Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
MURIEL VILLANUEVA / ESCRIPTORA

“La meua novel·la té a veure amb la necessitat de ser mare”

"La meua preocupació durant el dia és construir històries”, confessa l'autora

L'escriptora Muriel Villanueva.
L'escriptora Muriel Villanueva.

Això tracta d’una nena amb dues mares, una de biològica i l’altra que és la seua parella. I d’un viatge a Motril. I d’unes sabatetes blanques. I d’una novel·la que sembla cosida amb episodis d’infantesa de l’autora, que és així, però no del tot. O d’unes històries que, juntes, componen, si fa no fa, una història. O d’una història amb moltes històries. O encara millor, d’una novel·la, la cinquena de Muriel Villanueva i Perarnau (València, 1975), catalana d’origen valencià o, més aviat, valenciana arrelada a Catalunya, que no és exactament el mateix. Això és una novel·la, Motril 86 (Proa, 2013), que potser no conté una història tan poderosa com la del seu llibre precedent, La gatera (Amsterdam, 2012), Premi Just M. Casero i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, però que, en conjunt, sembla més redona, amb més capes, amb un tipus d’ambició literària diferent, més subterrània, més de picar pedra en les possibilitats narratives i del llenguatge, que gestiona amb un saludable llibertinatge.

Molta matèria, per tant, per a parlar amb l’autora, que ens atén telefònicament des de Barcelona. “Hi ha una part del procés més conscient. Tenia uns quants contes escrits amb el fil conductor de la família. I també em recorde d’unes sabatetes blanques que m’havia comprat de menuda i que em suggerien un conte. Vaig preguntar per les sabates, perquè jo recordava un mercadet andalús, i quan vaig veure que hi havia una part de road movie en la història, la cosa es va ampliar. La part més inconscient de Motril 86 té a veure amb la maternitat”, explica Villanueva, que parla de les relacions entre filla i mare biològica, del dolor que poden provocar. Però també de la relació amb la mare no biològica, i d’un altre tipus de dolor “del qual és molt delicat parlar”, deixa caure crípticament. O no tant, si apuntem que un dels eixos de la narració és, precisament, el frec no sempre fàcil, ple d’aprenentatge mutu, entre la xiqueta protagonista i la parella de sa mare.

L’escriptura com a teràpia? “Alguns, si escrivim, és per això. Aquesta novel·la, com ara La gatera, és clarament una novel·la necessària. Necessitava parlar d’això, té a veure amb la necessitat de ser mare”, diu. Però Motril 86 no deixa de ser una novel·la en què “no tot el que és ficció és mentida, ni tot el que sembla veritat ho és. Hi ha moltes capes que, per narrativitat, s’hi han de posar”. Per exemple, en la novel·la es conta, a través d’una mena de digressió explicativa, un viatge de l’autora a Motril, estant embarassada, per a reconstruir l’escenari de l’acció. “Quan vaig fer el viatge de veritat no estava embarassada, però sí que ho vaig estar després”, aclareix. Allò que és interessant, en tot cas, és que hi va haver un doble trajecte a la infantesa, físic i mental, del qual va sorgir originàriament Motril 86. Amb això, el lector en té prou i de sobres per a anar fent via.

Respecte de la comparació amb la novel·la anterior, l’autora llança una anàlisi distanciada, bastant equànime: “Amb el temps m’he adonat que La gatera no deixava de ser un conte, per això és més potent com a història amb un final sorprenent. Motril 86 és més novel·la, amb els seus meandres i les seues subtrames. El que és més interessant són les capes que té, per què estan aqueixes capes, per què s’escriu això i per què s’escriu així. Tant és del que parles, el que és interessant és la meua relació amb l’escriptura, per què faig això d’aquella manera i no d’una altra”, recalca. Una manera introspectiva de pensar el fet literari que, sospitem, té a veure amb la feina de Muriel Villanueva com a professora d’escriptura. “Hi té a veure, totalment”, contesta, “si jo fera una altra feina utilitzaria l’escriptura per a crear ficcions. Però passe tot el dia fent el mateix, reflexionant sobre el que escriuen els alumnes, moltes hores de parlar, de debatre... La meua preocupació durant el dia és construir històries”, al·lega.

“No tot el que és ficció és mentida, ni tot el que sembla veritat ho és"

Tornant al llibre, li preguntem pel seu pal de paller, el personatge de Mar, la nena que fa un viatge a Motril acompanyada de la seua altra mare. “Tret de l’Empar, que és la més inventada, tots els personatges tenen una part de realitat. I la Mar és un d’aquells personatges, tracte de ser fidel a la manera com era jo. O, sobretot, a la manera com em sentia. Canviar-li el nom i posar-li els cabells rossos és la manera de construir la part de ficció del personatge. També és una manera de distanciar-me, de creure que no sóc jo. Fet i fet, en un altíssim percentatge de les escenes no sóc jo”, adverteix. “És allò de dir al lector: ei, sonarà autobiogràfic, però no és cert. Has d’anar avisant-lo que és una reconstrucció, que necessite tornar a visitar aquell passat inventant coses. Hi ha una part de reflexió metaliterària. I en tot cas, no sé si deu ser realitat o ficció, però: no és bonic? No ho passes bé?”, pregunta, com interpel·lant el lector. O, també, relativitzant una de les claus de lectura més suggestives, discernir ficció i realitat.

Parlem ara d’altres fronteres, també relliscoses. Quan se li pregunta per la seua condició de valenciana resident a Barcelona fa un sospir, inicia una argumentació de caire identitari, recula i, finalment, ho explica d’una altra manera. “Estic allà, però sempre seré valenciana. Hi ha qüestions dialectals que grinyolen: escric en oriental, però els editors em diuen que faig valencianades. I quan parla algun personatge valencià, n’hi ha de catalanades”, argumenta com a exemple de dualitat. Això sí, la seua experiència ens parla d’una compartimentació cada vegada més aguda i preocupant, on el lloc de residència marca, i de quina manera, la recepció de la seua obra literària. Un problema que no sols afecta, de manera unívoca, els escriptors que viuen a València. “Costa molt que arribe el que jo escric al País Valencià, perquè escric des d’ací i publique ací. He de convéncer el cap de premsa de Proa que la novel·la s’ha de moure al País Valencià”, alerta Villanueva. Ni tan sols el fet d’haver obtingut el Premi de la Crítica, un reconeixement dels companys de professió valencians per La gatera, ha canviat això. “Tenim una frontera que costa molt de trencar. I no parle únicament de la frontera administrativa, hi ha moltes actituds que la fan”, sentencia.

Almenys a Catalunya la cosa va rodant i el públic i la crítica van fent costat a Muriel Villanueva, que no ha trigat gens a tornar a posar fil a l’agulla. La seua pròxima història, “un projecte que tenia aparcat, i que ara hi he pogut tornar, sobre la transsexualitat”.