“Fer festa ens ha obert moltes portes i ens ha ajudat a continuar”

Els assidus al circuit de concerts i festivals en català, sobretot a les comarques frontereres valencianes i catalanes, coneixen Pepet i Marieta pels seus festius i consistents directes, per una trajectòria discogràfica ja important i, també, per un tret diferencial respecte de la resta de grups, el fet de tindre una formació amb músics a les dues bandes del riu de la Sénia. Darrerament, a més, tal volta la base de seguidors s’ha ampliat gràcies al seu darrer disc, Lo món d’un mos (Mésdemil, 2013), un àlbum esplèndid construït sobre l’habitual assimilació de tot tipus d’estils (de la cúmbia al reggae, passant per l’ska a la jota autòctona, la rumba o el pop) i, sobretot, sobre un grapat de bones cançons com ara La mani, Somnis d’un Che, A viure la vida, Tornar o Bon vent, que musicalment es projecten més enllà del modest lema del grup, “Festa, missatge i humor”.

Amb tot, i parlant precisament de missatge i del vessant més combatiu d’aquesta agrupació musical, el fet que els ha propulsat més enllà d’escenes musicals ha estat posar banda sonora a les aspiracions independentistes amb el tema La Via, una versió enèrgica de La mani que il·lustra un vídeo amb les imatges de la cadena humana en favor de la independència desplegada el darrer Onze de Setembre. El vídeo, en què col·laboren artistes valencians com ara Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gironés o Miquel Gil, tenia 198.941 reproduccions a l’hora d’escriure aquestes ratlles. I continuava pujant.

De tot això parlem amb Josep Bordes, ànima, cantant i compositor del grup, començant pel recorregut que ha tingut La mani, una inspirada cançó que sorgeix de les grans mobilitzacions sobiranistes, però que evita l’expressió malhumorada i pamfletària de certa música reivindicativa en català en favor d’un missatge optimista i d’una melodia pop senzilla amb una tornada manllevada d’una cançó infantil (“Qui vulgui jugar / que s’agafe de la mà”). “La cançó és una casualitat, que és com sorgeixen les coses bones de la vida. La vaig escriure com una crònica de l’alegria que es va viure aquells dies, de la il·lusió i la unitat al marge d’estatus econòmics, de classes socials i d’ideologies. Uns mesos després, una periodista em va dir que la cançó tenia números per a convertir-se en una mena de banda sonora de La Via per la independència”, relata Bordes. Engrescats, Pepet i Marieta envien el tema als organitzadors, que li veuen possibilitats però troben la cançó “mancada de força”, per la qual cosa la banda hi introdueix uns arranjaments “més enèrgics”. Havia nascut La Via, la germana menuda i gran alhora de La mani.

Defense la independència, però la veig com un primer pas cap a un altre projecte d’alliberament dels Països Catalans”, diu el cantant

A ningú, altrament, se li escapa que la iniciativa haja partit d’un grup amb músics valencians i catalans (quatre membres són de Benicarló i tres d’Ulldecona, incloent-hi el mateix Bordes), veïns d’uns territoris on es fa difícil parlar de fronteres i línies de separació. “Sempre hem fet bandera d’això. Defense la independència, però la veig com un primer pas cap a un altre projecte d’alliberament dels Països Catalans”, diu el cantant de Pepet i Marieta sense circumloquis. Això sí: “Estic fart que la gent em pregunte a Barcelona si sóc de València. Em sent senienc, en primer lloc, de les terres de la Sénia. I després, ebrenc i català”.

“Som gent que fa festa amb missatge. I és evident que la gent ens contracta per fer festa. Ara, al mateix temps, sóc un escriptor frustrat, sempre he intentat fer lletres que tingueren un interés. De vegades s’oblida que el text forma part de la cançó”, apunta Bordes tornant al contingut de les cançons. “Però no m’agrada ser pamfletari ni dir a la gent el que ha de fer. Ens agrada ser positius. És una cosa de les terres de l’Ebre, que ens cantem les quaranta, però amb gràcia”. De fet, Bordes considera l’humor “una bona vaselina perquè entren els missatges reivindicatius, que no siga d’una manera tan seca ni radical”.

Tota entrevista és una mena de psicoanàlisi per a l’entrevistat: qui sóc jo, d’on vinc, on vaig. Però no podem estar-nos-en de preguntar per una altra obvietat, l’enorme i variada paleta estilística del grup, que no defuig gèneres bandejats per moltes bandes de mestissatge, com ara el pop. “Estava fart de tocar en grups monoestilístics o de dos o tres estils. Volia fer des d’un tango fins a un bolero, d’una cúmbia a un ska o un reggae. Una altra pretensió és posar la música al servei de la lletra. Per a cantar a l’alegria de viure va molt bé una cúmbia, però per a una cançó més directa, més punyent, la jota s’hi adiu molt bé”, raona.

No m’agrada ser pamfletari ni dir a la gent el que ha de fer. Ens agrada ser positius

Finalment, hi ha els seus festius directes, que tal volta emmascaren l’altura musical del repertori. Pepet i Marieta, amb tot, no reneguen del seu tarannà fester. “Fer festa en els concerts ens ha obert portes i ens ha ajudat a continuar”, al·lega Bordes, que recorda que el final de les seues actuacions sol ser La manta al coll, un tema que és “un himne festiu al País Valencià, però també a les terres de l’Ebre”. Per alguna raó la conversa connecta això amb el sentiment de pertinença al territori banyat per aquell riu. “El projecte de transvasament de l’Ebre va ser el responsable del ressorgiment del sentiment ebrenc, que no existia des de temps immemorials”, recorda Bordes. No hi ha molt bona cobertura. I hem d’anar acabant. Li preguntem, a Bordes, si vol que afegim alguna cosa, per concloure. “Podries posar en algun lloc la nostra pàgina web”. Que tot siga això: pepetimarieta.com.