes d’institut l’han evocat dient que els va impressionar tant que es van fer historiadors gràcies a ell. Si un mestre de veritat és algú que, a més dels coneixements, ensenya la passió de saber, no puc imaginar que se li puga fer un elogi més gran que aquest.

Manuel Ardit va nàixer a València el 1941. Va pertànyer a una generació brillantíssima, potser la més brillant, intel·lectualment, que ha conegut aquest país des del segle XV, i la que més ha treballat perquè els valencians pogueren conéixer-se a ells mateixos. De passada, observe que ha sigut l’última generació en què predominaven els nascuts a la ciutat de València, en part per l’extensió del valencianisme –i la docència- a les comarques, i també en part a conseqüència del brutal procés de substitució lingüística que ha patit el cap i casal en la segona meitat del segle XX. Ardit, com els seus companys, va conéixer una València que encara era valenciana.

Escrivia molt bé,  amb claredat i amb elegància

L’obra de Manuel Ardit és extensa, i és tan bo en els treballs de síntesi com en la monografia o el minuciós article de detall. El primer llibre que li conec ja és excel·lent: Els valencians a les Corts de Cadis (1968), una obreta breu d’intenció divulgativa, però condensada i seminal, com també ho va ser La Inquisició al País Valencià (1970), que renovà els estudis sobre el tema i encara és una referència. Després s’especialitzà en la història econòmica i agrària, i a aquest àmbit pertanyen els seus treballs més celebrats, com Revolución liberal y revuelta campesina (1977) i, sobretot, la que crec que és la seua obra mestra, Els homes i la terra del País Valencià, que publicà en dos volums el 1993 i que és l’estudi més il·luminador que hi ha sobre el camp valencià i sobre la vida de la gent que el treballava, és a dir, sobre la immensa majoria dels homes que han habitat aquest país. A part, cal esmentar els nombrosos articles d’investigació, la participació en treballs de síntesi com la Història dels Països Catalans (1980) i la Història del País Valencià (1990), o la seua tasca en el Servei de Publicacions de la Universitat de València o com a director, des del 1987, de la revista Afers, que sens dubte va contribuir molt a convertir-la en la magnífica revista d’història que és.

Escrivia molt bé, Manuel Ardit –encara que la seua modèstia ho negara-, amb claredat i amb elegància, i els seus papers eren molt documentats i sempre intel·ligents. No oferia grandiloqüències ni prometia res que no poguera sustentar de forma fefaent. Investigador tenaç, no dubtava a revisar les hipòtesis de partida, tant si eren dels altres com si eren les d’ell mateix, quan els resultats de la recerca les posaven en qüestió. Per això, perquè només estava compromés amb la veritat, la seua era una obra sempre en construcció. En les conclusions del seu millor llibre ens recorda que encara falta una teoria completa –i un bon assaig comparatiu- per a entendre la història econòmica del País Valencià, però que ja podem descartar uns quants “fòssils historiogràfics”, com el del pes asfixiant de l’antic règim senyorial, les suposades conseqüències catastròfiques de l’expulsió dels moriscos i el també suposat subdesenvolupament històric de l’economia valenciana. Suprimir errors i desfer malentesos també ens acosta a la veritat. Les dades s’han d’interpretar de nou.

Ardit va ser un historiador de primera línia, un dels pocs grans que hem tingut. Gràcies a ell, els valencians, si volem, podem conéixer molt millor el nostre passat. Ell s’estimava molt aquest país, i va treballar molt per a entendre’l. Això també l’honora.