Llegendes del gólem

El mite de Gólem, o del gólem —perquè el nom és d’ordre col·lectiu—, remunta als primers segles de l’era nova. Segons una llegenda talmúdica, el gólem és una criatura —“creatura”, diu l’editor del llibre que ressenyem avui— fabricada per l’ésser humà (un rabí, habitualment) sense que se sàpiga exactament per a quina finalitat. En llengua hebrea, tal com apareix al llibre bíblic dels Salms, golem vol dir una cosa semblant al que en llatí s’anomenava chaos (per exemple a Ovidi, Metamorfosis), és a dir, una matèria informe i imperfecta, i, en el cas de la tradició llegendària, un ésser antropomòrfic creat de la matèria informe del fang (com Adam, com Prometeu va forjar els homes), gràcies adés a la recitació d’una combinació de les lletres que conformen el nom de Déu o els seus eufemismes, adés inserint el nom de Déu en la boca de la criatura, adés escrivint aquest nom, o l’eufemisme emet, “veritat”, al front de la criatura. Sol ser una persona ximple, però robusta i amb poders quasi sobrenaturals; i, com sabem per moltes versions modernes i contemporànies del mite, és criatura que comença com a bon minyó i servidor del seu propietari, però acaba revoltant-s’hi, o intentant-ho. Com hem vist a més d’una pel·lícula (gran Wegener!), ja al segle XX, la manera d’alliberar-se dels poders malèfics del gólem consisteix a esborrar del seu front la “e” de la paraula emet, “veritat”, per convertir-la en la paraula met, que vol dir “mort”.

Manuel Forcano, hebraista de qualitat i poeta notabilíssim, s’ha encarregat d’oferir-nos en català la traducció d’un dels llibres en hebreu més interessants del segle XX —deixem a banda el famós de Gustav Meyrink— sobre aquest mite: Yudl Rosenberg, El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (Martorell, Adesiara, 2013), títol en què ressona el gran prestigi praguès del mite, encara que sigui, genèticament, un mite talmúdic i després cabalístic, val a dir antic o medieval. En una introducció magnífica, l’editor repassa exhaustivament el mite del gólem passant, naturalment, per la versió del gran rabí Judà Leow ben Betsalel, de Praga (del XVI), que és la versió més divulgada de la llegenda que ens ocupa.

“Vet aquí una nova versió, benèfica, de la llegenda del gólem”

Allò interessant, però, d’aquest llibre és que el mite hi apareix d’una manera quasi inversa a la que sol presentar-lo la literatura tradicional: aquí el gólem ja no és una criatura que arriba a tornar-se malvada contravenint la disposició del seu creador (i si es convertia en malvat era pel sol fet que el seu creador havia burlat la llei judaica que atorga solament a Jahvè el poder de crear criatures, començant per Adam), sinó una criatura amatent i esforçada que no fa sinó neutralitzar, en favor dels jueus, la mala brama que corre damunt seu. Això s’explica pel fet que, als anys de composició del llibre (és de 1909), Centreeuropa, i el regne de Bohèmia i Rússia, corrien plens de la llegenda que els jueus assassinaven una criatura al temps pasqual per aprofitar-ne la sang en l’elaboració del matsot, el pa ritual de la Pasqua. Per posar solament un exemple vinculat a un gran autor jueu, Kafka, recordarem que al tombant del XIX i XX van produir-se casos emblemàtics d’aquesta superstició, dos d’ells molt especialment, que van ocupar la legislatura de Bohèmia durant decennis i tenen ressò en l’obra narrativa d’aquest escriptor: el cas de la nena Inés Hruza, que va ser trobada morta el 1899 al bosc de Brezina, als confins de Bohèmia i Moràvia —mort que va ser atribuïda sense cap fonament a Leopold Hilsner, pobre noi, jueu, de la regió—- i el cas de Mendl Biejlis, acusat també sense fonament de la mort d’un jove, Juscinski, “el millor i el més guapo dels joves que mai van viure a Rússia”, segons textos de l’època.

L’autor d’avui, doncs, no hauria fet sinó imaginar un gólem de bona condició per neutralitzar aquestes campanyes difamatòries contra els jueus, efecte de la interminable tradició antisemita del nostre continent (encara dura, o sembla que torna). Diguem-ho de manera més enrevessada: si les versions tradicionals del gólem, fins al de Meyrink, el feien un ésser al capdavall malvat, aquesta versió de la llegenda el converteix en una mena de redemptor: vegem-hi, aquí, un altre dels senyals de l’assimilació dels jueus europeus a les comunitats cristianes en què van viure.