La revolució marginada

La Jamància és un dels episodis més singulars dels ocorreguts mai a la ciutat de Barcelona, una insurrecció popular esclafada per tres mesos de bombardeig efectuat per l’exèrcit encapçalat pel general Joan Prim. Tanmateix, malgrat el dramatisme d’accions com l’assalt a la Ciutadella o la defensa numantina del baluard del Migdia, aquesta revolta encara és ignorada per la gran majoria dels barcelonins. La historiografia catalana ha marginat sovint els jamàncios, tot preferint reflectir les suposades gestes de la burgesia a les acaballes del XIX, mentre obviava els grans canvis socials i polítics que hi va haver durant la primera meitat d’aquell segle. Canvis que van tenir la millor expressió en l’anomenada Dècada Liberal (1833-1843), un període que a la capital catalana es va traduir en un seguit de bullangues (nom de les revoltes a la Catalunya del vuit-cents), de les quals la Jamància va ser la darrera i la més important. Esclats de violència social en què es barrejaven les dures condicions dels treballadors dels vapors (que reivindicaven la jornada de 12 hores!), la manca d’espai en una ciutat encerclada per muralles i casernes militars, i el centralisme asfixiant de l’administració borbònica.

La darrera bullanga. La mort del tirànic Ferran VII, el 1833, va suposar l’inici de la Primera Guerra Carlina, on s’enfrontaven d’una banda els carlins —que veien com l’expansió industrial empobria les poblacions rurals i les obligava a emigrar cap a les grans ciutats— i per l’altra els liberals, partidaris de desenvolupar i modernitzar el país al preu que fos.

Aquests estaven dividits entre el Partit Moderat (centredreta), el Partit Progressista (centreesquerra) i el Partit Republicà. Tots tres van donar suport a la reina Isabel II (llavors una nena de tres anys) i a la seva mare, Maria Cristina, nomenada regent. Però quan es va acabar la guerra el 1840 la situació va fer un tomb: el general Baldomero Espartero —cap dels progressistes— va acceptar la rendició carlina. I en una visita a Barcelona va obligar Maria Cristina a exiliar-se, tot ocupant el seu lloc.

La nova regència aviat es va revelar com una dictadura militar. Només en tres anys, Espartero es va veure obligat a aturar una insurrecció moderada, un aixecament republicà i una revolta a Barcelona que va acabar amb el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc la nit del 3 de desembre de 1842. La ferotge repressió que va seguir a les bombes va provocar que progressistes, moderats i republicans s’unissin per fer-lo fora. L’himne revolucionari de l’època l’havien compost el cap del partit republicà, Abdò Terrades, i un jove Josep Anselm Clavé: “Ja és arribat lo dia, que el poble tant volia! / Fugiu tirans, lo poble vol ser rei! / El garrot, l’escopeta, la fals i la forqueta! / Oh catalans, amb valor empunyem! / Ja la campana sona, lo canó ja retrona! / Anem, republicans! A la victòria arribarem!”.

El cop d’Estat contra Espartero va començar el maig de 1843. A Catalunya es va iniciar a Reus, amb el pronunciament del coronel Prim i del capità Milans del Bosch. El general Serrano va establir el nou govern de la nació a Barcelona i va destituir el regent, que a final de juliol va fugir cap a Anglaterra. El pacte entre moderats i progressistes va significar la fi de les juntes locals antiesparteristes, moltes de les quals es van negar a ser dissoltes. Entre aquestes hi havia la de Barcelona, on obrers i republicans van cridar a files a la Milícia Nacional.

Un estiu difícil. Les bullangues van fixar un estil propi de revolució —amb elements del carnestoltes i de les revetlles populars—, que es poden observar en la insurrecció de les Quintes de 1870, en la Setmana Tràgica de 1909, o en la revolució llibertària de 1936. El catedràtic de la Universitat de Barcelona Xavier Hernández Cardona, autor dels quatre volums de la Història militar de Catalunya, ho té ben clar: “La Jamància és la gran epopeia obrera del segle XIX barceloní. Tot i que en ella encara no hi ha components com l’anarquisme, perquè encara no existia, l’esperit era molt semblant a esclats posteriors, sorgia d’una clara desafecció cap a la classe política del moment. També hi ha una continuïtat evident en el simbolisme. La bandera negra ja era un codi conegut el XVIII i significava que qui la hissava no estava disposat a rendir-se, mentre que la vermella comunicava que no es farien presoners. La combinació del negre i el vermell equivalia a dir que no pensaven claudicar”.

La revolució va començar el diumenge 13 d’agost, quan un grup d’exaltats es va posar a trencar vidres per la Rambla. Un obrer anomenat Gibert el Peixater va pujar el passeig amb una bandera vermella i va ser empresonat, però el poble el va alliberar. L’endemà, l’exèrcit va desarmar una unitat de voluntaris anomenada Batalló de la Brusa, integrada per obrers a l’atur. Novament es van alçar els penons revolucionaris en les manifestacions, que van acabar en grans balls nocturns.

Prim va entrar a la ciutat, però la població el considerava un traïdor i es parlava d’una conspiració per assassinar-lo. En saber-ho va respondre, lacònic: “Si em maten, en vindrà un de pitjor”. Veient que la situació se li escapava de les mans, va ordenar desarmar les milícies. La nit del 2 de setembre, el batalló de milicians del comandant Francesc Riera es va revoltar, va entrar a la ciutat i es va unir al Batalló de la Brusa. Com a resposta, mentre es tancaven les portes de la muralla l’exèrcit va ocupar la Barceloneta, on van començar els primers combats. La junta revolucionària disposava de vuit batallons de línia, en total uns quatre mil homes.

A l’altre costat de les barricades, Prim va optar per encerclar la ciutat en un foc creuat i deixar que els esdeveniments fessin el seu curs. L’exèrcit governamental era unes deu vegades més gran que el revolucionari, i disposava d’un emplaçament privilegiat per bombardejar la capital. Per una banda, comptava amb el castell de Montjuïc, capaç de batre el Raval. A l’altre costat controlava el Fort Pienc, que batia el portal Nou. I la Ciutadella, amb l’artilleria apuntant a la Ribera. També va instal·lar canons a Gràcia i als fortins de la Barceloneta.

Els jamàncios. La professora de la UB Cèlia Romea Castro, autora del llibre Barcelona romàntica i revolucionaria, defensa que la Jamància “forma part del romanticisme català, traït per un oportunista com Aribau, que mai va acabar d’entendre els seus ideals revolucionaris”. Els jamàncios eren aturats que s’havien allistat al Batalló de la Brusa (jamar, en la llengua dels gitanos, vol dir menjar). Ells afirmaven que era perquè, quan els comminaven a rendir-se, sempre contestaven en castellà: “¡Jamás!”.

En realitat, la jamància era com anomenaven el sobresou de cinc rals diaris que percebien aquestes tropes en concepte de manutenció, ja que no tenien dret a ranxo. Se’ls reconeixia fàcilment per la barba a la Lutxana que lluïen tots ells (un gran mostatxo de puntes caigudes i masclet). Vestien espardenyes, pantalons grisos o vermells, bruses d’obrer, mocadors negres i barretines guarnides amb una calavera de llautó. Una mena de sans-culotte a la catalana que es van instal·lar a les esglésies i a les fàbriques d’aquells que fugien de la ciutat. El seu himne de guerra deia: “Minyons, alcem el porró! / Omplim ben bé la panxa! / I digueu, que visca sempre! / La Igualtat i la Jamància!”.

Aviat van començar els bombardejos, i el baluard del Migdia es va convertir en la posició més arriscada de tot el perímetre. L’artilleria governamental provava diàriament de rebentar les seves gruixudes parets, i cada nit els defensors tornaven a taponar els forats. La guàrdia d’aquell lloc era rellevada a diari, i va ser el punt on hi va haver més baixes. Aquest baluard va ser anomenat de la Llibertat, de la Mort o dels Màrtirs Il·lustres.

Els homes més valents s’oferien voluntàriament per servir-hi. I si en sortien vius, ho feien ja com a herois. Allà va morir el primer cap de la junta barcelonina —Antoni Baiges—, quan provava de fer-se obeir inútilment pels milicians. El va substituir Rafael Degollada, que va aconseguir l’ajut de les tropes republicanes de l’Empordà, manades pel brigadier Narcís Ametller i el coronel Joan Martell. El primer va ocupar Badalona mentre el segon entrava a Sant Adrià i Sant Andreu, cadascun en una banda del riu Besòs. Però Prim va atacar des del Clot i va dividir les seves forces. Amb la caiguda de Sant Andreu, Barcelona va quedar assetjada. En aquelles dates es va produir el pitjor bombardeig de la campanya, que va durar ininterrompudament tota la primera setmana d’octubre. La junta es va haver de refugiar sota les arcades de la Davallada de l’Ecce Homo (actual carrer de Cervantes), mentre l’ajuntament s’instal·lava a l’església del Pi, que miraculosament no va rebre cap tret en tot el setge.

A la Ciutadella! Obligats a respondre al brutal canoneig, la matinada del 7 d’octubre els revolucionaris van decidir atacar la Ciutadella. Aquest episodi va ser el més heroic i inútil de la revolta. La milícia es va organitzar en tres seccions, la primera de les quals estava formada per tres companyies de voluntaris —uns 600 homes—, que protagonitzarien l’assalt (entre ells hi havia el jove Josep Anselm Clavé i el periodista Francesc de Paula Cuello). Duien un penó negre i vermell, amb unes lletres brodades en què hi deia: “Igualtat, Sufragi Universal i Abolició de Privilegis”.

La segona secció era formada per l’exèrcit de reserva, situat a la plaça Palau. La componien més de mil homes que hostilitzaven la Ciutadella des dels terrats. La tercera secció era la junta, reunida permanentment. Els milicians amb prou feines tenien cap uniformitat. N’hi havia que estaven armats amb fusells reglamentaris, d’altres amb pistoles, d’altres amb llances de cavalleria o baionetes. A les nou de la nit van ser visitats per una companyia de cantineres, amb ampolles de vi dolç, pastissets de full i rosquilles. Després, la primera secció va salvar el fossat en silenci i va repenjar les escales contra els murs per comprovar, horroritzats, que eren massa curtes. Tot i aconseguir ocupar un baluard exterior, l’atac va ser un fracàs, els governamentals van obrir foc i es van produir molts ferits. Els combats van ser cos a cos, sobretot al jardí del General (part del carrer Marquès de l’Argentera). Enmig d’una càrrega governamental a la baioneta, es van escapar els animals de la col·lecció zoològica: paons, camells, aus exòtiques, cérvols i micos, tots lliures per la ciutat. Molts van acabar a l’olla.

Després d’això, tothom va entendre que la caiguda de Barcelona era imminent. Encara hi va haver combats d’artilleria entre tots dos bàndols, fins que als revolucionaris se’ls va acabar la pólvora i els canons van emmudir. Cada dia més estrafolaris, els jamàncios van adornar les seves casaques amb unes paelles de fireta com si fossin medalles. A punt de ser derrotats cantaven: “Xim, xim, xirivit! Madurs a la paella! / Xim, xim, xirivit! A la paella en Prim!” (“madurs” era com deien als moderats). El bon humor va durar poc: també es va acabar el menjar i la ciutat va conèixer una gana terrible. El 17 de novembre, quasi la totalitat de la guarnició de Barcelona estava d’acord a rendir-se, era qüestió de dies que la població morís de fam. Finalment, el 20 de novembre la ciutat va capitular. Les noves autoritats van dissoldre la Milícia Nacional i van crear el nou cos de la Guàrdia Civil. També es va adoptar una nova bandera espanyola, amb una barra groga i dues vermelles. La guerra va continuar a Figueres fins al 13 de gener de 1844, quan Narcís Ametller va rendir la fortificació de Sant Ferran al general Prim.

El gran beneficiat d’aquell conflicte va ser el general moderat Ramon Maria Narváez, amb qui s’iniciaria la Dècada Moderada (1844-1854). El seu mandat es va distingir per la duresa de les mesures repressives, amb execucions sumàries dels opositors (ell mateix va reconèixer poc abans de morir que no tenia enemics, els havia fet afusellar a tots).

Però, a la llarga, qui es va convertir en el veritable amo del país va ser Joan Prim, que enguany ha estat notícia perquè una nova autòpsia ha demostrat que no va morir en l’atemptat de 1870, sinó que va ser ofegat amb una corda quan es recuperava de les ferides. L’any vinent es complirà el segon centenari del seu naixement (1814-2014), que el PP vol convertir en una celebració de la unitat nacional. Com comenta Xavier Hernández: “Els moderats volien un Estat centralitzat i fort, del qual encara en patim les conseqüències. En canvi, Prim defensava el projecte de la maçoneria, que pretenia posar fi a la monarquia borbònica, posar en el tron una dinastia més democràtica com els Savoia —emparentats amb els Habsburg— i fer de Barcelona la nova capital d’Espanya”.

 12.000 projectils. De setembre a novembre de 1843 van caure uns 12.000 projectils, que van ensorrar o afectar quasi un terç dels edificis de la capital catalana. El bombardeig va causar uns 300 morts, una xifra modesta gràcies al fet que la ciutat era mig buida. Tanmateix, malgrat les dimensions de la destrucció, amb prou feines hi ha cap monografia sobre els fets. Fins i tot el passeig Nacional de la Barceloneta —batejat en honor de la Milícia Nacional— va ser rebatejat com Joan de Borbó. Hernández opina que aquest curiós episodi “no ha interessat perquè la historiografia catalana està dominada per una tradició que només reconeix com a moviment obrer tot allò posterior a la Primera Internacional. Ni als historiadors burgesos ni als marxistes els ha interessat gens, uns per motius de classe i els altres per rivalitat ideològica amb el moviment llibertari”.

Tanmateix, Romea creu que “el 15-M del 2011 també va ser una mena de bullanga, acèfala i desorganitzada, amb una reivindicació antipolítica i antimilitarista”. Segons la seva opinió, ateses les circumstàncies de crisi socioeconòmica i política, però també de valors culturals, “ara seria un bon moment per recuperar i actualitzar aquella tradició contestatària”.