Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La revolució dels saltataulells

Una exposició recupera el CADCI, una de les ‘fàbriques’ del catalanisme esborrades el 1939

Carnets de quatre afiliats al CADCI. Ampliar foto
Carnets de quatre afiliats al CADCI.

La feinada fa por. El DERD (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos) és una piconadora: del 28 de gener al 3 d’abril de 1939, 1.690 escorcolls. Uns 25 al dia. Barcelona de cap per avall: Generalitat, Ajuntament, partits, diaris, domicilis... S’ho enduen tot. És el botí de guerra, però sobretot és informació: noms, adreces, carnets, papers... 160 tones de documentació. Qualsevol cosa pot servir per perseguir, reprimir i eliminar tota persona i entitat considerada enemiga del règim. Atenció: a la rambla de Santa Mònica, número 25 (avui 10), no donen l’abast. Necessiten set dies de febrer: 169 sacs. Apareixen papers de tots els colors. Socis d’esquerres, de dretes, catòlics, laics.... Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, Eugeni d’Ors, Francesc Cambó, Francesc Macià, Josep Puig i Cadafalch, Frederic Rahola, Josep Maria Folch i Torres, Josep Tarradellas, Manuel Carrasco i Formiguera, Manuel Serra i Moret, Pompeu Fabra... I així fins a 20.000 més. 74 anys més tard emergeix el saqueig del CADCI, el més gran (després del de la Generalitat) fet per la dictadura.

Per primer cop es podrà veure part d’aquest fons restituït —era a Salamanca— a l’exposició Els papers del CADCI. Memòria recuperada, que s’inaugura dimarts vinent al Castell de Montjuïc (organitzada per l’Ajuntament de Barcelona i fruit de les investigacions de Neus Moran). Són els papers humans del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Gràcies als treballs de Moran, que hi està fent la tesi doctoral, apareix una entitat encara esborrada, de la qual fins ara hi havia només pinzellades o retrats parcials: Los obreros del comercio (Dykinson), de diversos autors, i Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923, de Manuel Lladonosa (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Ara ja hi són tots els papers de la revolució dels saltataulells.

Fàbrica d’emprenedors. Xist, xist... “Vós, jove dependent...”. I l’aprenent, el dependent, el saltataulells, es gira i escolta: “El jove meritori que entra avui a l’escriptori o al magatzem pot haver esdevingut demà el cap de la casa comercial. Sabeu, amic, quines són les condicions essencials d’una brillant carrera per a un jove negociant? Són tres: Treball, Honradesa, Estudi”. I on es fa això? Al CADCI, és clar. El 15 de març de 1903, al voltant d’una taula d’Els Quatre Gats, 14 dependents de comerç funden l’entitat. Volen “agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d’acord amb els principis autonomistes i d’una sana i convivent catalanitat”. El CADCI és un nou producte, és una fàbrica d’emprenedors. Una indústria humana de la formació i la cultura. Un laboratori de professionals de l’empresa.

Centenars de joves dependents fan cua per veure el producte. Hi ha cinc línies de fabricació: Organització i Treball, Educació i Instrucció, Socors Mutus, Esports i Excursions, i Propaganda. Convenç, convenç. Els aprenents ja entren el 1904 a les Escoles Mercantils. Aquí es donen classes de comptabilitat, comerç, taquigrafia... Fins a 40 matèries! Idiomes (anglès, alemany, francès, italià, esperanto, àrab). Èxit. Més de 2.000 inscrits. Amb preus a l’altura de la butxaca i amb la riquesa del demà com a somni: universitat de l’ascensor social del taulell al despatx.

Reobertura, el febrer de 1936, de la Seu del CADCI, tancada dels dels Fets del 6 d'octubre de 1934. ampliar foto
Reobertura, el febrer de 1936, de la Seu del CADCI, tancada dels dels Fets del 6 d'octubre de 1934.

Al CADCI aprenen de tot. És l’MBA de la reivindicació professional: campanyes per demanar el tancament de les botigues a les vuit del vespre i evitar les jornades de més de 12 hores; millora de sous, jubilació, vacances... Estudien el màster del primer networking català: l’entitat té delegacions als cinc continents (Manila, Hamburg, Buenos Aires, Ginebra, Zuric, Colònia, el Paraguai, Lima, Alger, Rio de Janeiro... i una comissió per fomentar el comerç amb Àsia i Àfrica). A més, es llicencien en salut i serveis jurídics: assistència per socórrer els associats —i la seva família— en casos de malaltia, atur, invalidesa i mort. I es titulen en esports: Joan Gamper hi fa esgrima, però també hi ha excursionisme, esquí, futbol, vela, boxa, rem, esgrima, patinatge, rugbi, tenis, beisbol, gimnàstica...

El CADCI és també una universitat a distància amb una xarxa per tot Catalunya: Sabadell, Badalona, Lleida, Tarragona, Girona, Manlleu, Manresa, Terrassa, Vic, Valls, Igualada, Esparreguera... Provat el producte, l’èxit és desbordant. S’ha d’ampliar la fàbrica. El 1914 el CADCI es trasllada al 25 de la rambla de Santa Mònica. Un edifici comprat ni més ni menys que al Círculo Ecuestre. Seran 320.000 pessetes pagades per tots els socis. El CADCI ja és la central nuclear de la meritocràcia.

Fàbrica de catalanistes. Surt la bandera del forn. L’11 de setembre de 1914 el CADCI recupera la commemoració de la Diada. El catalanisme és un producte molt marca de la casa, però amb disseny original. Ho afirma el soci Antoni Rovira i Virgili: “Aquest Centre és una fàbrica de patriotes, i la nostra sort més gran, la sort més gran per a Catalunya, fóra que cada estament social tingués una fàbrica com aquesta”. El CADCI col·loca el seu producte a tots els mercats. Té socis de tots els partits: la Lliga, la Unió Catalanista, Estat Català, Unió, ERC, PSUC... És la fàbrica gran del catalanisme. Si s’obre la porta es pot veure Francesc Cambó donant classes de màrqueting (el primer cop que s’ensenya aquesta matèria!) i quan acaba la seva sessió hi entra el dirigent comunista Andreu Nin per impartir comerç. El muntacàrregues del catalanisme funciona des de baix de tot...

Postal amb el pati de la primera seu del CADCI, al carrer Comtal 35, on els socis jugaven a pilota i a bitlles. ampliar foto
Postal amb el pati de la primera seu del CADCI, al carrer Comtal 35, on els socis jugaven a pilota i a bitlles.

El CADCI és la primera entitat que integra els vinguts de fora oferint classes de català. A partir d’aquí, molts nous catalans passaran als partits polítics. Però el muntacàrregues també sap anar de dalt cap a baix: gràcies al mecenatge de socis que són grans empresaris —com els magatzems Jorba—, fins i tot es paguen fiances als detinguts per activitats catalanistes i per les vagues pels horaris del comerç, així com una línia de microcrèdits perquè els aprenents puguin enlairar-se.

El catalanisme que fabrica el CADCI ofereix productes per a la Catalunya endins: instaura la Diada de la Llengua Catalana i en demana l’oficialitat. I també produeix per a la Catalunya enfora: durant la Primera Guerra Mundial crea el Comitè d’Ajuda als Voluntaris Catalans. Molts socis lluiten enquadrats a l’exèrcit francès sota les ordres del general Joffre. Acabat el conflicte, un grup de socis impulsen el Comitè Pro Catalunya per difondre l’esforç dels Voluntaris Catalans i demanar a la Societat de Nacions que donin suport a l’autodeterminació de Catalunya. En aquest comitè el soci Vicenç Albert Ballester crea la bandera estelada.

El CADCI produeix al detall i a l’engròs: entre 1918 i 1919 l’entitat promou una campanya per l’autonomia; el 1922 veu néixer a la seva seu l’Estat Català de Francesc Macià; el 1923, la signatura del pacte GALEUSCA... I el 1923, la Dictadura de Primo de Rivera tanca la fàbrica: n’empresona la direcció, persegueix els socis i hi posa una nova junta de sicaris del Sindicato Libre.

Proclamació de la República el 1931. ampliar foto
Proclamació de la República el 1931.

Amb l’arribada de la República, el CADCI torna a pujar la persiana i a produir ideologia. El 24 d’abril de 1932 convoca la manifestació a favor de l’Estatut: aplega 200.000 persones. I també continua fabricant la seva línia de productes socials: la vaga dels treballadors dependents i mercantils del novembre de 1933 torna a fer tancar el CADCI per ordre del governador civil. Però el lock out més sorollós és el 1934. Els Fets d’Octubre. Com assenyala Moran, “són moments en què es radicalitzen l’obrerisme i el catalanisme, i el discurs del CADCI també s’accentua ajuntant tots dos aspectes; i el centre és el punt de trobada —Estat Català, Partit Català Proletari, Bandera Negra, Nosaltres Sols, Palestra— dels defensors de la proclamació de l’Estat Català”. Els canons apunten l’objectiu. Des de les Drassanes, l’exèrcit bombardeja l’edifici: moren els socis Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina. El centre es clausura i se n’empresona la direcció i alguns socis. El CADCI passa de 20.000 afiliats a 2.000. Trontolla la producció de la fàbrica “garant del catalanisme”, segons Moran.

Fàbrica de guerra. El sol democràtic de les eleccions de febrer de 1936 torna a obrir el CADCI. La indústria és a ple rendiment en totes les línies de producció. I se n’hi afegeixen de noves: organització de l’Olimpíada Popular del juliol.... I la Guerra Civil. Res no s’atura: es multiplica. Entre 1936 i 1939 es fan més de 60.000 carnets de l’entitat. A més de la seva producció habitual, la seu del CADCI és una fàbrica de la rereguarda i d’ajuda al front: s’hi estableix l’Oficina de Socors Roig Internacional; es crea un punt d’allistament de voluntaris i es forma el Regiment Pirinenc. Però el CADCI juga un paper essencial en la col·lectivització d’empreses. Després del desgavell, el 1937, la Generalitat promou el decret de col·lectivització. El CADCI es fa càrrec de bona part de les empreses pel fet de ser una entitat referent en la gestió empresarial. És la pugna pel poder dels treballadors entre la CNT-FAI i el CADCI. Els enfrontaments són constants, ja des del juliol de 1936, quan treballadors del Barça, que són socis del CADCI, aconsegueixen assumir la direcció del club i paralitzar-ne la requisa per la CNT-FAI. “El CADCI té poder i una visió catalanista que no tenen la resta de sindicats, per això el volen absorbir”, manté Moran.

La restitució pendent

L’octubre de 1991, el jutjat de primera instància número 6 de Barcelona emet una sentència surrealista. Refusa tots els raonaments exposats en la demanda que presenta el CADCI per recuperar la seva seu de la rambla de Santa Mònica. L’argument judicial és que la llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats Públiques, va extingir el CADCI. I ho rebla amb el decret del 31 de gener de 1944 signat per Franco que així ho ratifica. No només s’avala un saqueig, sinó que es dóna validesa a la llei d’una dictadura. Als legítims propietaris, els socis del CADCI, no se’ls reconeixen els seus drets.

Però tot parteix del 1976: un grup de socis del CADCI comencen a reclamar els drets i béns de la institució. A diferència de partits polítics i sindicats, el CADCI no el legalitzen; per tant, és com si no existís i els seus socis no tenen dret a reclamar res. Mentrestant, el 1984 el Ministeri de Treball cedeix, en usdefruit, l’edifici del CADCI al sindicat UGT. I el 1997, gràcies a la mediació de la Generalitat, es deixa al CADCI un despatx diminut del seu edifici original. No és fins al 2007, amb la Llei de Memòria Històrica, que es deixa sense efectes la Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939. Es reconeix finalment el CADCI i el 2009 l’entitat sol·licita de nou els seus béns, que a més de la seu de la rambla de Santa Mònica, sumen 55 edificis a tot Catalunya (i desenes sense localitzar encara) i comptes bancaries, entre d’altres. Tot pendent des de 1939.

El CADCI també fabrica per al front: el 1938 mobilitza 5.000 socis per anar a lluitar amb l’exèrcit popular de Catalunya. No hi ha temps per a res més. El 26 de gener l’exèrcit franquista s’apropia del CADCI. El 17 de febrer desembarca el DERD. I una gran i mortífera goma d’esborrar ho fa desaparèixer tot.

El CADCI continua a l’exili. Però fins el 2012 no es veuen els papers on viu tot. El Govern espanyol i la Generalitat reconeixen la personalitat jurídica del CADCI i s’acorda el retorn de tot l’arxiu confiscat: és el dipòsit més gran recuperat de Salamanca. Tornen 68.527 documents de l’espoli de 1939. El CADCI els cedeix a l’Arxiu Nacional de Catalunya com a patrimoni col·lectiu del país. Encara queden pendents de retorn 35.670 documents conservats en més de 450 caixes. En el seu 110è aniversari, els saltataulells tornen a tenir producte a la fàbrica.