L’any que el geògraf visqué a Vilafranca

La gènesi del projecte sembla inèdita a casa nostra: fer que un conegut geògraf, fotògraf i escriptor s’instal·le un quant temps a Vilafranca amb l’objectiu d’escriure una crònica sobre la vida durant un any del segle xxi en aquesta població dels Ports, d’uns 2.500 habitants, com una mena de foto fixa d’un moment concret i, també, de posada en valor dels seus nombrosos actius. Aquesta és la proposta que l’alcalde de Vilafranca, Òscar Tena, traslladà a Paco Tortosa, autor d’un bon grapat de publicacions divulgatives sobre els aspectes ambientals i patrimonials del País Valencià i d’altres indrets de l’Estat.

Tortosa acceptà l’encàrrec i s’hi implicà a fons: l’estiu passat, al cap de poc temps d’haver acabat la seua residència de quinze mesos a Vilafranca, a cavall entre el 2012 i el 2013, l’autor lliurà un volum exhaustiu de més de 500 pàgines, anomenat Vilafranca, un mar de pedra seca a mil metres d’altitud, que és una mica dietari, una mica tractat de botànica, estudi econòmic i antropològic, en què no falten apartats per a les festes i la gastronomia. Però també es podria definir, en part, com a llibre de viatges, ja que l’extensa segona part, “Passejades particulars i intimistes”, està estructurada a través de recorreguts pel terme municipal, amb una atenció especial al món dels masos i dels seus obstinats i admirables mantenidors, els masovers. Tot, travessat d’un esperit més literari que notarial. “La personalitat de Tortosa atresora quelcom més que la saviesa del geògraf, perquè al seu pit batega el cor d’un humanista amb les entreteles de l’esperit amarades de poesia”, assenyala en el pròleg Josep Monferrer, cronista oficial de Vilafranca i revisor del contingut de l’obra.

Altrament, la publicació, una coedició entre l’Ajuntament de Vilafranca i Edicions 96, té una cura especial en l’aspecte gràfic, amb vora 2.000 fotografies que acompanyen el text. La resta de material, fins a 15.000 instantànies, han estat cedides per Tortosa al Consistori, com a memòria gràfica addicional, en un arxiu que difícilment es podria trobar en una població de les característiques de Vilafranca. A més a més, l’obra s’acompanya d’una cartografia i mapa i guia excursionista, a càrrec de Pau Fuster, també molt exhaustiva i que reforça la filosofia del projecte de servir, no sols com a obra de fixació de cara a futures generacions de pobladors, sinó també com a difusió dels valors de la vila. Entre els veïns, el llibre ha despertat un interés enorme: a la presentació, l’agost passat, acudiren unes cinc-centes persones. I la primera edició, de 1.500 exemplars, està pràcticament exhaurida; nogensmenys, pel llibre desfilen i són retratats molts dels habitants, des dels masovers fins als funcionaris municipals, dels botiguers als empresaris, passant pels treballadors de la principal empresa de Vilafranca, l’emblemàtica factoria Marie Claire, dels farmacèutics a l’escriptor Joan Garí, borrianenc però casat amb Isabel, una veïna de Vilafranca. Paisatges i persones, però també arbres i flors, ressenyats i fotografiats amb una minuciositat de botànic. I animals: del gos lletjot però viscut que guarda l’entrada d’un mas fins als bous i les vaques que vagaregen pel terme. Sense oblidar la riquesa patrimonial, d’edificis, monuments i masos, descrits amb sensibilitat i estima. Un volum, d’altra banda, en el qual queda reflectit el cicle d’un any que ha estat concebut a través de les fotografies: de la neu (el febrer de 2013 a Vilafranca nevà considerablement) als prats en flor, al fullam esgrogueït o als marges ressecs pel sol estiuenc.

“El llibre és un punt d’inflexió a l’hora de tractar un poble d’aquestes característiques”, contesta de manera rotunda l’autor a la pregunta de si existeix un precedent del seu llibre. “És una mena de crònica d’un viatge”, apunta, “sense voluntat objectiva o descriptiva, perquè ja hi ha textos i petites investigacions sobre diferents aspectes de Vilafranca. Per això hi esmente la bibliografia, no volia gastar pàgines contant el que ja s’ha contat. O fas el viatge i el contes o no el fas”, aclareix Tortosa, en una decisió que enforteix el perfil personal, d’autor que transmet impressions i sensacions, més que no el de geògraf que descriu asèpticament l’entorn. En tot cas, els quinze mesos que el responsable de la publicació ha viscut a Vilafranca, a les dependències d’un centre de dia habilitat per l’Ajuntament, donaven per a molt. Fins i tot per a alimentar la sorpresa i el descobriment en algú que ha viatjat i ha corregut tant com Tortosa. “Hi ha gent que hem recorregut aquest país i que coneguem aquest país. La sorpresa que et causa un treball així és que ni vivint tres vides te l’acabaries. Havia estat moltes vegades a Vilafranca, però ara he descobert racons inimaginables, coses que al poble saben que estan, però no se’ls acudeix posar en un fullet turístic. Aquesta ha estat la part més emotiva”.

Una emoció que es reprodueix quan Paco Tortosa parla dels masovers i el seu duríssim estil de vida, que ja havia estat descrit, entre altres, per Agustí Hernàndez i José Manuel Almerich en Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit (Consell Valencià de Cultura, 2006). Tortosa coincideix amb aquests autors pel que fa a les inhòspites condicions en què aquesta gent viu i treballa. I conta l’anècdota d’un masover de seixanta anys que no havia eixit mai del terme municipal de Vilafranca: “El vaig felicitar i li vaig donar les gràcies per mantenir els masos i tot el que això comporta. Em va dir que mai no li havien dit això. I li van caure les llàgrimes de l’emoció”, relata. “El vaig felicitar perquè el que fan, exercint de guàrdies forestals, de jardiners rurals, cuidant l’entorn i evitant problemes d’erosió, és impagable. No hi ha res més que coses que agrair-los, l’obra està plantejada com una gran reflexió en aqueix sentit”, afig. I llança una proposta per a un hipotètic futur govern progressista a la Generalitat: “A aquesta gent se’ls hauria de proveir d’una renda anual a fons perdut”.

El llibre, ja ho hem dit, no ha passat precisament desapercebut entre els veïns, als quals l’alcalde havia demanat per carta que col·laboraren i s’implicaren en el projecte, petició que es va complir. Però l’abast de la proposta és més ampli: a pocs quilòmetres de Vilafranca, algú va prendre nota. “Morella ja s’ha interessat en el projecte”, deixa caure Tortosa amb una barreja de prudència i il·lusió.