El cantautor salvatge

El 27 d’octubre passat va morir a Long Island un dels artistes més grans que ha donat el curiós món del rock, Lou Reed. Com és lògic, els mitjans han omplit pàgines de glosses, algunes molt exhaustives i intel·ligents, sobre la seua figura, i un servidor no pot ni pretén afegir res d’original a aquesta muntanya de paper, més enllà de donar un últim testimoni de gratitud per la seua música i també de dolor perquè ja no sentirem més, viva, la seua veu mormoladora, aspra, entotsolada i tràgica, veu de fregall de plata, que podia mussitar com si res coses demolidores.

D’original, ja ho era ell prou per tots nosaltres. Aquell xicot jueu, a qui el pare va sotmetre –cal suposar que afectuosament- de jovenet a una teràpia d’electroxocs a fi de curar-li les seues tendències bisexuals, i que en la nit novaiorquesa i en el frenesí brillant i descordat de la factoria Warhol va trobar un refugi i una plataforma per a desplegar la seua arrapadissa concepció de la lírica. El món de les cançons de Reed serà per sempre urbà, nocturn, desolat i inquietant, però també amerat d’una estranya tendresa de fons, o millor dit, és un món on la tendresa i el perill s’agermanen, com la sordidesa i l’esplendor de les matinades fredes en la intempèrie urbana. S’ha dit, i és veritat, que les cançons que Reed va compondre per a Velvet Underground, o un disc sencer com Transformer, van canviar la història de la música pop d’una manera quasi tan decisiva com ho va fer la irrupció de The Beatles uns anys abans, i en una direcció molt més adulta, agra i, fet i fet, veraç. Perquè la veracitat era la qualitat essencial d’aquest supervivent de la vorera salvatge de la vida.

En efecte, van ser els movedissos territoris de la música pop els que la revulsiva originalitat de Lou Reed va revolucionar, però només cal escoltar amb atenció obres mestres tan agosarades i coherents com Berlin o New York per a comprendre que aquesta etiqueta es queda curta. Lou Reed era un gran músic i també, per cert, un poeta més que considerable, ric d’una imatgeria solapada, reticent, convulsa i commovedora. Tenia coses a dir –perquè el seu era un món viu, ni que fóra in extremis- i sabia dir-les. Per això, la majoria de les vegades, més que cantar recita els seus versos, com un joglar cansat, de tornada de tot, però encara dempeus.

Entre les coses que s’han dit sobre Lou Reed, hi ha algunes que no deixen de sobtar. Una crítica musical espanyola recordava que, als anys 70, els rockers de la pell de brau el van convertir en una bandera per a la seua croada contra els cantautors. Per descomptat, a Espanya pot passar qualsevol cosa, però aquesta és una transformació paradoxal, perquè precisament Lou Reed és un dels grans cantautors del segle XX, es definesca com es vulga aquest curiós terme. La música i la lletra de les cançons que cantava eren ben seues, i amb elles va explorar zones molt fosques, però molt reals de l’univers humà dels anys que li va tocar viure. Conformen un retrat moral i estètic (i polític, ja posats) tan vívid i tan lúcid com el de les cançons de Brassens o de Pi de la Serra. Respecte a això, les seues lletres s’han comparat sovint amb les de l’altre gran poeta de la música pop, Bob Dylan. Com a cantautor, crec que té més concomitàncies amb Leonard Cohen. És cert que les diferències són òbvies. L’un més àcid i punxegós, i molt capaç també del crit i de la xuleria esporàdica; més ecumènicament depressiu l’altre, amb la seua lírica immersa en la vasta ressaca plomissa de la vida. Però els punts en comú també hi són, potser perquè exploren territoris veïns –Nova York, sens dubte, és una ciutat freda-. Fins i tot diria que en els seus últims discos s’intueix que s’havien influït mútuament. La hipòtesi no té res d’improbable. Al capdavall, tots dos eren bons amics de Patti Smith, una altra audaç exploradora de les obscuritats del nostre temps.

Més que cantar recita els seus versos, com un joglar cansat, de tornada de tot, però dempeus

En la premsa local també s’ha recordat que l’any 2007 Lou Reed va fer un recital de poesia catalana a Nova York amb Patti Smith i Laurie Anderson. És cert que Reed admirava la nostra millor poesia i que va disfrutar llegint-la en públic. En les necrològiques apressades d’aquests dies, es ressalta que allà es van llegir versos de Josep Carner, Carles Riba i Joan Salvat-Papasseit. M’estime molt aquests poetes, però, com és fàcil d’imaginar, no eren els que Lou Reed preferia. Durant molts mesos, el que es podia sentir en el contestador automàtic del cantautor americà eren uns versos del mallorquí Blai Bonet, i els que assistiren a aquell esdeveniment recordaran que el silenci més profund de la nit, el moment més estremidor, es va produir quan recitava “Les nits que van fer la nit” de Vicent Andrés Estellés. “Now I’d like to write a nice poem/ and talk about certain things you still can find that are nice/ in my opinion”, així, amb ecos esmunyedissos de Neruda i tot, i amb la resta, el café tancat, les avingudes desertes i les dones que esperen en la fosca –“I’m tired, I’m not in the mood/ to do anything”. Tot això és pur Lou Reed, ni fet exprés. Perquè el món és com és, a València i a Long Island, i dóna moltes voltes. I potser hi ha una secreta justícia poètica –exasperada i soterrània, com ho era el món dels dos- en el fet que Estellés trobara qui havia de dir i fer entendre els seus versos millor que ningú tan lluny de casa, en la veu del gran cantautor salvatge que acaba de morir.