Manga, la passió pel Japó del XXI

La paraula japonisme, com s’ha pogut comprovar recentment amb l’exposició que CosmoCaixa va dedicar a Barcelona a aquest tema, designa la influència que l’art japonès del segle XIX, sobretot els famosos gravats “del món flotant” ukiyo-e, va exercir sobre una generació d’artistes europeus, sobretot francesos, impressionistes i modernistes. Manet, Toulouse-Lautrec, Degas, Renoir, Monet, Van Gogh o Gauguin es van sentir fascinats per les formes i composicions japoneses d’Utamaro, Hokusai o Hiroshige, i una nova moda artística inspirada en els temes nipons va envair Europa.

Gairebé un segle i mig després, rebem una nova onada de japonisme. Tot i que en un grau una mica menor i un pèl més tard que els francesos, a Catalunya i Espanya la influència nipona és cada cop més forta. La cuina japonesa, per exemple, triomfa i s’estén, comencen a sorgir fusions, i tècniques seves s’adopten a l’alta cuina.

L’intercanvi cultural creix, cada cop més novel·listes japonesos publiquen aquí, encapçalats per l’inevitable Haruki Murakami, referent de la literatura moderna de nivell mundial, i seguits per altres escriptors contemporanis com Keigo Higashino o Ryu Murakami. El ventall va de consagrats com Shusaku Endo a acabats d’arribar al món de les lletres, com Yu Nagashima. L’atenció és tal que, fins i tot, s’ha creat una editoral que, majoritàriament, només edita autors japonesos (Quaterni).

Representacions de teatre japonès, clàssic i modern, bunraku i noh, ja arriben amb una certa regularitat. Als cinemes, directors com Takeshi Kitano (L’estiu de Kikujiro), Takashi Miike (Trucada perduda) i Hirokazu Kore-eda (Ningú sap) fascinen tant els crítics com un reducte d’aficionats cada cop més gran, que ha convertit el Festival de Cinema de Sitges en un focus inexcusable del cinema oriental i en un eix vertebrador dels aficionats al tema. 

El nombre d’estudiants de japonès i les escoles i acadèmies on es pot estudiar aquest idioma no paren de créixer: des de poc més de 1.500 estudiants el 1998 a més de 4.000 el 2009 (últim any de què es tenen dades oficials). Són xifres dels 43 centres públics i privats en què s’imparteix japonès a Espanya, però el nombre d’estudiants informals de l’idioma, que estudien bé pel seu compte, bé gràcies a classes particulars, és presumiblement molt més elevat, si fem cas de les vendes de la sèrie de llibres didàctics Japonès en vinyetes (Norma Editorial), amb uns 50.000 exemplars venuts.

Inicis: anys setanta i sèries. Quin és l’origen d’aquest nou japonisme? No es pot simplificar esmentant un sol factor, però tot indica que el gran detonant ha estat la indústria del manga, l’anime i el videojoc. Ja als anys setanta van començar a arribar a la televisió estatal les primeres sèries d’animació de factura japonesa, como Meteoro, Mazinger Z o Comando G, seguides poc després per les recordadíssimes Heidi, Marco o Candy Candy... Fins a arribar a la gran explosió dels noranta, quan, coincidint amb l’inici de les televisions privades, va arribar el gran desembarcament amb títols com Campeones (Oliver y Benji), Caballeros del Zodíaco (Saint Seiya), Ranma ½, Johnny y sus amigos (Kimagure Orange Road) i molts altres que han marcat tota una generació. I això a nivell estatal, perquè a Catalunya TV-3 va apostar fortament, en la mateixa època, per l’animació japonesa, tot contribuint a fer coneguts els personatges de sèries com Dr. Slump, Musculman, El gran Suixi (sic) o, és clar, el gran referent i gran impulsor: Bola de drac.

Bola de drac, per la via audiovisual, va arribar a TV-3 el febrer de 1990 i Planeta deAgostini n’inicià la publicació el 1992. Ell tot sol va provocar que, de sobte, un bon nombre de membres d’aquella generació d’entre 6 i 16 anys, que ara en tenen entre 25 i 35, se sentís atreta d’alguna manera pel Japó. Alguns, és clar, es van oblidar d’aquesta fascinació tan bon punt es van començar a preocupar pels exàmens de la universitat; d’altres han optat per cultivar-la i dedicar-s’hi professionalment, estudiant l’idioma, la cultura o bé aspectes tecnològics del Japó. I finalment, molts han mantingut sempre latent un interès pel Japó i per Orient, discret però evident.

Generació Bola de drac. L’èxit de Bola de drac, unit a d’altres fenòmens posteriors, com Pokémon, Shin Chan o Doraemon, va contribuir a potenciar la indústria de l’entreteniment japonès arreu del món, i productes relacionats amb aquelles sèries de televisió que tant d’èxit tenien van començar a aparèixer al mercat per respondre a la demanda d’aquesta generació Bola de Drac, els primers representants dels japonistes del segle XXI.

Un dels productes més evidents és el manga, és a dir, el còmic japonès, ja que la gran majoria de sèries d’animació tenen el seu origen precisament en còmics. És lògic, doncs, que les editorials espanyoles de còmics s’interessessin per editar aquells mangues, dels quals havien sorgit les sèries que tenien tant d’èxit.

Malgrat no ser el primer, el manga de Bola de drac va representar el veritable tret de sortida de l’edició de manga a Espanya, fins al punt que avui un de cada tres còmics editats en aquest mercat és d’origen japonès.

Expansió: Videojocs, rock... Un altre fenomen que ha contribuït fortament a l’extensió d’aquest nou japonisme és la indústria del videojoc, dominada en els orígens per les marques japoneses Nintendo i Sega i, més actualment, per la mateixa Nintendo, Sony (també japonesa) i la nord-americana Xbox. El Japó ha sigut sempre un gran país productor no només de consoles i altre hardware, sinó també de software, faceta que també ha contribuït a generar noves onades de japonistes moderns gràcies a obres creades a l’origen per al mercat japonès, com Space Invaders, Pacman, Mario Bros., Sonic, Zelda, Street Fighter, Final Fantasy, Dragon Quest o, recentment, les aventures de la sèrie Tales of..., amb estètica totalment manga i que tanca el cercle de la relació tan estreta entre manga, anime i videojoc.

I no cal oblidar altres manifestacions com la musical, amb nombrosos fans del riquíssim pop i rock japonès, ni tampoc del camp de la moda, que cada vegada es fixa més en les tendències que neixen i es desenvolupen al barri de Harajuku de Tòquio, i que s’estenen primer per l’arxipèlag japonès i després arreu del món.

Consolidació: cuina i gothic lolita. Les conseqüències de tot això, avui a la nostra societat, es poden resumir en un sol espai global: el Saló del Manga de Barcelona, gran mostrari de la cultura popular japonesa i del japonisme actual, una tendència que no para de créixer al nostre país i a tot Occident.

En el còmic, la situació és ben clara: si bé els orígens del manga se situen en el còmic occidental, concretament a les vinyetes satíriques dels diaris anglesos i francesos del XIX i a les tires humorístiques dels anys deu i vint d’aquests mateixos diaris, al Japó el còmic va evolucionar entre els anys quaranta i noranta de forma totalment autònoma, amb escassíssimes influències externes.

En aquest procés, va esdevenir un gènere de còmic totalment diferenciat, tant en la forma (sèries de cadència setmanal, molt llargues, recopilades en diversos volums d’unes 200 pàgines cadascun...) com en l’estil (en blanc i negre, línies cinètiques abundants, ulls generalment grossos...), del còmic que es feia a Occident. La irrupció del manga a Occident els últims 20 anys ha contribuït precisament a un intercanvi i una fusió d’estils: el còmic occidental s’ha vist fortament influït pel manga, fins al punt que moltes tècniques i estils que abans només es veien al manga formen part actualment del còmic d’aquí, i que hi ha autors que creen els seus còmics amb un estil totalment manga.

En l’àmbit de la cuina, els grans pioners del descobriment i utilització de la rica gastronomia japonesa, Ferran Adrià i Carme Ruscalleda, han donat pas també a cuiners com Albert Raurich —del Dos Palillos de Barcelona— o Ricardo Sanz —del Kabuki de Madrid— com a grans exponents de la fusió de la cuina tradicional catalana i espanyola amb la japonesa, i sens dubte s’està gestant en aquests moments una versió catalanoespanyola de la famosa cuina de fusió llatinoamericana nikkei.

En música, aquest fenomen de fusió no és tan evident, pel fet que molts músics japonesos de pop i rock tenen tanta influència de la música occidental que, tret de l’idioma en què canten, no es distingirien de la música pop i rock creada a Occident. Tot i això, conjunts com Pizzicato Five als anys noranta, X Japan, L’Arc en Ciel o Luna Sea als 2000, i fenòmens actuals com AKB 48, Kyary Pamyu Pamyu o la cantant virtual Hatsune Miku han creat una legió de fans. Alguns d’ells, com el grup català Mizu o l’idol espanyola Ruki-chan, s’aventuren a crear i interpretar música segons els cànons japonesos, tant musicals com estètics.

Un tema, l’estètic, que és tot un món a part, ja que les trencadores tendències dels barris més fashion de Tòquio, com Harajuku, Shibuya o Daikanyama, generen molta atenció a Occident, com ara la moda, curiosament ja gairebé extingida al Japó, de les gothic lolita, que consisteix a vestir-se, les noies, com si fossin pràcticament nines de porcellana de l’època victoriana.

Resultat: fusió cultural? Cada persona té la seva resposta del perquè ha esclatat aquesta ebullició per tot allò japonès; caldria buscar les principals raons àmbit per àmbit. En el cas del manga, clarament la diversitat de temàtiques i estils (no tot són superpoders, grans lluites i ulls grossos), per a tots els públics, des de l’infantil fins al sexagenari, des del femení fins a l’oficinista, i la possibilitat de desenvolupar històries durant milers de pàgines, entre molts altres factors, contribueix a captar l’interès de molta gent a qui no necessàriament agrada l’humor del còmic espanyol de l’Escola Bruguera, o les històries dels superherois americans. Sense anar més lluny, el manga ha contribuït a recuperar per al còmic el públic femení, que fa uns 20 anys havia deixat de llegir-ne i ara, gràcies a l’anomenat shôjo manga (manga per a noies), suposa un percentatge molt elevat dels lectors globals de còmic.

En el cas de la gastronomia, és evident que la diversitat de sabors i textures, així com la delicadesa de les presentacions, l’estricta selecció de la matèria primera i una merescuda fama de cuina “saludable” han contribuït al seu èxit.

Som al davant, per tant, d’un fenomen incipient de fusió cultural producte de la globalització i que té el seu origen, sí, en la generació Bola de Drac, la primera que va obrir els ulls a una forma diferent de veure el món i a una cultura tan llunyana i fascinant com la japonesa.

Marc Barnabé és traductor del japonès i comissari de l’exposició Manga en joc.